DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Vaig acabar en Prato de casualitat perquè la meua intenció era visitar la catedral de Florència, allargar-me fins a l’església de la Santa Creu i vore un parell de llocs més que em faltaven de la capital toscana. En canvi, el calendari litúrgic no estava a favor meu i com que era el dia de l’Epifania i eixe dia cap de les esglésies podia ser visitada, llavors vaig haver d’improvisar un pla. Mirant el mapa, vaig trobar Prato, nom que em sonava i no sé ben bé, pot ser de les classes d’història moderna, en una d’eixes inacabables guerres de la Itàlia renaixentista. A més a més,  no és gaire lluny de Florència, a vora vint quilòmetres i mitja hora en tren. Prato rep el sobrenom de la capital de la moda italiana, tot per damunt de Milà, que s’ha fet universalment famosa gràcies a les seues passarel·les de roba que ningú es posaria mai i les seues boutiques de preus fora de l’abast del comú dels mortals. La tradició industrial de Prato, si no de tota la regió, ve de ben antic. Gràcies a l’a

  Prop del port de Hèlsinki hi ha la vanha kirkko o església vella, un dels edificis més antics de la ciutat, tot i que data solament del 1826. Això és perquè la ciutat fou fundada pel rei de Suècia com a base comercial el 1550 i les construccions eren de fusta, material que crema amb facilitat  Hèlsinki esdevingué capital de Finlàndia després de 1814 quan passà a la sobirania dels tsars de Rússia i estos van considerar que l’antiga capital, Turku estava massa a prop de Suècia.  Bé, esta església no destaca gaire, la típica arquitectura sòbria dels temples luterans seguint el disseny neoclàssic. Però davant hi ha les restes de l’antic fossar, amb tombes dels segles XVIII-XIX. Les làpides són un exercici d’història. És que abans de la Segona Guerra Mundial Finlàndia era un país molt pobre amb una agricultura d’escàs rendiment, a causa d'un paisatge tan agrest i un clima poc agraït. Això vol dir que en època senyorial els nobles no treien el gros de les seues rendes de l’explotació d

A principis del segle XXI, Xàbia i tants altres pobles de la Marina, immersos en plena bambolla immobiliària va  vore  aparéixer com a bolets urbanitzacions per tot arreu, vinculades a la burgesia rendista i al llavat de diners. Es construïa per construir, per un horror vacui  i ens deixà tot una munió de cases de nul valor arquitectònic i poques comprensions urbanístiques. Eren temps en què el promotor feia l'obra i després si volia, feia el carrer, i al seu gust (filosofia que ens ha deixat a Xàbia un mosaic com la Via Augusta). Tanmateix,  hi ha alguna urbanització que destaca pel seu exotisme. Per exemple,  Puerta   Fenicia , a la vora del Camí Cabanes. Per a la seua inauguració dugueren fins i tot actors de Terra Mítica, vestits d'egipcis i romans per a fer la comèdia. D arrere d'aquest projecte hi havia el capital de Butros   Ghali  un membre de la burgesia i classe política egípcia copta. Tot i que les cases que s'hi van construir no tenen evocacions orientaliste