VISITANT ALSÀCIA (V) ESTRASBURG

Si s'hi arriba amb el tren, l'estació és el primer edifici que dona la benvinguda a la ciutat d'Estrasburg. El tren hi va arribar per primera volta l'any 1841, però l'edifici actual es va construir el 1883 ja durant el segon Reich alemany, malgrat que l'arquitectura seguia el patró neorenaixentista que casava més amb la tradició francesa. En el 2007 es va reformar sota la direcció de l'arquitecte Jean-Marie Duthilleul que la va recobrir amb una controvertida cúpula de vidre a tall de capoll que permetia ampliar l'espai d'ús de l'edifici i protegir de l'oratge, però també oculta l'estació antiga. Amb vora tres-cents mil habitants, és la capital i ciutat més poblada d'Alsàcia, i també des del 2016 del Gran Est. 

La ciutat antiga d'Estrasburg s'ubica en una illa fluvial del riu Ill afluent del Rin que dona nom a la regió d'Alsàcia, amb el temps i per a evitar la sedimentació i facilitar el tràfic de mercaderies, es construïren una série de canals, entre ells com el Faux-Rempart o de la Falsa Muralla que discorria paral·lel al mur de protecció de la ciutat. En esta illa el general romà Drus el Vell va establir un campament per a controlar el pas i protegir el limes del Rin, amb el nom d'Argentoratum. Després de la caiguda de l'imperi romà, diverses tribus alamàniques s'establiren en la regió i al segle VI es refundà amb el nom de Stratenburg o fortalesa del camí. Així, el nom ens parla de la funció estratègica que ha tingut sempre la ciutat com a nòdul de comunicacions. En l'actualitat la seua economia continua girant al voltant del comerç, ja que es connecta via fluvial amb els ports de Rotterdam i d'Anvers, però també és un centre financer i la seu del Consell d'Europa i el Parlament Europeu i tot el que implica.

Estrasburg sempre ha tingut un peu en França i un peu en Alemanya, de fet en els darrers quatre-cents anys ha canviat diverses voltes de territori. Ací els tres nets de Carlemany Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb van redactar el Jurament pel qual es dividien l'imperi carolingi, este document redactat en llatí és important perquè alhora es va escriure en un francés arcaic i en alt alemany, sent les primeres evidències d'ambdues llengües. Com si el seu destí fora la de reconciliar les dues potències. 

Quan s'entra en l'illa històrica, que és patrimoni de la humanitat per la UNESCO, el primer edifici que trobem és l'església de Sant Pere, el Vell, un edifici gòtic bastit sobre una antiga església d'època merovíngia (s. V). A diferència d'altres llocs on la Reforma protestant es convertí en un enfrontament bèl·lic, en la ciutat es va fomentar la tolerància i la convivència perquè era la millor manera de preservar el comerç. Així, esta església igual que la catedral es reconvertiren al culte protestant, s'ocultaren les imatges i s'adequaren les instal·lacions per al nou culte. Però el 1681 la ciutat passà a França i es recuperà el catolicisme, la catedral va patir una nova transformació; tanmateix, temorós d'una insurrecció, Lluís XIV no perseguí el protestantisme activament i Sant Pere es mantingué com a temple luterà. Al segle XIX s'hi va construir una nova Església catòlica al seu costat. La gràcia està en el fet que ambdós temples estan units per una paret mitjancera, un símbol de la necessària convivència religiosa. 

Al costat de l'església passa la Grande Rue, que enllaçava amb l'antic Decumanus de la fortificació romana i s'arriba al raval de la Petite France o Französel, el nom alsacià. És un raval pintoresc solcat de petits canals construïts per a completar la línia de defensa de la ciutat medieval. Antigament, hi vivien tots aquells que depenien de l'aigua per a l'exercici de les seues activitats com ara els mariners, els tintorers, els bataners, els moliners i s'hi veuen moltes cases característiques de la regió. Pareix que el nom prové d'un antic hospital de sifilítics que hi havia perquè esta malaltia rebia el nom de morbo gallico o mal francés, una malaltia vinguda d'Amèrica, però que durant el setge de Nàpols per les tropes franceses a finals del segle XV es va expandir per Europa i que els alsacians, com molts altres germànics adjudicaren als seus veïns francesos. 

Un dels habitants més il·lustres de la ciutat fou l'impressor Johannes Gutenberg que hi va viure entre 1434 i 1444, originari de Mainz, hi tingué un taller d'orfebreria, a l'actual plaça que du el seu nom i allà va fer alguns experiments inicials amb la impremta de caràcters mòbils. La plaça es troba ben a prop de la catedral, una de les joies de l'art gòtic i que s'alça en la confluència dels antics Cardus i Decumanus, per la qual cosa ocuparia el solar del fòrum d'Argentoratum. La façana està completament decorada amb escultures que hui tot i haver perdut el color, estaven policromades. Bona part de les escultures de la catedral són reproduccions i els seus originals es troben d'enfront, al Museu de l'Obra de la Catedral, seu d'una institució que es remunta al segle XIII i que es va constituir per a dirigir les obres de l'edifici i també gestionar i aconseguir fons, contractar treballadors, resoldre problemes, etc. A més hi ha nombroses obres d'art pictòriques i sumptuàries. 

Durant bona part de la seua història, la ciutat va estar governada pel príncep-bisbe, fins al segle XVI quan va perdre les seues atribucions i es va constituir en república aprofitant la Reforma protestant. No els durà gaire la llibertat perquè en 1684 la ciutat, com tot Alsàcia, va ser annexionada pel rei Lluís XIV de França, es va restablir el culte catòlic i el bisbat fou donat a una de les famílies més poderoses del regne, els Rohan. D'enfront de la catedral els Rohan es van fer construir el seu palau a mitjan segle XVIII, un edifici tardobarroc que evocava el Grand Siècle francés (regnat de Lluís XIV, 1643-1715), però que alhora participa de la mentalitat del rococó, és a dir edificis d'aparença sòbria, però que guarden a dins una gran exuberància. Com molts palaus francesos, el palau dels Rohan s'estructura al voltant d'un corps de logis que separa l'ala dels bisbes de l'ala de la reialesa. Era normal que l'aristocràcia fera construir apartaments específics en cas de rebre una visita del rei. En el costat que dona a la catedral trobem una façana a tall d'arc de triomf i de forma còncava que dona pas a un cour d'honneur. Destaquen les columnes jòniques fetes de pedra calcària i gres rosa que proporciona una bicromia interessant. La façana posterior, la que dona al riu, és més monumental i en certa manera recorda al projecte de l'arquitecte Charles Perrault per al palau del Louvre de París: tres nivells amb un encoixinat graduat, columnes corínties d'ordre gegant amb un frontó en la part central i un remat amb balustrada que crea clarobscurs dramàtics. 

En l'actualitat el Palau Rohan hostatja el museu d'arqueologia, el de belles arts i el d'arts sumptuàries i paga la pena la seua visita per a contemplar les seues estances d'estil rococó.