HIPERCONNECTATS

 Amb la nova llei de la Generalitat s'ha prohibit l'ús de telèfons mòbils a les aules del País Valencià exceptuant alguns casos com l'ús didàctic o emergències, res nou perquè a molts centres eixa era la norma. Això sí, acabava per fer-se els ulls grossos en corredors i patis a causa del desgast continu que provocava, haver d'estar en estat hipervigilant i que altres companys passaren olímpicament. A més eixos mateixos en feien ús dins de l'aula i no per a ús didàctic ni per una emergència. Tot plegat la situació derivava en abusos: fotografies i gravacions sense permís, mirades de reüll a la butxaca cada cinc minuts, sessions de cine amb l'aparell amagat dins de l'estoig...i un seguit d'actituds que evidencien fins a quin punt s'ha desenvolupat una dependència respecte dels mòbils.

Ara, però, les mesures són més restrictives i per una part trobe que serà positiu si tots ens en desintoxiquem un poc en una acció col·lectiva. Perquè fa 30 anys no hi havia mòbils i les emergències trobaven una altra via d'arribar fins a nosaltres, i manteníem el contacte amb la gent i teníem diccionaris i calculadores, periòdics, enciclopèdies, ràdios, càmeres fotogràfiques, televisors, videoconsoles... el fet que un sol aparell haja absorbit tantes funcionalitats l'ha convertit en el centre al voltant del qual tots gravitem.

En canvi, en el 2024 ens costa ignorar l'aparell, i no sols és una cosa de jóvens, també de majors. Amb els seus udols reclamant atenció cada cinc minuts, com si fora un xiquet acabat de nàixer i que cal canviar-li els bolquers o donar-li a menjar. Ens costa desconnectar, aïllar-nos, sentir que podem desaparéixer un parell d'hores i que el món no deixa de girar ni que ens estem perdent tot el que passa en el món, siga en Alcoi siga en Bangkok.

Però com totes les drogues, costen de deixar i les primeres setmanes ens toca aguantar comentaris dels alumnes dient-nos poc més que nazis i feixistes (fins i tot els que idolatren estes ideologies, com si acabaren de descobrir en què consisteixen) i que els instituts ara pareixen camps de concentració. És el mono qui parla per ells, i que certs partits polítics banalitzen estes etiquetes tampoc és culpa seua. En definitiva, trobe que agrairem ser lliures unes hores al dia.