DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  El viatger continua el seu camí deixant arrere les escoles de Pedramala, acompanyat sempre per la majestuositat de la Serra d’Oltà i de la seua germana major, la Serra de Bèrnia, que amb 1128 metres d’altura separa i alhora uneix les dos Marines. Durant el segle XIX l’exportació de pansa des del port de Dénia esperonà el conreu de vinya i les terrasses que havien esculpit segles d’erosió, s’abancalaren i inundaren amb una mar de ceps. A la dreta del camí una senda condueix a l’ermita de Pedramala, un xicotet oratori per a les gents que s’hi instal•laren a conrear el raïm. És una construcció senzilla d’una sola nau dedicada a Sant Vicent Ferrer i que celebra les seues festes a mitjans de juliol quan els benissers s’hi troben, adés per a treballar la terra i ara per a estiuejar. De l’ermita estant, s’obri una balconada des de la qual s’albira el Penyal cap a migdia i el Cap d’Or cap a llevant, les principals fites marines de l’antiga baronia de Calp. Més avant es troba l’encreuamen

Últimament, li pegue moltes voltes al tema de la mort, especialment per primavera. Els relats sempre associen els cementeris amb dies grisos, pluja, fred, solitud, en  canvi,  sempre he relacionat  estos  llocs amb dies rasos, de calor, primaverals, amb l'aire inundat de l'olor del lliri o del gesmil. Sent de moltes persones del meu voltant que ja no estan. De vegades arriben com un eco llunyà o a través d'un missatge dramàtic, però en qualsevol cas ja no és un fet extraordinari com podia ser-ho fa molts anys. Deu ser l'edat, la gent creix, es fa gran i mor, és el cicle natural de la vida, encara que l'absència provoca melangia i un lament per tots aquells futurs que de sobte han deixat de ser possibles. Ja deia Jorge Manrique que la mort no avisa i llavors em pregunte quina serà l'última vegada que faré això o allò o aniré ací i allà. Imagine que d'ací naixen tots  els  carpe diem que advoquen per gaudir el moment sense pensar, malgrat la realitat. A mi m&#