DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Chambèri i Torí, dues ciutats que separades per vora 200 km, formaren part d'una mateixa entitat durant gairebé 400 anys. Una era la capital del ducat de Savoia i l'altra, del Piemont. Entremig s'estén la serralada dels Alps, que més que separar-les, les unia a través de les valls. Encara més, a banda i banda s'hi parlava o si parla amb menys salut, una mateixa llengua romànica, l'arpità. Hui malgrat els seus lligams culturals i històrics, una mira a París i l'altra, a Roma. Els Savoia foren una dinastia regnant a Itàlia breument, també a Espanya, encara amb brevetat més elevada, també en Sardenya, Sicília i Croàcia, mai en un període llarg, això sí. Originalment, eren d'aquest territori, al qual han manllevat el seu nom i la seua llengua era l'arpità, fins que l'abandonaren per l'italià, gairebé al mateix temps que es traslladaven de Chambèri, la capital històrica, a Torí, conscients que cap a França tenien poc a fer i, en canvi, Itàlia oferia m...

 Les darreres vacances les vaig passar tancat en casa amb el meu pitjor enemic, jo mateix. Em sentia esgotat psíquicament, sense voluntat de fer res més que hivernar, però alhora amb els remordiments d'estar perdent el temps, de no gaudir de cada moment de llibertat ni aprofitar el lliure albir. Això em va dur a una espiral de culpabilitat de difícil eixida i de molts de pensaments. Un dels més recurrents que tinc és el de la solitud, d'estar contínuament sol i encara que es base en impressions creades pel meu cap, també hi ha bona part de certesa perquè realment eixa setmana que comente no vaig tindre ningú amb qui fer plans, igual que cada període de vacances i això em porta a períodes de la meua vida més tristos quan vaig tornar d'Alemanya o del Perú en què tots els suposats amics que tenia, no hi eren. Se li suma que recentment hi ha hagut moltes pèrdues i que les relacions amb els amics de fora s'han anat gelant tant que costa de reprendre. Al mateix temps els inte...

Darrere de casa teníem un solar ben gran que havia escapat de la dèria urbanitzadora de la Marina. Poblada sols per plantes i animals, en els dies del confinament seure al balcó i contemplar el solar era una escapatòria al tancament: els coloms parrupant damunt de la branca d’un pi gegant, els ocellets jugant entre les seues fulles punxegudes, un esquirol cercant pinyes, una parella de corbs vigilant-ho tot, unes gates explorant eixa terra indòmita… Però l’alegria no va durar, ben prompte aparegué una pala excavadora i arrasà amb la meitat del solar i on hi havia el pi ara hi ha un xalet, on explorava el gat, una piscina, on volaven els corbs, el no-res. Llavors pensàvem que tindríem nous veïns. Però quina classe de veïns? D’eixos absents? Que compren una casa per a passar-hi una quinzena i la resta de l’any deixar l’habitatge viu? D’eixos que compren una casa per a llogar-la a turistes desconsiderats que fan festes a les 3 del matí? Veïns que hi viurien tot l’any? De moment no hem tin...

Diu la saviesa del carrer que l'aleteig d'una palometa al Brasil pot desencadenar un tornado en Dallas o al Japó, ves a saber, és el que sovint passa amb eixes veritats urbanes que beuen molt de la tradició oral, passen de boca a orella i de generació en generació fins a transformar-se i fer que ningú ja no sàpiga si era ben bé així. La qüestió és que, a causa d'eixe efecte palometa, fa uns quatre-cents anys es van trobar en un baül una pintura amb una Mare de Déu Immaculada i ara m'he trobat jo amb una setmana de vacances. Genial, dies lliures, cinc dies, no, una setmana, no, espera, nou dies sencers de disbauxa i embogimenta per a no fer res, per a gaudir del lliure albir, per a anar d'excursió, llegir, passejar, jugar, relaxar-me, alçar-me sense despertador, gitar-me sense haver de comptar les hores, sentir música, contemplar el paisatge des de la finestra, mirar pel·lícules, no ser productiu, visitar amics, seure en un banc del carrer i encara havia de sobrar-me...

Si heu llegit mai el Dràcula de Bram Stoker, un fet sorprenent és que el protagonista Jonathan arriba al castell del comte en Transilvània, no la vespra de difunts, com s'esperaria, sinó la vespra de Sant Jordi, en abril i els camperols es troben molt inquiets perquè eixa nit les portes de l'infern s'obrin i el món dels morts i dels vius queden comunicats. Desconec si la versió original parla de Sant Jordi i això és una adaptació de la versió castellana o sí, efectivament en el calendari ortodox té alguna coincidència, perquè en realitat eixa data és la festa de Santa Valpurga, que té lloc el 30 d'abril, i pensant-ho bé, el 30 d'abril és l'oposat al 31 d'octubre, el Samhuinn dels celtes, l'inici i el final de l'estiu. Estiu entés en termes agrícoles, clar.  La nit de Santa Valpurga o de Walpurgis té certa tradició en alguns indrets d'Europa i es coneix també com la nit de Bruixes, igual que la vespra de difunts. Es tractaria d'una festivitat ...

En persa, la paraula دیو [div] ens remet al dimoni, un ésser maligne, tot i que si parem atenció a la pronúncia en persa dari o en tadjik, escrit дев i pronunciat [dew] ens adonem que originalment la seua naturalesa era ben diferent. Efectivament, si ens capbussem en la història de la llengua persa fins a arribar al 1500 abans de Crist, trobarem que llavors feia referència a un déu, un ésser dotat d'una naturalesa especial. La influència del zoroastrisme primer i de l'islam després canviaren el seu significat. Del persa se'n deriven l'hindi देव [dev] amb el mateix sentit, i el turc dev i el serbi-croat див / div amb el sentit de gegant. Cognats del mot persa, tenim el déu Tiwaz, divinitat solar dels luvites, els habitants d'Anatòlia i probablement relacionats amb els troians. Este Tiwaz era conegut com a Šiwat pels hitites. Entre les llengües cèltiques comptem amb el gaèlic escocés dia i el gal·lés duw, déu, i a més apareix en topònims com Deobriga , situada en...

 M'he fet un blog nou. Sí, en el 2026. Però si el món del cinema sols ens pot oferir reboots, vivim instal·lats en plena ona feixista i els genocidis i les guerres en Pròxim Orient tornen a ser tendència, per què no recuperar l'art dels blogs? En realitat ja té uns mesos de vida, me'l vaig fer per Nadal. M'abellia tindre un espai on parlar de les pel·lícules que mire, dels llibres que llig, de les cançons que sent, de les manifestacions artístiques que contemple. Ara, volia fugir de les simples dades tècniques pròpies dels inventaris, vull parlar-ne d'impressions, de les relacions que existeixen entre tot, de com hi apareixen les pors i obsessions de la humanitat i que malgrat tot portem dos mil anys i escaig giravoltant sempre sobre els mateixos temes.  https://culturadeconsum.blogspot.com/ 

  Fa uns dies he estat de nou per Itàlia, però esta volta per faena. Dins del programa Erasmus he anat a visitar un institut d'una localitat propera a Florència. Per a mi, el més destacable ha sigut tindre una excusa per a visitar de nou Florència perquè l'experiència en si no ha sigut tan edificant. M'explique, no és que utilitzen metodologies innovadores o que tinguen uns resultats acadèmics elevats. El programa està pensat per a poder difondre allò que millors resultats done, tot i que en la pràctica la possibilitat d'anar a visitar centres és més reduïda. Tot i això, no consisteix solament a veure què fan de diferent en un altre país, sinó que ajuda a ser més conscient del mateix sistema, no sols amb les seues mancances sinó també amb les seues fortaleses. El sistema educatiu italià és un poc diferent de l'espanyol i es pareix més a l'alemany. Entre l'ensenyament primari i secundari hi ha un ensenyament mig que va dels 10 als 14 anys, equivalent als nost...

 El dia 9 la uela, ma uela va fer 91 anys, quasi un segle, però ella ja fa temps que no és amb nosaltres. Els seus ulls miren, però ja no veuen, dels seus llavis ja no eixen romanços que cantava, ara sols preguntes per a intentar resoldre el trencaclosques del seu cap i relacionar aquelles persones que l'envolten amb un passat que es va enlairar. Les mans sempre les du ben arreglades, les ungles amb colors que abans no s'haguera atrevit a dur, però aquelles mans que en un altre temps cosien, raspallaven, fregaven, cuinaven arrossos i dolços i beneïen abans de dormir ja no es mouen. Quan era més jove una de les pors més grans que tenia era que la uela faltara, ara la vida s'ha encarregat de mostrar que hi ha coses pitjor que la mort com l'oblit. No recorde la darrera volta que vaig parlar amb ella sent ella perquè un dia en vore-la i em va preguntar qui era i a poc a poc la memòria anà esborrant-se-li fins al punt d'oblidar els seus germans, els seus nets i els seus ...

Ací hi ha la relació de llibres que vaig llegir el 2025 1.  El misteri del priorat de Sion (Le Secret de l'abbé Saunières, 2005)  de Jean-Michel Thibeaux (1949) és una novel·la de consum ràpid i ficció històrica sense gaires pretensions que s'endinsa en la figura de l'Abat Saunières que va viure a finals del segle XIX al Llenguadoc i que suposadament va descobrir un secret sobre l'Església catòlica en la població de Rènnas del Castèl i arran del qual arranca tot un gènere literari, un dels exponents més famosos del qual és El codi Da Vinci de Dan Brown. L'autor s'ha especialitzat en este tipus de ficció, i a voltes abelleix llegir coses lleugeres, especialment en vacances, però no em va paréixer gaire atractiu i a vegades se'm va fer pesat i llarg.  2. Fa anys em vaig llegir El color de la màgia (The colour of magic, 1983) de Therry Pratchett (1948-2015) i trobe que algun més de la saga del discmón, però ho vaig deixar perquè era difícil trobar-los a les bib...

Estes vacances he passat uns dies a Milà, en el nord d'Itàlia. La meua idea era visitar algunes ciutats de la Llombardia, fins i tot pujar a Suïssa, a Lügann; tanmateix, Trenitàlia, o millor dit la seua homòloga llombarda, Trennord m'han fet canviar molts plans. Bàsicament perquè trobar la informació dels trens és complicada i la relació entre el que apareix a Internet i la realitat és pura fantasia. La qüestió és que un matí després de quedar-me en el bitllet a la mà per a anar a Pavia, i com que feia molt de fred, vaig estar vagarejant per l'Estació Central que és enorme i vaig descobrir una llibreria. No una d'eixes llibreries petites d'estació que venen periòdics, mots encreuats, la Pronto i quatre best-sellers, no, una llibreria enorme de dues plantes.  Després de constatar les mateixes tendències que es veuen a Espanya, és a dir la moda d'eixes novel·les de tiktok d'edicions molt boniques, tapes recarregades i lloms de colors, però d'argument tan s...