DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Com cada idus de gener, m'he fet un any més vell. Això de fer anys tant al principi de l'any, fa deslluït. La gent està farta de celebracions nadalenques, també a casa, per això d'estalviar sempre, tots els regals que pogueren originar-se per motiu d'alguna festa o natalici, es concentraven en una única data, la nit de Reis en què normalment em regalaven una pel·lícula de Disney i alguna peça de roba, per allò de què els regals han de ser útils també.  No negaré que no tinguera festes, mentre vaig ser menut, vam fer el berenar a casa amb els companys de classe, sandvitxos amb companatge, coca-cola i un pastís amb el disseny de l'element que estiguera de moda: les Tortugues Ninja, la Bella i la Bèstia, un pallasso que prefigurava allò que esdevindria anant el temps... Però sempre les havia de compartir amb el meu germà, que és nascut dos dies abans que jo, d'un altre any, clar. Després el meu germà va créixer, no va voler més festes i s'acabaren.  Més avant e

 Recolzada sobre la lleixa de la finestra, embolcallada pel piu-piu dels ocellets que volaven al seu voltant, que saltaven entre les branques dels arbres, que empraven la teulada com a pista d’aterratge, contemplava l’horitzó. La mar en calma refulgia aquell dia de juliol. Alienes a les cabòries i preocupacions de la seua espectadora, les ones es  mantenien afaenades amb un via-va continu. Naixien i poc després es llançaven a morir contra l’arena de la platja i com a kamikazes, s’emportaven amb elles les petjades que algú hi havia deixat. El telèfon la va traure d’aquell ensomni. Va acaçar la melodia fins a la taula de la cuina, on havia deixat per última volta, cansada i fastiguejada d’esperar, aquella màquina tan cruel que es guardava per a si les notícies anhelades. Va despenjar sense parar-se a mirar en la pantalla qui era l’interlocutor. Per això la decepció va ser més gran, quan a l’altra banda de la línia, una veu homenívola i formal li oferia contractar els serveis d’una comp

 Enguany farà deu anys que vaig acabar el màster de Secundària i que me'n vaig anar o vaig fugir, com es vulga veure, a Alemanya. Després vindria Escòcia i el Perú i reconec que va haver-hi un temps en què volia que la meua vida fóra així, sempre botant de país en país, sense arrelar-ne en cap i cercant allò que no trobava ni encara he trobat. Però llavors en el Perú estant, vaig ensopegar amb la Història de la Mediterrània d'Abulafia, era un més de la multitud de llibres que vaig empadronar al meu llibre electrònic abans de travessar l'oceà i en previsió que no tinguera cap llibre en un any. La història ja la coneixeu, l'any es va convertir en sis mesos quan vaig decidir fugir del país dels Andes i sempre recordaré les paraules d'una de les meues companyes de treball, amb qui a més compartisc natalici, "tant de bo jo poguera ser així d'egoista i abandonar-ho tot".  Però bé, torne a Abulafia, en aquelles vesprades després de treballar en què no tenia r