DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Què és el més tradicional en Alemanya la nit de Cap d'Any? En primer lloc ells l'anomenen Sant Silvestre, encara que no facen cap festa en honor del sant, és simplement la coincidència del Santoral. En segon lloc, no fan cap celebració especial, es sopa a l'hora acostumada, of course, i després a esperar que siguen les 12 de la nit. Aquí no existeix la tradició de menjar raïm, de fet no hi ha cap tradició sobre la fi de l'any. L'únic que podria ser considerat com a tal és l'emissió de Dinner for one, un programa de la televisió alemanya que emeten totes les televisions alemanyes, pitjor que el discurs del rei. Dinner for one és un sketch de 20 minuts protagonitzat únicament per dos personatges, Miss Sophie i el seu majordom James. La senyora Sophie celebra el seu 90è aniversari i prepara el típic sopar. Els convidats són els seus amics Míster Pommeroy, l'almirall von Schneider, Míster Winterbottom i el senyor Toby. El problema és que aquests convidats

Abans era jo l'indígena i ells els guiris ... pense després de patir un nou intent d'estafa per part dels meus amics, els conductors d'autobús. No sé que hauré fet per agreujar-los, tal vegada la meua manera de destruir l'idioma o l'ús excessiu de peces de roba per cobrir-me del fred. Però és que l'alemany és molt difícil! Però és que fa massa fred!... res, res, tu a pagar més que els altres, guiri! El cas és que cada vegada que prenc l'autobús em sent enganyat d'alguna manera per aquests Busfahren.  La primera vegada fou en aquell ja llunyà novembre. Vaig prendre l'autobús a les 12 de la nit per tornar a casa. El trajecte era de 5 quilòmetres, però no era opcional, la trama urbana alemanya esta configurada per a qualsevol tipus de vehicles, no per a éssers humans. Les ciutats, formades per una agregació de petits nuclis urbans, estan conectades solament per carretera, res de voreres. La llum dels fanals il·lumina en un radi d'un metre i en

Un dia qualsevol, mentre buscava informació sobre la ciutat de Berlín i llocs per visitar-hi, un alemany, posem que s'anomenava Klaus, em suggeria una sèrie de llocs. Convé aclarir que Klaus és un ciutadà prototipus de l'oest d'Alemanya, conegudes fa unes dècades com Alemanya de l'Oest o RFD. Com a bon alemany occidental no va poder reprimir el següent comentari: Però clar, la zona oriental de Berlín és molt més bonica, no debades, es gasten tots els nostres diners en l'est. De fet, tinc la teoria que si un alemany de l'oest no crítica l'altra banda, rebenta, implosiona per dins i s'autodestrueix, tot a l'hora. Però vaja, vaja, problemes en el paradís perfeccionista.  Quan sent comentaris com aquest (que per cert, és dels lleus) no puc evitar recordar una escena dels Simpson que transcorre en l'ONU. Degut a un conflicte diplomàtic, al representant de Rússia se li escapa el següent: la Unió Soviètica està disposada a amnistiar un subm

Divendres passat vaig tindre l'oportunitat d'anar a un Weihnachtsmarkt (el que sol a ser un Mercat de Nadal), concretament al de Dortmund, el qual és un dels més grans del món (si el departament de Turisme no exagera i tots sabem que mai solen exagerar).  Dortmund és una ciutat de grandària relativa (600.000 habitants), a uns 100 kms al nord de Colònia, en la Renània, capital de l'àrea del Ruhr i seu d'un dels equips de futbol amb més seguidors d'Alemanya, el Borússia. Les estadístiques sobre aquest mercat són aclaparadores: més de 300 casetes repartides per tota la ciutat, 113 edicions i un arbre de Nadal que mesura més de 45 metres d'alçada (la veritat que és un poc grotesc).  Aquest mercat, que està obert durant tot l'Advent, és una barreja entre fira gastronòmica, fira d'atraccions, mercadillo dels dijous, fira d'artesania i fira de Nadal. Tot, sorprenentment situat sense ordre ni concert, és a dir, junt a un bar pots trobar-te uns cava

Com si d'un professor ( Lehrer ) visitant fora, he tingut l'oportunitat de donar una breu classe en un G ymnasium de Schwerte. Un gymnasium és el centre educatiu on es prepara l'alumnat per a la universitat. Dalt o baix és com un institut espanyol però ampliant el nombre d'anys, des dels 10 anys en lloc dels 12. Altres diferències que he vist i que, a més d'una professora del màster li causarien un infart, és la separació per sexes, tot i que no està institucionalitzada. L'altra característica és l'elecció, als 10 anys, de l'itinerari que es vol estudiar: ciències o humanitats. S'observa una tendència per sexes, així els xiquets s'inclinen més cap a les ciències i les xiquetes cap a les humanitats. Malauradament a eixes edats les decisions s'orienten més cap a que fan els companys, així encara que no s'obligue a la separació per sexes, els xiquets no volen estudiar en una classe majoritàriament de xiques i viceversa. No sé si existiran v

Alçar-se un dissabte a les 5 del matí i recórrer més de 400 quilòmetres han pagat realment la pena per conèixer Hamburg ( Hamburg en alemany, Hamborg en Baixalemany i HH en guay ) . La ciutat es troba al nord d'Alemanya, a la vora del riu Elba i té el seu origen en un castell manat construir per Carlemany cap a l'any 800. La seua posició relativament aïllada de la mar i amb un riu navegable, van permetre que el seu port esdevinguera el més important del nord d'Europa. Per tant és una ciutat comercial i portuària, burgesa i decadent, amb una vasta història però que ha sabut integrar-se en la modernitat, és esnob però al mateix temps jove i dinàmica i contradictòria. Pots trobar-te un pidolaire a les portes d'un Swaroski, mentre passegen per davant senyores amb abrics de bisó i en la botiga del costat, una llibreria, s'hi col·loquen en el taulell exemplars de l'obra de Keynes. Jo crec que aquesta barreja es deu al seu esperit d'Ocell Fènix. Have

Sant Martí i el pidolaire, vitralla d'Amiens. Ahir 11 de novembre es va celebrar una altra festa molt popular per aquestes terres, Sant Martí ( Martinstag ) . Els xiquets del poble es van reunir amb els seus fanalets de paper que amb tanta il·lusió havien fet al Kindergarten. Mentre esperàvem que comencés l'acte, les mares repartien suc de poma calent per als xiquets i per als adults Glühwein  (vi calent amb espècies: claus, canella, llima i anís), d'un sabor francament desagradable . Per altra banda és una beguda típica d'Advent i de Nadal així que toca acostumar-se .   Per menjar es repartiren bretzels,  uns llaços de pasta gegant amb sucre de llustre, aliment que ja consumien els celtes.  A les 17.30 començà la processó, ens endinsarem pels camins foscos, coberts de boira i amb l'única il·luminació dels fanalets de paper i cantant himnes a Sant Martí. Seguíem una donzella, a cavall i amb una capa de setí vermella, que emulava el sant. Vist des de fora

Atenció. Atenció. Per ordre del Burgmestre es fa saber, que hui 11 de novembre (11-11) a les 11 i 11 comença oficialment el Carnestoltes!! La Cinquena Estació com és coneguda popularment.  Estan bojos aquests gots! Doncs si, perquè des d'avui fins el dimecres de Cendra qualsevol dia pot ser declarat l'Estat de Festa. Però bé, qualsevol dia a l'atzar no, que estem parlant d'alemanys. Seran dies prèviament estipulats i gairebé propers als actes centrals que tenen lloc al febrer, q si no, es perdria productivitat laboral.  I jo que ja m'havia imaginat eixint un dia al carrer i trobar-me gent disfressada, bevent pel carrer, carrosses, gegants i tot eixe atrezzo . Aquesta festa que tan poc alemanya sembla, es celebra principalment a Colònia, Düsseldorf i Mainz (Magúncia). Tot i que justament, aquesta regió és la menys alemanya de totes les Alemanyes. La festa és tan antiga com la pròpia ciutat de Colònia, ja que és la versió cristianitzada de les antigues Sa

Dia 17. Després de dues setmanes ja aconseguisc articular algunes frases en alemanys, molt elementals però de moment m'entenen. Una altra cosa és entendre jo, això crec que ho done per impossible, parlen massa ràpid i jo em limite a somriure i dir ja, ja quan em miren. De fet la setmana passada vaig anar a la perruqueria i emparant-me amb tots els sants, vaig deixar que fes el que vulgués.  Però la majoria del temps he de fer servir una espècie de, anem a anomenar-lo germanish, que consisteix bàsicament en anglès, al qual vaig afegint totes les paraules que ja em se en alemany, sona ridícul, efectivament ho és, però és funcional i amb el temps de segur esdevindrà un dialecte més. Per què, sabíeu quants dialectes té el alemany? per a mi un cabàs i com sol passar, cap alemany parla l'alemany estàndard, això és per a les converses estèrils dels llibres de text.  Hi ha tres grans dialectes (el del nord, el del sud i el del mig) però dins de cada dialecte hi ha milions de

Hui diumenge he anat a missa, però en un temple molt especial. Els sòls de marbre eren catifes de fulles de tots els colors. Els cants i les oracions eren les branques dels arbres bressolades pel vent. El so de les campanes, el grallar dels corbs. La tèbia llum de les espelmes, la llum del sol penetrant dèbilment a través dels arbres, embolcallada per la boira.  L'olor d'encens, el vent fred i humit. El paisatge és impressionant, el típic dels contes europeus, de manera que no saps si pots trobar-te amb un llop famolenc, una casa feta de dolços o un troll sota un pont.  En definitiva, este matí m'he escapat de la ultraorganització germànica i he sigut lliure amb la bici, per camins i  sendes, sense policies ciclistes que t'increpen. En Alemanya existeixen un gran nombre de vies ciclistes. Jo he utilitzat una anomenada la Ruta de l'Emperador (Kaiser Route) que uneix les ciutats d'Aachen (Aquisgrà, la capital de l'Imperi Carolingi) i Paderborn (l

Ja restablert de la hipotèrmia mistralera vaig pujar al tren nocturn acompanyat per hordes d'alemanys provinents de la Costa Blanca i altres destinacions turístiques peninsulars. Vaig arribar a la meua cabina, em vaig llevar les sabates, em vaig deixar caure sobre el seient i vaig dir: ja puc morir tranquil! Però la meua apoteosi va ser interrompuda per l'hoste del tren que em demanava que volia per desdejunar pel matí. Això si que és luxe i poderio! I per fi es va posar en marxa la locomotora.  El tren recorre més de 1000 quilòmetres des del Llenguadoc fins la Renània, recorrent una de les zones més encisadores d'Europa, el Llenguadoc i la Provence. A través dels vidres podia contemplar futures visites assegurades: Narbona, Nimes, Avinyó...fins i tot es podien veure els Alps en la llunyania, però després d'un sopar alemany  (Frikandellen i Schnitzel) vaig caure extenuat. Dormir en un tren és tota una experiència. És com dormir a l'hora en un taüt (pel reduït esp

Després de 19 hores de viatge el tren va arribar a l'estació de Düsseldorf. A l'exterior feia fred, no tant com a Narbona, però així i tot feia fred. Mentre esperàvem que desembarcaren els cotxes, un grup d'alemanys fumava i comentava les darreres notícies. Un home em va mostrar la portada d'un periòdic amb una fotografia gegant de Gaddaffi mort i cobert de sang. No entenia el titular però la notícia era bastant explícita. Els alemanys debatien al respecte, de tant en tant un d'ells em mirava a mi inquisitòrialment. Jo em limitava a assentir i a dir ja, ja. Però que feia en una estació de tren al bell mig de la Renània? Bé, retrocedim un poc en el temps. Vam sortir de Xàbia cap al Nord a les 4 del matí, feia un poc de fred però no excessivament (i vist en perspectiva, m'atreviria a dir que feia calor). Arribàrem a Narbona a migdia. A través dels vidres podia veure un paisatge molt similar al de la Marina: pins, palmeres, herba seca, el blau de la mar i el sol

"La burocràcia s'expandeix per satisfer les necessitats d'una burocràcia en expansió" No sé qui va dir aquesta frase, però el seu autor deuria ser proclamat gurú de la societat contemporània, filòsof i arribat el cas, Sant. Mai una sentència ha definit tan bé el nostre aparell administratiu. És una frase que em ve al cap sovint, en les cues dels taulells, esperant en la secretaria de la Universitat o en les classes del màster en les quals intentàvem comprendre que era allò del ROF. La nostra burocràcia utilitza la meitat dels seus recursos solament per a nodrir-se ella mateixa, així per a un procés relativament simple, has d'emplenar (com a mínim!) una minuta per sol·licitar el certificat A-2 que et donarà la possibilitat d'obtindre l'imprès 809 que al seu temps et permetrà accedir un número en la cua pertinent per a allò que desitges fer. Simple, no? A no ser que en el procés es facen les 14h de la vesprada i et diguen allò de "vuelva usted mañan

  Hui  després de quasi un mes i sense comptar els mesos previs d'estudi,  he acabat les oposicions (per fi!!!). Aquesta és la història de com vivia millor en el pesismisme. Al principi no confiava en aprovar, una part dins de mi fins i tot preferia no fer-ho, tenia por d'acomodar-me en Xàbia, de no ser ja capaç de fugir d'aquí, d'aquesta gàbia daurada com m'agrada anomenar-la últimament. Sense metes ni somnis que complir arribaria un moment, concretament als 40, en que començaria a preguntar-me si la meua vida seria diferent i a resoltes de la meua crisi existencial acabaria per dinamitar tot el meu món futur, intentaria des-fer el camí fet i recomençar-lo, sols per adonar-me que ja serà massa tard.  Però a mesura que va passant el temps i passes la primera prova, la gent et dona ànims, es creen expectatives al teu voltant i la idea va fent-se més i més atractiva i aleshores comences a construir un petit castell als núvols, un castell de plans de futur. Aquest c

Proverbi rus. Què té el passat que ens és tan atractiu? En principi sembla un lloc còmode per instal·lar-s’hi i viure-hi,   i a més pareix inofensiu: no punxa, no crema, no talla ni pega.   Hi ha dos tipus de passats, un és el passat objectiu, el que realment tingué lloc i que mai va existir. L’altre és el passat que formen les nostres ments a partir dels records, uns records que són ideals, aquest passat mai va ocórrer però és el que existeix. A mesura que ens hi endinsem, el passat va perdent la innocència, ens atrapa, ens encadena i encara   més irradia tanta llum sobre les nostres espatlles que oculta l’empedrat que conforma els nostres camins que estan per recórrer.   Aleshores podem perdre’ns , eixir de la senda i intentar fer mitja volta. També funciona com a substància opiàcia que ens evadeix de la realitat, ens oculta les seues parts afilades i només ens mostra allò que volem veure. Ens sentim còmodes en el passat i ens hi abandonem. El passat ha de ser com la nimfa Eurídi

Després d'unes setmanes de letargia, aquest bloc torna d'entre els morts. M'he desocupat completament del bloc, no per falta de temps o perquè estigués recorrent el món, simplement perquè tres setmanes d'oposicions (i el que queda encara) acaben matant la creativitat. A més, tres setmanes de clausura monàstica no donen pas a situacions còmiques i/o inversemblants i tenint en compte que el més allunyat que he estat últimament de la taula d'estudi varen ser no arriba a 48 hores d'escapadeta per les Valències, Torrent (torre inclosa) i Sagunt, ens donen una idea de com d'emocionant ha sigut la meua vida últimament. Esperem que d'aquí un mes ja sàpiga cap on enfilar la vida, diuen que qui espera, desespera mentrestant mantenganse a la espera. 

Assegut a la terrassa, observe els estels: l'Ossa Major, l'Ossa Menor, l'Andròmeda i altres constel·lacions que mai veuré, al cap i a la fi, astrònom és una d'eixes coses que tampoc seré quan siga gran. La lluna plena, o quasi plena, m'observa en una d'aquestes últimes nits d'estiu. Decidisc obrir una ampolla de vi per celebrar, celebrar què? qualsevol cosa. Si tot depèn del cristall amb el que s'observen les coses, sens dubte és a través del vidre d'una copa de vi quan la realitat es mostra més nítida. Frank Sinatra canta en concert particular when your lonely heart has learned its lesson . Gotes de vi embeuen els llavis i llisquen per la gola. Allibere els pensaments. Em ve al cap la paraula anhedonista, epítet que em va dedicar fa  temps un amic i que es defineix per la incapacitat d'obtindre plaer o gaudir. Segurament viure en un país occidental i sense gaire preocupacions econòmiques, familiars i/o laborals/acadèmiques i no gaudir s

Aquesta vesprada, he de reconèixer-ho, estava tan avorrit que he comés la crueltat de permetre a unes Testimonis de Jeovah, somniar per un moment, en la meua conversió. Craso error com han tingut l'oportunitat d'aprendre. Les he vistes rondinar pel carrer i al principi he pensat: ja estan aquí. Durant tot l'estiu he vist colles d'encorbatats pel terme de Xàbia. Un dia em van abordar en l'estacionament del Mercadona, disfressats d'ancianes desvalgudes. Un altre em van enganyar, primer preguntant-me com arribar a cert lloc per a seguidament, amb premeditació i traïdoria, intentar vendrem el seu món de glamur i fantasia religiosa. No vos sembla molest passejar tranquil·lament pel carrer i que intenten vendre't la salvació eterna?  A mi, si. La condemnació també hauria de ser una lliure elecció. Però el cas és que hui estava avorrit, quan les he sentides picar a la porta. He obert i m'han dit amb veu mel·lífera i gest innocent: ¿Necesita usted a Dios? I cl

Els arabismes són un conjunt de mots manllevats a la llengua aràbiga a la nostra llengua per donar nom a idees o conceptes que originalment no existien o que ja no responen al mateix nom. Certament el català té menys arabismes comparats amb el castellà o el portugués i dialectalment el valencià en té molt més que el català oriental, per raons històriques. En castellà també són més fàcils de detectar perquè sovint conserven l'article al-. Ambtot el seu nombre va retrocedint perquè les paraules també s'extingeixen si els parlants no els donen un ús. Llavors aquí he posat algunes de les paraules que m'han semblat més interessants perquè continuen vives en la nostra realitat diària, això si hi ha moltes més paraules que he sentit dir als avis o a la gent major que a la gent jove. Al final també hi ha algunes expresions d'origen àrab que s'utilitzen cada vegada menys. Per trobar-ne més, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és una bona ferramenta. Albe

Recorde una de les primeres vegades que hem vaig indignar, tindria 5 anys, era estiu i segons l'ordre normal de les coses estava de vacances, però em vaig quedar amb un pas de nas, en ser confinat en una guarderia que oferia servei estival. Podeu imaginar-ho, en una guarderia! però si havia acabat el primer any escolar i ara em forçaven a retrocedir en l'escala social, havia de tornar  amb els pàries de guarderia! El meu estupor era creixent al veurem allí, abandonat, amb unes reixes de color roig que em separaven del meu món, desposseït de les meues propietats. Passejava pel pati mentre intentava esbrinar com escapar d'allà, o en el seu defecte, trobar la fórmula que el temps passés ràpid així que sense adonar-me havia entrat en cèrcol traçat sobre l'arena del pati quan vaig sentir a l'esquena -eh, tu, baixa't del meu núvol! Vaig girar la vista i vaig veure un xiquet amb els cabells desfets, assenyalant-me amb el dit, amb gest amenaçador. Si el fet que un estr

La vesprada feia tota la pinta de ser anodina, no podia sospitar-se que anés a passar res mínimanet digne del record, fora de la normalitat, al cap i a la fi,  la vesprada d'ahir era difícil de superar. Voreu, ahir a l'estacionament del supermercat hi havia un home barbut pidolant diners als clients que entraven i sortien. Al cap d'una estona, una senyora erigida en defensora de la moral pública, va vindre sufocada a dir que cridarem a la policia, perquè hi havia un hippy amb un ganivet increpant a la gent. La veritat és que de portes cap a dins i des de la meua privilegiada posició  jo sols podia veure un home brandant un ganivet, no escoltava el que deia, era com veure la tele amb la veu llevada, pots intuir el que està passant però no ho saps cert. Una de les dones afirmava rotundament que insultava la gent, una altra asseria que era un home foraster i que parlava una llengua estrangera, una tercera dona repetia que l'havia amenaçada. I entre tot aquest núvol de mit