DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

نارنگ [narang] en persa o норанг en escriptura tadjik, es refereix a la taronja amarga o naronja, és un mot que arribà des del sànscrit नारङ्ग [naaranga] a partir d'una llengua dravídica. نارنگی [narangi] és un adjectiu que s'empra per a denominar les mandarines.  A través de l'àrab نارنج [naarandj] torna al persa com a نارنج per a denominar la taronja borda i passà a moltes altres llengües com el turc narenç d'on passà al serbo-croat наранча/naranča , el rus medieval наранжи , l'espanyol naranja viatjà fins a Itàlia com a arancia i a Hongria com a narancs , a banda de moltes llengües ameríndies i el portugués laranja després d'una afèresi, fenomen que també ocorregué en el castellà (una naranja= una aranja), però recuperà la n- com a cultisme que esborrà la versió amb afèresi.  Bé de l'italià arancia o del castellà naranja passà a l'occità antic com a auranja i acabà donant irange mentre que passà al francés com a orange i d'ací al neerlandés oran...

Este estiu vaig arribar a tindre gran dependència del mòbil, massa temps lliure unit a un estat d'angoixa vital eren una mala combinació, i el pitjor no era això, per a mi, era el volum d'hores invertides, a banda de descansar malament. Per mirar-lo abans de dormir, sentia que en el cap tenia un escrolejar gegant de música, situacions, cançons repetides sense parar. Per això, vaig decidir fer alguns canvis.  Als matins ja no mire el mòbil fins dues hores després d'haver-me alçat. Abans esmorzava amb el mòbil i per anar a la faena abans escoltava algun podcast en spotify, però m'estime sentir la ràdio del cotxe i evitar-me les notificacions.  Al llarg del dia sols consulte el mòbil cada dues hores, fins eixe moment ja no llig ni conteste missatges, no hi ha urgències, no soc metge i per descomptat que a partir de les quatre de la vesprada ja ni els mire si són de la faena, i el mateix pel que fa al correu, amb temes de la faena sols vull estar disponible de les huit del ...

  Visitar una ciutat és una manera de consumir-la, t'hi estàs un parell de voltes, passeges pels carrers del centre, veus quatre monuments antics, prens un café, menges i ja t'has fet una idea de com és eixa ciutat, extraus unes conclusions de com pensa, infereixes a partir de la mateixa experiència com batega el seu cor, més que eixa impressió siga falsa perquè en unes hores no es pot copsar una ànima que s'ha forjat durant segles. Per això, m'agrada caminar-les tant com puc i no sols els carrers més bells, també els que hi ha darrere de l'escenari, els seus voltants. M'agrada també caminar al llarg d'un territori, de població en població, vore com es dibuixa la ciutat en la llunyania, com es retalla el paisatge, com gradualment va omplint-se de mobiliari urbà per a després tornar a diluir-se tot en bancals que s'estenen fins on es perd la vista. El darrer dia del meu viatge a Alsàcia vaig agarrar un tren de nou fins a Colmar i a l'estació mateix, v...

 La serralada Prebètica arriba fins a la Mediterrània i abans d'endinsar-se en la mar, dibuixa un conjunt de cingles que tanquen la badia de Xàbia pel sud. D'aquests el més destacat hui és el Cap de la Nau (en-castellano-para-que-lo-entiendan-todos Cabo de la Nao, un catalanisme segons la RAE perquè la castellanització dels noms valencians no obeeix cap regla més que la de fer que sonen menys valencians), cap que s'ha repetit falsament que és el punt més oriental de la Península i el primer lloc per on ix el sol. Tot i ser incorrecte el franquisme ens va "regalar" un eslògan turístic prou coent Amanecer de España, nom que encara du una avinguda de Xàbia i que duia també un col·legi. El franquisme reconeix implícitament que les illes Balears no són Espanya. A aquesta concepció errònia també han contribuït els hel·lenòfils i la seua dèria amb la suposada colònia grega d'Hemeroskopeion que han traduït com a "talaia del dia". Hauríem de parlar del prejud...

 Friburg o Friburg de Brisgòvia, per a diferenciar-la d'altres, és una ciutat del sud-oest d'Alemanya que s'ubica en l'estat de Baden-Württemberg, no gaire lluny de les fronteres amb França i Suïssa i als peus del Schwarzwald o Selva Negra. Esta "selva" és una serralada coberta per pins i avets que li confereixen una tonalitat fosca. Quan s'enfonsa la falla del riu Rin donà com a resultat dues serralades paral·leles, la serralada dels Vosges a ponent i la Selva Negra a llevant, i el graben o plana d'Alsàcia al mig.  La ciutat s'ubica en un congost que dibuixa el riu Dreisam, un dels molts afluents del riu Rin. Esta posició estratègica li permetia de controlar el trànsit fluvial alhora que quedava protegida pels tossals dels voltants. Amb vora dos-cents mil habitants és la quarta ciutat més poblada de l'estat federal, encara que forma una regió metropolitana, l'Oberrhein o Alt Rin, amb altres ciutats d'Alsàcia i del nord de Suïssa on viu...

La primera catedral d'Estrasburg es va construir al segle VI durant la monarquia dels merovingis. D'aquella vella construcció no se'n conserva res, tampoc de la seua successora en època carolíngia que va ser incendiada al segle XI durant una guerra. En eixe moment es va alçar un tercer edifici d'estil otonià que anà ampliant-se durant quatre-cents anys i adaptant-se als estils de moda en cada moment i així passà del romànic al gòtic inicial i clàssic i finalment al gòtic radiant. Per tant, l'edifici acutal és el resultat de l'acumulació d'experiències al llarg del temps. El problema amb una obra que s'allarga tant és que arriba un moment que es desconnecta del projecte inicial i a mesura que creixia el poder econòmic de la ciutat, s'hi anaven sumant elements a la façana: escultures, torres, campanars. Tot això és un pes que la cimentació original no estava pensada per a suportar i a principis del segle XX l'edifici estigué a punt de solsir. Això ...

Si s'hi arriba amb el tren, l'estació és el primer edifici que dona la benvinguda a la ciutat d'Estrasburg. El tren hi va arribar per primera volta l'any 1841, però l'edifici actual es va construir el 1883 ja durant el segon Reich alemany, malgrat que l'arquitectura seguia el patró neorenaixentista que casava més amb la tradició francesa. En el 2007 es va reformar sota la direcció de l'arquitecte Jean-Marie Duthilleul que la va recobrir amb una controvertida cúpula de vidre a tall de capoll que permetia ampliar l'espai d'ús de l'edifici i protegir de l'oratge, però també oculta l'estació antiga. Amb vora tres-cents mil habitants, és la capital i ciutat més poblada d'Alsàcia, i també des del 2016 del Gran Est.  La ciutat antiga d'Estrasburg s'ubica en una illa fluvial del riu Ill afluent del Rin que dona nom a la regió d'Alsàcia, amb el temps i per a evitar la sedimentació i facilitar el tràfic de mercaderies, es construïre...

Basilea és la tercera més gran de Suïssa per població amb vora 180.000 habitants. S'ubica a la vora del riu Rin i fa frontera amb França i Alemanya, de fet alguns dels seus barris s'hi uneixen i s'hi pot anar caminant. Les temperatures són fredes en hivern i suaus en estiu, més suaus deguda la baixa altitud en comparació amb altres ciutats suïsses, encara que novament, la vaig visitar en plena ona de calor amb temperatures que rondaven els trenta graus, lluny dels vint acostumats en el mes de juliol. També compta amb precipitacions abundants, vora els 800 mil·limetres annuals. En l'actualitat la seua economia es basa en la indústria química i farmacèutica i pel seu port fluvial també passen un gran volum de mercaderies i genera un terç del PIB de tota Suïssa.  Poblada des de la prehistòria, s'hi han trobat jaciments cèltics i prop de Basilea, la ciutat romana d'Augusta Ràurica, a la població d'Augst. Sobre el tossal on hui s'ubica la catedral, els romans...

Colmar és la tercera ciutat d'Alsàcia per nombre d'habitants amb vora seixanta-set mil habitants en un terme de seixanta-cinc quilòmetres quadrats, més o menys com Dénia o Xàbia. S'ubica en la depressió del riu Rin i és travessada per un dels seus afluents, el Lauch, a més des de 1864 un canal artificial connecta la ciutat amb el riu Rin. A llevant s'alça la serralada dels Vosgues que protegeixen la ciutat dels vents humits de l'Atlàntic per això les precipitacions són moderades com a tota la regió. Les temperatures són fredes a l'hivern i moderades a l'estiu, però els darrers anys França es veu afectada per ones de calor molt fortes per culpa del canvi climàtic.  Gràcies a la seua ubicació, al bell mig de les rutes que van de la Mediterrània al nord d'Europa i de l'Atlàntic a l'interior del continent, ha sigut un centre comercial actiu. Ja en època romana hi havia algunes vil·les o explotacions agrícoles dependents de la ciutat de Argentovaria (...

Mulhouse és la segona ciutat d'Alsàcia per població i es troba al sud de la regió, ja fitant amb Suïssa i Alemanya, en una plana que es desplega als peus dels tossals que formen el Sundgau i regada per diversos cursos d'aigua, dels quals els més importants són el riu Ill, que dona nom al territori i el canal Rin-Roine que es va construir al segle XIX. Hi viuen vora cent mil habitants en una superfície de vint quilòmetres quadrats, un terme dalt o baix com el de Calp. Té un clima oceànic continentalitzat de precipitacions per sota dels mil mil·límetres anuals, però que superen la mitjana de la regió i una temperatura mitjana de deu graus anuals, hiverns al voltant dels cinc graus i estius de vint graus tot i que en esta visita la temperatura màxima estigué sempre al voltant dels trenta graus, lluny encara de la màxima de 39 graus que es va enregistrar en agost del 2003. Poblada des de la prehistòria, els romans hi arribaren de la mà de Juli Cèsar durant les seues guerres contra ...

La setmana passada vaig estar de viatge per Alsàcia, una de les regions històriques de França. Des del 2014 forma part del Grand-est després d'una reforma que va fer l'estat que amb l'excusa de millorar l'administració, tracta a l'hora d'esmolar els sentiments regionals agrupant diversos territoris en unitats superiors, en este cas Alsàcia amb la Lorena, les Ardenes i la Xampanya, com si de sobte ens separaren de València i ens posaren amb Múrcia, Albacete, Almeria i Conca.  El territori alsacià és un graben o fossa resultat de l'orogènia de l'oligocé que va tindre lloc entre fa trenta i vint milions d'anys. En alçar-se la serralada dels Vosges a ponent i la Selva Negra a llevant, es va formar esta depressió solcada pel riu Ill o El que naix al sud al Jura i desemboca dos-cents quilòmetres més al nord en el riu Rin. Este riu dona nom a la regió d'Elsaß en alemany i conforma un territori caracteritzat climàticament per uns hiverns freds, uns estiu...

Raixnu és una divinitat de la religió zoroàstrica, juntament amb Mitra i Sraoixa, els tres jutgen les ànimes dels morts i les condueixen en el més enllà, és a dir que són psicopomps. Dins d'esta triada, Raixnu simbolitza la virtut i la justícia i se'l representa amb una balança a les mans amb la qual jutja les accions dels hòmens, com Sant Miquel en el cristianisme. El seu nom se'n deriva d'un verb protoindoeuropeu que significava posar ert, alinear. Encara que no és un déu indoeuropeu, malgrat el seu nom, esta triple divinitat apareix en la mitologia grega com Minos, Èac i Radamantis, pot ser degut a influències mútues. Cognat del persa Raixnu hi ha el verb llatí rego que dona regir i tots els seus derivats com corregir, dirigir, erigir i altres paraules com recte, regla o rei i adreçar, endreçar. És un conjunt de mots molt fèrtil i propi de societats jerarquitzades. En l'hindi dona la paraula rajà , que significa rei, maharajà que és un sobirà de sobirans o empera...

 Primer va ser la vaga, especialment la dels estudiants quan els majors deixaren de vindre o venien en hores alternes destruint qualsevol concepte d'horari i de temps. Els corredors de l'institut estaven buits, els materials preparats s'amuntegaven agarrant pols, a voltes n'apareixia un, d'alumne amb més ganes de conversar que de fer faena mentre els companys, professors, alguns que havien descobert una nova personalitat com a líders de masses, començaven a pensar en accions cada volta més absurdes. Si fora la Revolució Francesa, havien passat de la fase de tallar caps i repartir la terra a canviar el calendari i plantar arbres de la llibertat.  Després va ser la calor, des que vivíem instal·lats en esta dinàmica dantesca de trencar records en el termòmetre, de jornades càlides seguides de nits tropicals, de ponentades sense final, d'onades de calor rere onades de calor, de fugir del sol a tota hora, de no recordar la darrera (i esperem que no última) volta que ...

 L'arabista Mikel de Epalza (1938-2008) va tractar d'estudiar la jerarquia urbana del País Valencià en època andalusina a partir dels escrits de l'erudit valencià Ibn al-Abbar (1199-1260) tot i que este mai no va fer cap obra geogràfica, sinó que confeccionà una série de biografies d'erudits del Xarq al-Àndalus, de manera que el treball d'Epalza consistí a reconstruir a partir de les referències que hi trobà, en un territori restringit a les fronteres actuals del País Valencià perquè el Xarq al-Àndalus també comprenia llocs del sud de Catalunya, Múrcia i de les províncies de Terol, Conca i Albacete. Al respecte també, cal tindre en compte que al llarg del temps l'evolució fou constant pel que fa a les ratlles que delimitaven i les seues poblacions i les diferents categories jurídiques que els emparaven. Epalza diferenciava entre medines o poblacions grans, amals o poblacions d'influència local i lloc menuts com ara alqueries o raals. En un pla jeràrquic, les...

 A voltes necessite que la trama avance, que no hi haja únicament episodis de reblit, per això m'enrole en situacions que després vull evitar i els dies previs els passe malament. Ara ja sé que és l'ansietat qui em pren la veu. De fet, ja m'han dit: <<"m'he apuntat a tal, però realment no hi vull anar" és una frase que repeteixes molt>>, bé, tot siga per l'audiència. La qüestió és que fa poc he anat a un d'eixos llocs que quan va sorgir l'ocasió em pareixia una bona idea i a mesura que s'acostava el termini em creava més i més rebuig. Però ma mare una volta em va dir que millor penedir-se de fer les coses que penedir-se de no haver-les fet. És clar, que depén del context, no veig una situació en què penedir-se d'haver-se apunyalat o injectar-se droga siga millor que no haver-ho fet.  També és cert que des que va faltar ma mare estic intentant connectar més amb el meu passat, és l'únic que em queda per a deixar de sentir-me d...

El 1848 esclatà una revolució liberal a Munich, la capital del regne de Baviera. Malgrat les tímides reformes que havia fet el rei Lluís I per a modernitzar el país, o justament per això perquè inicialment va ser una revolta cortesana, com dic, el rei fou obligat a abdicar en el seu fill Maximilià II. En aquella nit revolucionària també va ser desterrada l'amant del rei, una jove cantant anomenada Lola Montez, comtessa de Landsfeld. De camí cap a l'exili, un més en la seua vida, Lola pensarà en què ha fet de mal. L'acusaven d'exercir una mala influència sobre el rei, de promoure el liberalisme, d'atacar el catolicisme i els jesuïtes. Va romandre uns mesos a Suïssa tot esperant trobar-se amb el seu amant regi, tot i això este havia fet via cap a París i ja no s'havien de tornar a vore mai més. Lola va córrer darrere del missatger i en eixir al carrer sols trobà la seua absència i el seu carro que girava la cantonada. Es va deixar caure en l'escalinata de marb...

 Esta setmana he fet els exàmens de la UNED, m'he presentat a dues assignatures: Art dels segles XVII i XVIII i Història del Cinema. La d'art barroc i del segle XVIII és la que més m'ha agradat, especialment perquè tenia molts prejudicis cap a l'art barroc, el veia com un estil molt artificiós, carregat, exagerat, que ho és, però he comprés millor la seua raó de ser, que no és un simple caprici i m'ha paregut tot plegat, un estil molt més original que l'art renaixentista, malgrat que este gaudeix de millor propaganda. Per a esta assignatura he provat de gravar-me llegint alguns temes per a després sentir-me mentre passege els gossos, vaig amb el cotxe o isc a caminar. Fins i tot, em vaig motivar i vaig estar experimentant amb la inclusió de música de fons del barroc, tot i que això ho podia fer durant les vacances, en acabant el temps és el que n'hi ha. El cas és que el mateix dia de l'examen sols tenia oportunitat per a sentir dos temes de la vora cinqu...

Des del 550 aC fins a l'any 1979 Pèrsia fou una monarquia i els seus governants duien el nom de xa, és a dir rei. Com a emperadors duien el títol de Xahanxà o rei de reis, sobirà de diversos sobirans, títol que també s'atribuí a Jesucrist, d'ací la mítica pel·lícula de 1961 de Nicholas Ray. El Xahnameh és una de les obres cimeres de la literatura persa, escrita per Fidawrsi l'any 1000 es tradueix com a Llibre dels Reis. És un llibre ben interessant pel seu contingut, explica la història del món, és a dir de Pèrsia, des de la creació del món fins a la conquesta islàmica i la seua idea era reivindicar la cultura persa enfront de l'àrab, i de pas, a mantindre la integritat política de Pèrsia, ajudant a crear consciència, per això és un dels pocs països islamitzats del Pròxim Orient que va conservar la seua llengua. La paraula xa deriva d'un mot indoeuropeu relacionat amb prendre o governar, per tant, seria aquell que té el poder, el que governa. Xšaθrapā era el tít...

He fet vaga perquè el govern intenta degradar l'educació pública en benefici de la privada. He fet vaga perquè l'escola pública és una de les millors defenses contra el feixisme rampant. He fet vaga perquè crec que l'escola pública és el millor vehicle per a integrar en la societat els nouvinguts. He fet vaga perquè baixen la ràtio d'alumnes per aula. He fet vaga perquè cada volta ens exigeixen millors resultats amb menors inversions. He fet vaga perquè el govern desvia diners públics en benefici de la privada. He fet vaga perquè el govern vol reduir el valencià a un element folklòric. He fet vaga perquè adeqüen els salaris a un nivell de vida cada volta més elevat. He fet vaga perquè crec en la lluita col·lectiva.  He fet vaga perquè no vull jubilar-me a setanta anys. Ara em costa tragar-me la mateixa gent egoista de sempre amb les seues mateixes justificacions que són incapaces de fer res per canviar les coses a banda de queixar-se de tot. 

Chambèri i Torí, dues ciutats que separades per vora 200 km, formaren part d'una mateixa entitat durant gairebé 400 anys. Una era la capital del ducat de Savoia i l'altra, del Piemont. Entremig s'estén la serralada dels Alps, que més que separar-les, les unia a través de les valls. Encara més, a banda i banda s'hi parlava o si parla amb menys salut, una mateixa llengua romànica, l'arpità. Hui malgrat els seus lligams culturals i històrics, una mira a París i l'altra, a Roma. Els Savoia foren una dinastia regnant a Itàlia breument, també a Espanya, encara amb brevetat més elevada, també en Sardenya, Sicília i Croàcia, mai en un període llarg, això sí. Originalment, eren d'aquest territori, al qual han manllevat el seu nom i la seua llengua era l'arpità, fins que l'abandonaren per l'italià, gairebé al mateix temps que es traslladaven de Chambèri, la capital històrica, a Torí, conscients que cap a França tenien poc a fer i, en canvi, Itàlia oferia m...

 Les darreres vacances les vaig passar tancat en casa amb el meu pitjor enemic, jo mateix. Em sentia esgotat psíquicament, sense voluntat de fer res més que hivernar, però alhora amb els remordiments d'estar perdent el temps, de no gaudir de cada moment de llibertat ni aprofitar el lliure albir. Això em va dur a una espiral de culpabilitat de difícil eixida i de molts de pensaments. Un dels més recurrents que tinc és el de la solitud, d'estar contínuament sol i encara que es base en impressions creades pel meu cap, també hi ha bona part de certesa perquè realment eixa setmana que comente no vaig tindre ningú amb qui fer plans, igual que cada període de vacances i això em porta a períodes de la meua vida més tristos quan vaig tornar d'Alemanya o del Perú en què tots els suposats amics que tenia, no hi eren. Se li suma que recentment hi ha hagut moltes pèrdues i que les relacions amb els amics de fora s'han anat gelant tant que costa de reprendre. Al mateix temps els inte...

Darrere de casa teníem un solar ben gran que havia escapat de la dèria urbanitzadora de la Marina. Poblada sols per plantes i animals, en els dies del confinament seure al balcó i contemplar el solar era una escapatòria al tancament: els coloms parrupant damunt de la branca d’un pi gegant, els ocellets jugant entre les seues fulles punxegudes, un esquirol cercant pinyes, una parella de corbs vigilant-ho tot, unes gates explorant eixa terra indòmita… Però l’alegria no va durar, ben prompte aparegué una pala excavadora i arrasà amb la meitat del solar i on hi havia el pi ara hi ha un xalet, on explorava el gat, una piscina, on volaven els corbs, el no-res. Llavors pensàvem que tindríem nous veïns. Però quina classe de veïns? D’eixos absents? Que compren una casa per a passar-hi una quinzena i la resta de l’any deixar l’habitatge viu? D’eixos que compren una casa per a llogar-la a turistes desconsiderats que fan festes a les 3 del matí? Veïns que hi viurien tot l’any? De moment no hem tin...

Diu la saviesa del carrer que l'aleteig d'una palometa al Brasil pot desencadenar un tornado en Dallas o al Japó, ves a saber, és el que sovint passa amb eixes veritats urbanes que beuen molt de la tradició oral, passen de boca a orella i de generació en generació fins a transformar-se i fer que ningú ja no sàpiga si era ben bé així. La qüestió és que, a causa d'eixe efecte palometa, fa uns quatre-cents anys es van trobar en un baül una pintura amb una Mare de Déu Immaculada i ara m'he trobat jo amb una setmana de vacances. Genial, dies lliures, cinc dies, no, una setmana, no, espera, nou dies sencers de disbauxa i embogimenta per a no fer res, per a gaudir del lliure albir, per a anar d'excursió, llegir, passejar, jugar, relaxar-me, alçar-me sense despertador, gitar-me sense haver de comptar les hores, sentir música, contemplar el paisatge des de la finestra, mirar pel·lícules, no ser productiu, visitar amics, seure en un banc del carrer i encara havia de sobrar-me...