VESTIT DE PRATO

 Vaig acabar en Prato de casualitat perquè la meua intenció era visitar la catedral de Florència, allargar-me fins a l’església de la Santa Creu i vore un parell de llocs més que em faltaven de la capital toscana. En canvi, el calendari litúrgic no estava a favor meu i com que era el dia de l’Epifania i eixe dia cap de les esglésies podia ser visitada, llavors vaig haver d’improvisar un pla. Mirant el mapa, vaig trobar Prato, nom que em sonava i no sé ben bé, pot ser de les classes d’història moderna, en una d’eixes inacabables guerres de la Itàlia renaixentista. A més a més,  no és gaire lluny de Florència, a vora vint quilòmetres i mitja hora en tren.

Prato rep el sobrenom de la capital de la moda italiana, tot per damunt de Milà, que s’ha fet universalment famosa gràcies a les seues passarel·les de roba que ningú es posaria mai i les seues boutiques de preus fora de l’abast del comú dels mortals. La tradició industrial de Prato, si no de tota la regió, ve de ben antic. Gràcies a l’aigua del riu que recorre la ciutat funcionaven les màquines teixidores. Prato es vist de seda, de cotó, de tafetà, de teles diferents, estampades, ratllades, llises, d’abrics i de vestits de festa. Els italians tenen fama de vestir bé, els de Prato encara més. 

La ciutat també és un dels llocs toscans on sobreviu la gorja toscana, una peculiaritat de l'italià de la regió que consistix a trocar una série de consonants. El canvi més reconegut és el de l'aspiració de la k intervocàlica, de manera que una coca-cola esdevé una coha-hola. És un tret que em resulta curiós perquè sempre s'ha dit que l'italià estàndard ve del toscà, però esta evolució fonètica no s'hi ha quedat. 

La segona llengua de Prato és el xinés. Hi viu la comunitat més gran d’Itàlia i trobe que també d’Europa i no és fútil, perquè de Prato es nodreixen moltes fàbriques xineses que es dediquen a imitar les marques italianes. Mai com en eixe moment pren sentit la frase que uns tenen la fama i els altres carden la llana. 

Però de totes, el que més em va sorprendre de Prato foren els seus carrers deserts. En la catedral, de Florència estant i fins a arribar a l’estació de tren en Santa Maria Novella, m’havia costat avançar entre el rierol de gent que hi havia, tota la Toscana pareixia concentrada en eixe petit espai que fa de mitjancer entre ambdós temples. En canvi, en baixar del tren, si bé que ja era vora migdia, no s'hi veia molta gent pel carrer.

Es reconeix en el seu entramat de carrers estrets que giravolten sense ordre ni concert, a la riba del riu Bisenzio i al voltant de la catedral de Sant Esteve. Els emperadors del Sacre Imperi hi manaren construir un castell que en època de la República de Saló fou emprat com a camp de reclusió i concentració pels nazis. També hi destaca entre els seus edificis més antics el Palau Pretori. I una altra visita recomanable és el Museu del Teixit que ocupa les instal·lacions d’una antiga fàbrica de teles. D’entre les peces allà exposades, el que més em va cridar l’atenció foren unes cartes del segle XIV en les quals els teixidors de Prato compraven llana menorquina als seus enllaços mallorquins. Clar, la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra va dificultar el trànsit de llana anglesa cap a la Península itàlica i llavors fou la Corona d’Aragó qui se n'aprofità. Mallorca s’anomenava Majòlica, d’ací que la majòlica en moltes llengües europees haja també designat les nostres manises o rejoles.

Quan vaig eixir del museu ja fosquejava, però era eixe moment de la vesprada d’hivern que especialment quan estàs de viatge, és massa prompte encara per a arreplegar-se.