DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

El primer que sents quan eixes de l'estació de trens de Waverley és l'olor de la gespa, el primer que escoltes és una gaita i el primer que veus és el monument a Walter Scott. Escòcia al 100%. Una ciutat rendida als peus de dos volcans.  Just darrere hi ha la National Gallery, un edifici que intenta imitar a les màscares que hi ha a la tele , un temple grec i no és l'únic, puix la ciutat està esguitada aquí i allà d'arquitectura neoclàssica, motiu pel qual la ciutat també és coneguda amb el sobrenom de l'Atenes del Nord. No sols per la seua arquitectura, sinó també per la gran contribució de la ciutat al món del pensament, de les arts i les lletres com Alexander Graham Bell (inventor del telèfon), David Hume (el filòsof empirista), Arthur Conan Doyle (pare de Sherlock Holmes), Robert Louis Stevenson (autor d'entre altres L'illa del tresor ) o Irvine Welsh (escriptor de Trainspotting ). Tornant a la Galeria Nacional, aquesta és un luxe per a pode

Fa uns dies vaig tornar a la fàbrica, aquella presó d'uralita on vaig viure tancat massa temps i en què gairebé vaig deixar bona part de la meua cordura. Em van rebre algunes cares conegudes i moltes altres noves. Alguns d'aquells que havien sigut els meus companys ja no hi eren, havien marxat, havien trobat una presó millor o havien sigut acomiadats o simplement, com jo, havien netejat les seues ànimes i havien abandonat aquell purgatori metàl·lic, sorollós i a tot arreu cobert de sutge de bronze i níquel. Ja no hi era Peter, un polonés de Danzig, que realment s'anomenava Piotr però que es feia anomenar amb nom alemany perquè es sentia més integrat. Addicte al gimnàs i pur nervi, les seues converses giraven al voltant d'un únic tema: el sexe. Quan no parlava de sexe, cantava, cançons que escoltava en la discoteca. No tenia esperit per viure allà tancat i segons em van contar, un dia la seua ment es va col·lapsar i ja no va tornar. Pot ser ara estiga tancat en un

Hom pensa que vivint a Xàbia tota la vida (amb un 17% de població britànica) ja domina les idiosincràsies anglosaxones a la perfecció, però res més allunyat de la realitat. Per primera vegada xafigava el UK, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (i no digau Anglaterra perquè és un mot bastant imprecís). Com que els aeroports són eixos espais tan asèptics i universals, en sortir-ne el xoc cultural et pega en tota la cara; de sobte descobreixes que algú ha girat les carreteres, ara tots els cotxes condueixen per l'esquerra i en direccions oposades, ara les distàncies es calculen en milles, ara els euros tenen el mateix valor que un full de paper, ara ja no és la una de la matinada sinó les dotze. La primera vegada en Albió, quina experiència, i que millor que la primera vegada siga en Escòcia, a no ser que sigues hipster o vulgues avortar, en tal cas supose que Londres fora l'opció més adient. Glasgow, Glesca en escocès i Glaschu en gaèlic escocès, no