DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Santa Faç és una pedania de vora 800 habitants que es troba entre els térmens d'Alacant i de Sant Joan d'Alacant. El nucli de població té el seu origen en el monestir que s'hi va fundar a finals del segle XV sobre l'alqueria de Lloixa. El topònim de Lloixa és interessant, probablement d'origen mossàrab, segons Coromines i voldria dir llosa. Esta llosa faria referència bé a un llosar o pedrera, com la Loja de Granada, o com les altres Llosa valencianes, es tractaria d'un camí enllosat, amb pedres planes. Si més no, justament al costat del monestir passava l'antiga Via Dianium que menava des de Lucentum (a l'Albufereta) fins a Dénia seguint el litoral. El monestir es va construir per a hostatjar la relíquia de la Santa Faç que havia dut un capellà de Sant Joan des de Roma. La relíquia és una icona bizantina i és que abans de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, es va produir una eixida de relíquies i obres d'art de la capital imperial que

 Això són una série de reflexions inconnexes que m'han vingut al cap darrerament i que giren al voltant de la mort.  A la pel·lícula colombiana Rosario Tijeras em va sobtar una escena en què després de la mort d'un personatge, se l'emporten de festa: el pugen a un descapotable, el duen a ballar, li fan festes com a homenatge final.  A la novel·la l' Arminuta de Donatello di Pietrantonio, ambientat a la regió de les Marques, el funeral de l'interés romàntic de la protagonista és narrat amb gran detall, com encara existeix el costum de dipositar dos monedes damunt dels ulls del mort o de col·locar-li dins del taüt tot un seguit d'objectes que puga necessitar en el més enllà com ara mocadors, una pinta, una maquineta d'afaitar...que recorden els rituals funeraris prehistòrics.  Tot això perquè a twitter algú se'n lamentava d'un vetlatori al qual havia assistit i on la gent en lloc d'exterioritzar la seua tristesa amb mutisme i consternació propis

És un dia d'hivern com el de hui, però l'any 1434. Bé, com el de hui exactament, no. No és un dia càlid i sec per culpa d'una anomalia tèrmica o del canvi climàtic, ans al contrari fa molt de fred i la ciutat s'ha despertat davall d'un mant blanc. No obstant les baixes temperatures, els florentins no es deixen intimidar, ja que es troben immersos en els preparatius de l'Epifania del Senyor, la festa dels folls, una recialla de les antigues Saturnals passada pel sedàs de l'Església romana. L'arquitecte de nom Filippo Brunelleschi, aprofita que el ritme de treball s'ha frenat per les festes, per a visitar la seua darrera obra: una cúpula de més de cinquanta metres de diàmetre que cobreix el creuer de la catedral. Tota ella està recoberta per teules ben rogenques que la fan visible ençà i enllà per a avivar l'enveja dels seus veïns. La catedral s'alça orgullosa com una mostra del poder econòmic de la ciutat, després que la Pesta Negra fera desap

1.  Cent anys de  solitud  ( Cien   años  de  soledad , 1967). Gabriel García Márquez (1927-2014). A  Macondo  cal tornar cada pocs anys perquè té el poder d'encomanar-nos la plaga de l'oblit i així, cada volta que hi tornem, és com si arribàrem de bell nou a la vila dels ametlers, i de les 32 guerres que perdé  Aureliano   Buendía , i el dia que el pare el dugué a  vore  el gel i ... És  una de les meues  novel·les  preferides i cada volta que la llig m'ajuda a comprendre més eixe sentiment de  solitud  que m'acompanya des de fa molts anys. 2. L' Arminuta   ( L' Arminuta , 2017) de  Donatella  di  Pietrantonio  (1962) La retornada, en dialecte dels Abruços ens conta la història d'una jove que a 13 anys ha de tornar a conviure amb la seua família biològica d'un poble dels Abruços després que per  algun  motiu que no arriba a entendre i això la neguiteja, la seua  família  adoptiva se'n  desfà . Ciutat i camp, riquesa i misèria, italià i dialecte, edu