DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Ara toca fer eixos resums de l'any, no? La veritat que el 2022 el vaig acabar de manera molt negativa, tanmateix ha anat millorant o millor dit, fins i tot, no m'he sentit infeliç, però sí que queda la por a que eixa felicitat fràgil es puga trencar, no ho sé, un poc records de Vietnam. Al remat sí que sent que he assolit cert equilibri i em conec molt més i he començat a acceptar-me, que pareix poc, però no ho és. Continuant amb inèrcies que vaig encetar l'any passat, en el 2023 he sigut un poc ermità, a penes he vist un parell d'amics. És que els anys pesen i la distància sí que fa l'oblit, més per a gent com jo que és com si hagueren de començar de nou cada volta. A més amb algunes amistats i familiars m'he adonat que no em sentia ja còmode, que eren relacions basades en la nostàlgia i en evocar el passat, però que ja no estan en el present.  He aprovat dos assignatures més del grau d'Història de l'Art, les assignatures d'Art del Pròxim Orient i

 Estos dies estic més melancòlic del que acostumava a estar-ho últimament i no és sols perquè estes dates es presten a la melangia, sinó també fel que el ritme frenètic que precedeix les darreres setmanes abans de Nadal no em deixa temps ni per a pensar i és ara, quan tot ha passat i sols queda la calma, que el mur que conté tots eixos pensaments solseix i es vessen com un torrent. Com més tranquil intente estar, més vagareja el meu cap d'ací a allà i qualsevol estímul desperta una situació, una persona, un record que normalment són negatius i llavors tinc converses imaginàries i projecte hipotètiques situacions futures en les quals m'agradaria dir les coses que de normal no m'atrevisc, perquè em continc o perquè em fa por que el que puga dir siga verinós. Llavors em quede esgotat i sense energia i també enfadat i trist i rabiós i el cap em bull i no sé si és una cosa que em passa a mi sol i que el comú dels mortals es veuen lliures d'eixa maledicció. 

 Els diumenges ens agrada passejar prop de casa. Anem alternant la serra amb la mar, així que a voltes ens allarguem fins a  Altea i passegem pel seu litoral o per la vila. Malgrat el descens de les temperatures, tot continua de gom a gom, amb tot de turistes que es perden pels carreronets estrets, blancs i empedrats del centre històric, que pareixen un decorat més orientat a la fotografia que a la vida. Els visitants xafardegen a les botigues de bijuteria i de roba pretesament eivissenca.  Sempre m'ha fet gràcia l'apel·latiu eivissenc perquè no puc imaginar els pagesos tradicionals de l'illa anar a doblar el llom al bancal vestits de lli. Alguns es fan fotos davant de les buguemvil·lies que escapen d'algun pati, d'altres s'aboquen a l'entrada de l'església. Se senten totes les llengües, especialment les nòrdiques, fins i tot algun restaurant ofereix la carta en islandés. Malauradament, el valencià cada volta és més absent i va quedant arraconat a un ele

  Tenen les ciutats ànima? O són simplement una aglomeració de vides anònimes, edificis, vehicles i carrers anodins? Tenen res que les diferencie les unes de les altres? Són les ciutats actuals capaces de retindre i de guardar com un tresor aquells elements únics i singulars que les diferencien en un món globalitzat, paregut a un aeroport, en què cada volta costa més ser especial? A simple vista la ciutat de Dublín no em va paréixer diferent d'altres ciutats de les Illes Britàniques com Londres, Edimburg o Glasgow i és irònic perquè la història del darrer segle a Irlanda ha sigut la de lluitar contra la Gran Bretanya. Trobe que fou un ministre irlandés del qual ara no recorde el nom, que va dir que Irlanda havia aconseguit la seua independència quan més es pareixia a Anglaterra. Llavors anys i anys de lluita anticolonial amb episodis molt dramàtics per a acabar esdevenint una còpia de Londres, això sí més verda? El Regne Unit va inventar la globalització quan encara ningú havia don

En el segle III aC un grup de gals, després de travessar els Balcans i atacar Grècia, es va instal·lar en el centre d'Àsia Menor i creà el regne de Galàcia. Si fem cas a Estrasbó, provenien del sud de la Gàl·lia, d'una àrea compresa entre els Pirineus i el Massís Central francés i a causa d'un creixement de la població que l'havia duta a un nivell superior als recursos disponibles, alguns dels seus membres hagueren d'emigrar. Després de ser repel·lits diverses vegades, acabaren per consolidar el seu domini al centre de la península anatòlica amb Ancyra, l'actual Ankara, com a capital. S'enfrontaren als frigis, als licis, als micis, als capadocis i fins i tot als lidis del tot poderós regne de Pèrgam. Era tal la paor que causaven que després d'una victòria contra ells, el rei Àtal de Pèrgam (269-197 aC) manà fer diverses escultures en les quals estos celtes apareixien com a vençuts. Una d'estes obres és una joia de l'art hel·lenístic, el Gàlata M

  Germà en persa es diu برادر [barodar]. En tadjik бародар [barodar] i en dari  i trobem cognats a moltes llengües com ara l'anglés brother, l'alemany Bruder, el neerlandés broer, l'ídix ברודער [bruder] o el suec bror, això pel que fa a les llengües germàniques.  En una altra família com l'eslava trobaríem el rus i ucraïnés  брат [brat] o el serbi брат [brat].  El serbi també té un doblet ja que буразер [burazer] que es fa servir amb un sentit més col·loquial, hi arriba a través del turc des del persa.  En les godèliques hi ha el gal·lés brawd i el gaèl·lic escocés bràthair. En l'antic grec un  φρᾱ́τηρ [fráter] era un conciutadà o camarada. Més lluny, en l'hindi diuen भ्रातृ [bhratr]. Pel que fa a les llengües llatines, el llatí frater donà el romanés frate, el sicilià frati, el francés frère o l'occità fraire. L'italià fratello es formà a partir d'un diminutiu. A les llengües de la península Ibèrica, en tenim, de descendents a l'ambient relig

 Vaig acabar en Prato de casualitat perquè la meua intenció era visitar la catedral de Florència, allargar-me fins a l’església de la Santa Creu i vore un parell de llocs més que em faltaven de la capital toscana. En canvi, el calendari litúrgic no estava a favor meu i com que era el dia de l’Epifania i eixe dia cap de les esglésies podia ser visitada, llavors vaig haver d’improvisar un pla. Mirant el mapa, vaig trobar Prato, nom que em sonava i no sé ben bé, pot ser de les classes d’història moderna, en una d’eixes inacabables guerres de la Itàlia renaixentista. A més a més,  no és gaire lluny de Florència, a vora vint quilòmetres i mitja hora en tren. Prato rep el sobrenom de la capital de la moda italiana, tot per damunt de Milà, que s’ha fet universalment famosa gràcies a les seues passarel·les de roba que ningú es posaria mai i les seues boutiques de preus fora de l’abast del comú dels mortals. La tradició industrial de Prato, si no de tota la regió, ve de ben antic. Gràcies a l’a

  Prop del port de Hèlsinki hi ha la vanha kirkko o església vella, un dels edificis més antics de la ciutat, tot i que data solament del 1826. Això és perquè la ciutat fou fundada pel rei de Suècia com a base comercial el 1550 i les construccions eren de fusta, material que crema amb facilitat  Hèlsinki esdevingué capital de Finlàndia després de 1814 quan passà a la sobirania dels tsars de Rússia i estos van considerar que l’antiga capital, Turku estava massa a prop de Suècia.  Bé, esta església no destaca gaire, la típica arquitectura sòbria dels temples luterans seguint el disseny neoclàssic. Però davant hi ha les restes de l’antic fossar, amb tombes dels segles XVIII-XIX. Les làpides són un exercici d’història. És que abans de la Segona Guerra Mundial Finlàndia era un país molt pobre amb una agricultura d’escàs rendiment, a causa d'un paisatge tan agrest i un clima poc agraït. Això vol dir que en època senyorial els nobles no treien el gros de les seues rendes de l’explotació d

A principis del segle XXI, Xàbia i tants altres pobles de la Marina, immersos en plena bambolla immobiliària va  vore  aparéixer com a bolets urbanitzacions per tot arreu, vinculades a la burgesia rendista i al llavat de diners. Es construïa per construir, per un horror vacui  i ens deixà tot una munió de cases de nul valor arquitectònic i poques comprensions urbanístiques. Eren temps en què el promotor feia l'obra i després si volia, feia el carrer, i al seu gust (filosofia que ens ha deixat a Xàbia un mosaic com la Via Augusta). Tanmateix,  hi ha alguna urbanització que destaca pel seu exotisme. Per exemple,  Puerta   Fenicia , a la vora del Camí Cabanes. Per a la seua inauguració dugueren fins i tot actors de Terra Mítica, vestits d'egipcis i romans per a fer la comèdia. D arrere d'aquest projecte hi havia el capital de Butros   Ghali  un membre de la burgesia i classe política egípcia copta. Tot i que les cases que s'hi van construir no tenen evocacions orientaliste

Dona en persa es diu زن, de la mateixa arrel indoeuropea que ha donat el rus жена [zhená] i l'ucraïnés ж iнка [zhínka] o el grec γυναίκα [yinéka] amb el mateix significat. Entre les llengües germanes tenim el suec kvinna, mentre que és curiós el cas de l'anglés queen , que vol dir hui reina. En les llengües llatines este concepte de feminitat es va concentrar en una part de l'anatomia, així del llatí cunnus tenim cony, amb formes paregudes a tota la família de la romanitat.

No sé quan va ser exactament que vaig començar a sentir antipatia pels pallassos. És que per a mi són el contrari del que pretenen representar: alegria i felicitat. Si ho penses bé, són unes persones inquietants, amb la cara pintada de blanc i empolsimada de talc, les faccions marcades de roig viu, com si fora sang, uns cabells abundants als costats, ataronjats com el foc, estufats de perruqueria dominical. Resulten tètrics. Trobe que esta animadversió s'inicià de menut. En aquell temps m'agradava vore per la tele Sailor Moon, la feien en estiu als matins, però en els salvatges 90 seguir un programa per la tele era ben difícil: els llevaven, els posaven, els reposaven, els canviaven d'hora sense ordre ni concert. Potser és que llavors la gent no tenia criteri i mirava qualsevol cosa que li passaren per davant del tub catòdic. La qüestió és que jo tampoc podia quedar-me sol a casa i em passava bona part dels estius seguint ma mare per xalets diversos i amb una bossa carregad

Aquells que estem en el món de l’educació, sentim molt parlar del model educatiu d’este país nòrdic com una panacea. Un ungüent que tot ho cura i tot ho resol, però com no és el mateix contar-ho que viure-ho, volia passar 21 dies en el sistema educatiu finlandés. Malauradament i per problemes de pressupost, al remat sols ha sigut una setmana. A més a més, estes impressions es basen en l'experiència personal d'allò que he vist o que han volgut mostrar-me perquè a la fi és com quan hom visita una casa que no es seua, que mai li ensenyen el desastre del rebost. Hi vaig estar fent un curs centrat en l’abandonament escolar, car tenen una de les ràtios més baixes d’Europa. Tot i que al remat el curs ha sigut ben bé una decepció, però he ataüllat la seua fórmula secreta. Quina és llavors? Es basa en tres idees fonamentals: DINERS, FLEXIBILITAT I NECESSITAT. Pel que fa als diners és obvi. Amb diners, torrons, diu la saviesa popular. Està clar que si inverteixes en educació, obtin

  El millor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses. O millor caldria dir que  el pitjor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses perquè comences a acumular objectes que són inútils, objectes carregats de nostàlgia, que evoquen un temps que ja no tornarà. Figuretes de déus d’aquell viatge a Egipte de final de carrera, apunts de quan feia alemany aquell any a l’atur, llibres de l’institut, tiquets de compra, formularis de la universitat. Guarde uns horaris d’aquell curs d’anglés que vaig fer en Malta, també un calendari de 2013 amb fotos, regal d’aniversari, bolígrafs amb la tinta seca o caputxons que han perdut el seu boli. Em sap mal desfer-me d'algunes coses i alhora m'angoixa tindre coses i no donar-los cap ús. Per què ens apeguem tant als objectes materials? Per què ens costa tant desfer-nos-en, llançar-los al poal del fem i donar-los una nova vida? Einstein deia que la matèria ni es creava ni es destruïa, es transformava. Llavors l'acumulac

El persa és una llengua indoeuropea del grup indoari, així no és estrany trobar-hi molts cognats amb les llengües europees. Tanmateix, l'escriptura àrab i la religió musulmana fan que l'Iran ens parega un país molt alié.  Per exemple, porta es diu در, pronunciat [dar] i escrit també en tadjik дар [dar]. Entre els seus cognats, tenim l'anglés door, l'alemany Tür, , l'ídix טיר [tir], el neerlandés doer, el suec dörr. El rus двер [dvjer] i l'ucraïnés двері [dvjeri] o el grec θύρα [thyra] i l'hindi द्वार [dvar]. En llatí no tenim un cognat tan evident, ja que el protoindoeuropeu evolucionà a forum amb les seues evolucions, a banda del cultisme, com el català fur, el gallec foro, el castellà fuero. Un derivat curiós és forense, l'examinador que donava evidències públiques sobre algun delicte.

 Vull escriure algunes impressions que m’ha provocat Finlàndia, però sense esplaiar-me massa i deixant al marge el sistema educatiu, que ben bé mereix una entrada a part. GASTRONOMIA Pocs restaurants de cuina local i la majoria eren d’això que hom anomena “cuina internacional”. Fa poc vaig vore un mapa que dividia el nord del sud d’Europa també per esta qüestió. Al sud és més fàcil trobar llocs amb gastronomia local que al nord. No he tastat gaires menjars típics, i això que el Duolingo me’n va fer aprendre. El salmiakki és una mena de regalícia amb gust de cassalla i els korvapuusti són uns rotllets de canella i cardamom que estan molt bons. El café m’ha agradat perquè no és gaire fort, abunda el de cafetera de filtre tipus alemany i m’ha resultat curiós que enlloc et serveixen el café, sinó que hi ha una tauleta amb les cafeteres, el sucre, la llet, i cadascú se serveix al gust. No sé si es podia repetir, però no em vaig atrevir a provar-ho. En general molt car. Un menjar p

  27.07.2019. Seguint les escales del costerut calvari, el viatger arriba a la porta d’Altea i entra a la vila murada de Calp, segueix les passes pel carrer Major on les famílies més adinerades tenien la residència i trenca a mà esquerra pel carrer del Santíssim Crist. Per a qualsevol persona forastera i més durant els episodis de crisis infeccioses l’hospital seria parada obligatòria. Del vell hospital separat per una arcada xicoteta, no en queda ni la memòria del nom en el seu carrer, hui dedicat als pescadors. Més avant hi ha el Portalet o antic Ajuntament de la vila que feia de presó i d’entrada al baluard central. Aquest complex sistema de murs que envolten la vila ens parla del terror que causaven les incursions de pirates que atracaven la vila i s’emportaven tot el que podien. En temps del rei Felip IV una d’estes ràtzies suposà la desaparició de quasi tota la població calpina. En la plaça de l’Església ens crida l’atenció una construcció moderna que trenca l’harmonia del centre

 L'estiu passat vaig començar a compartir a través de tweets lliçons de llengua maltesa comparada amb la llengua àrab. Ho feia perquè per una banda, em servia per a repassar continguts d'àrab, per una altra banda, perquè em fascina Malta i la seua cultura, i també perquè m'agrada generar contingut en valencià i perquè no hi ha gaire sobre la llengua maltesa fora de l'anglés.  Tanmateix, a partir de la tardor i amb tantes obligacions, vaig haver de deixar aparcada la llengua maltesa, i a més tampoc pareixia que interessara ningú. Ara que torne a tindre més temps lliure, volia reprendre el maltés, però reconec que a base de tweets és molt difícil explicar una llengua, els caràcters limiten molt. Per tot això he decidit obrir un altre blog en el qual aniré traspassant eixes lliçons i les podré ampliar. A més si a Elonci Musgo se li passa pel cap clicar el botó i tancar l'aplicació, no es perdrà tot això.  L'he batejat amb el nom original de Lliçons de maltés:  http

 Des de fa uns anys, sempre que he de viatjar, els dies previs m’envaeix l’angoixa. És a dir que en lloc de viure-ho com una celebració, el comboi d’anar-se’n fora, de trencar la rutina, de veure llocs diferents, etc. ho visc com un drama. Comença a convertir-se en el pensament recurrent, des que m’alce fins a que em gite, com eixa cançó apegalosa que no pots llevar-te del cap. La meua ment s’encabota en buscar solament inconvenients, quan hauria de viure-ho com un goig. No vull dir que no m’agrade viatjar, és el sentiment que s’apodera de mi, especialment si viatge tot sol, que també ha sigut prou recurrent els darrers anys i segurament ambdues coses van de bracet. 

  Me’n vaig a Finlàndia a fer un curs d’una setmana i malgrat la durada,  he decidit aprendre un poc de la llengua. Vaig començar el passat febrer i ha resultat un repte perquè no és una llengua indoeuropea com podria ser el valencià, l’anglés, el rus o el persa i llavors això implica un canvi de mentalitat pel que fa a la gramàtica o a la sintaxi. El finés format part de la família fino-úgrica i llavors està emparentat amb l’estoni, el saami i el careli, i de ben lluny amb l’hongarés i és una llengua aglutinant. No és la meua primera experiència amb este tipus de llengües, conec alguns rudiments de turc i en el seu dia vaig intentar aprendre quítxua. Grosso modo, les llengües aglutinants es caracteritzen per anar afegint sufixes i prefixes al lexema per a augmentar els seus significats. També té una quinzena de casos, encara que alguns filòlegs consideren que no són equivalents als casos de les llengües indoeuropees. De tota manera fins al moment la llengua amb més casos que havia est