DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Després de tres dies, deixe Figueres en direcció a Portbou, l'últim poble abans de travessar la frontera amb França. Hi viuen a penes 1000 habitants, encara que gràcies a la seua ubicació, té una estació de tren molt gran que la comunica amb el sistema ferroviari gal i d'ací a la resta d'Europa. Nosaltres, humils habitadors de la Marina, com a molt podem anar a Alacant amb el Trenet.  A diferència de la resta d'estacions modernes que ja he visitat (Barcelona, Girona i Figueres) baixe en una d'estil vuitcentista, construïda l'any 1878 i ampliada als anys vint del segle passat. L'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona es va voler dotar d'una infraestructura que donara una imatge de modernitat i progrés als milers de visitants que hi arribarien des de la resta del continent. L'obra fou encarregada a Joan  Torras  i Guardiola, conegut com el Gustave Eiffel català, que desplegà una gran marquesina de ferro i vidre per a cobrir le

Passat el desencís del dia anterior, del turisme massiu i la despersonalització forçada, m'encamine cap a Cadaqués, una petita població marinera que fins principis del segle XX vivia aïllada. Les seues comunicacions eren possibles solament a través de l'aigua car s'ubica al fons d'un coll que mira a la mar. Escenari d'estiueig per a la burgesia catalana, i també d'alguna feixista, hui el seu nom es troba lligat al de Dalí perquè allà tenia la seua casa d'estiu i la seua presència atragué pintors com Marcel  Duchamp , el pare del dadaisme, Picasso, Richard Hamilton, destacat del corrent Pop Art, o Joan Miró, de manera que ha esdevingut una mena de Meca per als artistes que esperen trobar una poca de la inspiració deixada per tants insignes visitants. Ara bé no hi vaig a soles,  hi vaig amb uns amics que han estat pedalant per la vall del Roine i de tornada cap a València decideixen aturar-s'hi per a passar el dia junts, així que el mitjà de transport prot

  L'autobús se'n va sense mirar arrere i em quede plantat a la parada amb un pam de nassos. Odie que em capgiren els plans perquè em toca improvisar i no en tinc traça. Dispose llavors de tres opcions: la primera i la segona impliquen anar a peu, sis quilòmetres fins a  Empuriabrava , més a prop, i deu fins a Roses. Fins ara no ho he dit, però el meu viatge està condicionat per una inflamació a la planta del peu i la podòloga em recomanà que no caminara en excés. No sé si deu quilòmetres es pot considerar excessiu. La tercera opció és tornar a Figueres i tractar de passar la vesprada. Afortunadament, vora mitja hora més tard passa un altre autobús en direcció a Roses i em salva el dia. Roses se situa davant d'una llarga badia d'arena arrecerada dels vents de septentrió pels contraforts del cap de Creus. El violent vent mestral travessa la vall del riu Lòria i s'aboca a la Provença i el Llenguadoc amb una fúria que li ha fet valdre el nom de Golf de Lleó a eixe indre