DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Un dia estaven dues dones parlant i Fulaneta li diu a Sotaneta: -Ay Dios no me hiso el milagro de haserme madre (perquè aquí sempre tenen a Déu a la boca). I Sotaneta li amolla a Fulaneta: -No te preocupes, tu también serás una mujer algún dia. Quèeee? En escoltar-ho, vaig mirar a Fulaneta i vaig pensar: però si ja està ben granà . Així està el pati, la dona és en tant que mare. Supose que si no eres mare, seràs púber, com les monges. Esgarrifós. Vaig haver de mirar el calendari per a comprovar la data, no fóra cas que haguera tornat a viatjar en el temps.

No he tingut molt de temps per actualitzar el bloc perquè no dispose ni de temps ni d'Internet. Hem de preparar unitats didàctiques, sessions d'aprenentatge, fitxes pedagògiques i cronogrames de les assignatures i anem cavalló per séquia. Visc als afores de Lima (Lima és una ciutat que de banda a banda fa aproximadament 100 quilòmentres) al costat de la platja, en una àrea residencial on per la vesprada tallen l'aigua i encara no ha arribat Internet. Perú és un país de molts contrastos, la misèria i l'opulència conviuen de la mà i el ritme de vida és diferent a l'europeu. Al costat dels peruans els valencians passaríem per ser alemanys. Els majors inconvenients fins ara són: adaptar-me al sistema de transport (els colectivos), als atacs dels zancudos (com diuen aquí als mosquits) i a que la terra tremole quan li parega.

Reptes. Són els obstacles que ens apareixen al davant per mesurar-nos. La vida és plena d'ells i la majoria d'ells són més o menys grans en funció de les nostres ments. Hi ha un parell de reptes que m'abelleix recordar o millor dit, que necessite recordar. Una de les coses de què més orgullós em sent és d'haver aprovat totes les assignatures de la carrera en primera convocatòria. Totes? No, afortunadament tinc dues petites màcules, una a què mai em vaig presentar i una altra que vaig aprovar en segona convocatòria. L'assignatura es deia Història de la Corona d'Aragó i el seu Cèrber era el medievalista Garcia Oliver. Era una assignatura prou exigent i no és per posar-li mèrits. A més molts dies havia d'entrar amb la classe començada, perquè em coincidia amb una altra i el professor em tenia fitxat. Però a banda d'això, quan arribà l'examen final, allò era la diferència entre la plètora d'aspirants a historiadors i els afortunats supervivents....

La torre de Sant Règul Per arribar a Saint Andrews des d'Edimburg, cal prendre un tren a l'estació de Waverley fins a Leuchars i allà prendre un autobús fins al nostre destí. Ara, el sistema de transport públic escocés és poc eficient i per fer eixa distància d'escassos 80 quilòmetres, es pot tardar unes 3 hores. Saint Andrews no és una ciutat molt gran, amb poc més de 16.000 habitants ocupa el número 46 en el rànquing de ciutats escoceses. De fet, no arriba a ser ni una ciutat, perquè de ciutats solament se'n reconeixen 7 (Glasgow, Edimburg, Aberdeen, Dundee, Inverness, Peth i Stirling). Tanmateix ha sigut el centre religiós i científic d'Escòcia durant molts segles. És seu de la universitat més antiga d'Escòcia, la tercera més antiga del món anglosaxó i la més antiga dels països nòrdics. També s'hi troben les restes de Sant Andreu, personatge que dóna nom a la població i dibuix a la bandera d'Escòcia (la creu en aspa, sobre fons blau) i que...

Quan fas moltes coses, pareix que el temps passe més ràpid i que en recordar-ho, la distància siga major. En canvi, en la situació contrària el temps s'eternitza. Així de capriciosa és la memòria humana o pot ser, siga el volum de records emmagatzemats el que condicione la percepció temporal. El cas és que em sembla una eternitat des que el dia que vaig aterrar en Edimburg. Era una plàcida vesprada d'estiu, com comencen tantes històries. Princess Street, l'artèria principal de la ciutat bullia d'activitat frenètica amb persones que anaven i altres que venien, aprofitant les llargues vesprades estivals. Entre aquella marea humana s'obria pas una formigueta, carregada d'equipatge. I d'aquella vesprada que vaig prendre un autobú, rumb a la campanya escocesa, ja no queda més que un grapat minse de records.  L'autobús, que no marcava les parades, deixà enrere els suburbis de la capital i s'endinsà en una comarca de valls verdes poblades d'ove...

Escòcia ha tingut una llarga història en què celtes i pobles germànics se la disputaven, com si en un partit de futbol a l'ús, a Escòcia li hagués tocat ser la pilota. Dels pobles del Bronze que l'ocuparen anteriorment,poc es coneix. Els romans, conqueridors orgullosos que tingueren tota la Mediterrània sota les seues càligues, aquí solament hi pogueren deixar una empremta fràgil i borrosa. De resultes de tot, tres llengües es parlen en l'actualitat, les tres supervivents de segles de ferro i sang. Això si, mantenen cadascuna un estat de salut divers. Començaré per tant per la llengua més forta i la que coneix pràcticament el 99'9% de la població (sempre hi haurà algun escocés despistat, al cap i a la fi hi ha més de 790 illes). L'anglès comença a penetrar amb força en el regne entre els segles XVI i XVII, sent la unificació dinàstica el gran esperó a aquesta penetració. Ara, l'anglés que parlen els escocesos és lleugerament diferent de l'estàndard,...

El 1066 és una data capital per a la història anglesa, més o menys com el 1238 per als valencians.  El duc de Normandia, Guillem el Bastard conquerí el regne anglés i envià el rei Eduard el Confessor i la seua família de tourné per les Europes. Escòcia, en principi aliena a aquest fet transcendental, acabaria patint les seues conseqüències. En un intent d’erigir-se com a legítim sobirà de l’illa de la Gran Bretanya, el rei escocés, Malcolm III es casà amb Margarida de Wessex, germana de l’esmentat rei destronat. Diu el refrany valencià i no li falta raó: Estira més un pèl de figa, que una maroma de barco. La reina rebutjà des d’un principi la cultura cèltica dels seus súbdits. A més, convencé el seu espòs per a permetre l’assentament de refugiats anglesos a les terres baixes del regne. Aquest acabaria sent, l’acte inicial d’un procés de substitució cultural que encara hui hi trobem: la desaparició de la cultura gaèlica i el seu canvi per una cultura de caràcter més an...