DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 El dia 9 la uela, ma uela va fer 91 anys, quasi un segle, però ella ja fa temps que no és amb nosaltres. Els seus ulls miren, però ja no veuen, dels seus llavis ja no eixen romanços que cantava, ara sols preguntes per a intentar resoldre el trencaclosques del seu cap i relacionar aquelles persones que l'envolten amb un passat que es va enlairar. Les mans sempre les du ben arreglades, les ungles amb colors que abans no s'haguera atrevit a dur, però aquelles mans que en un altre temps cosien, raspallaven, fregaven, cuinaven arrossos i dolços i beneïen abans de dormir ja no es mouen. Quan era més jove una de les pors més grans que tenia era que la uela faltara, ara la vida s'ha encarregat de mostrar que hi ha coses pitjor que la mort com l'oblit. No recorde la darrera volta que vaig parlar amb ella sent ella perquè un dia en vore-la i em va preguntar qui era i a poc a poc la memòria anà esborrant-se-li fins al punt d'oblidar els seus germans, els seus nets i els seus ...

Ací hi ha la relació de llibres que vaig llegir el 2025 1.  El misteri del priorat de Sion (Le Secret de l'abbé Saunières, 2005)  de Jean-Michel Thibeaux (1949) és una novel·la de consum ràpid i ficció històrica sense gaires pretensions que s'endinsa en la figura de l'Abat Saunières que va viure a finals del segle XIX al Llenguadoc i que suposadament va descobrir un secret sobre l'Església catòlica en la població de Rènnas del Castèl i arran del qual arranca tot un gènere literari, un dels exponents més famosos del qual és El codi Da Vinci de Dan Brown. L'autor s'ha especialitzat en este tipus de ficció, i a voltes abelleix llegir coses lleugeres, especialment en vacances, però no em va paréixer gaire atractiu i a vegades se'm va fer pesat i llarg.  2. Fa anys em vaig llegir El color de la màgia (The colour of magic, 1983) de Therry Pratchett (1948-2015) i trobe que algun més de la saga del discmón, però ho vaig deixar perquè era difícil trobar-los a les bib...

Estes vacances he passat uns dies a Milà, en el nord d'Itàlia. La meua idea era visitar algunes ciutats de la Llombardia, fins i tot pujar a Suïssa, a Lügann; tanmateix, Trenitàlia, o millor dit la seua homòloga llombarda, Trennord m'han fet canviar molts plans. Bàsicament perquè trobar la informació dels trens és complicada i la relació entre el que apareix a Internet i la realitat és pura fantasia. La qüestió és que un matí després de quedar-me en el bitllet a la mà per a anar a Pavia, i com que feia molt de fred, vaig estar vagarejant per l'Estació Central que és enorme i vaig descobrir una llibreria. No una d'eixes llibreries petites d'estació que venen periòdics, mots encreuats, la Pronto i quatre best-sellers, no, una llibreria enorme de dues plantes.  Després de constatar les mateixes tendències que es veuen a Espanya, és a dir la moda d'eixes novel·les de tiktok d'edicions molt boniques, tapes recarregades i lloms de colors, però d'argument tan s...

 Mai he sigut una persona vetladora, des de jove poc abans de les 11 de la nit m'adormia sense remei, per això no m'agradava eixir de festa i les comptades voltes que ho feia, ho passava malament. En correspondència era una persona matinadora, no he sigut tampoc d'estar-me hores i hores al llit fins a l'hora de dinar. Ara, fa uns anys les preocupacions de la vida adulta m'han alterat la son. Des de fa un parell d'anys que habitualment em desperte a les tres o quatre hores d'haver-me adormit i em costa reprendre la son. Ho aconseguisc si em canvie d'habitació, deu ser per la temperatura. Tot i que a voltes em desperte amb el cap ja a ple rendiment o no aconseguisc dormir perquè estic amb una son prima i en el meu cap no paren de reproduir-se escenes, cançons com si s'haguera quedat el cinematògraf en marxa. Curiosament, o no, estos episodis que considere insomnes i que duren un parell de setmanes, sempre passen en dies faeners, mai en vacances o en ca...

El viatger abandona Jesús Pobre pel carrer Major en direcció cap a ponent, entre bancals d’ametlers i de vinyes. A l’esquerra, sobre un tossal s’acomiaden uns molins de vent, dels quals sols queden les torres, erigides al segle XVIII per a moldre el gra i obtindre’n farina gràcies a la força del vent. Són un record d’allò que hui ja no trobaríem a la Marina, camps sembrats de cereals, però dels quals Cavanilles ens parla al segle XVIII, n’hi havia molts i observava el botànic amb preocupació, que aquest territori tenia una agricultura tan fèrtil, que els seus habitants no tenien gens d’interés a desenvolupar les activitats artesanals. Restes d’aquests molins encara els podem veure en alt a Xàbia, a Pedreguer, a Gata, a Benissa o a vora mar a Calp, testimonis muts de temps pretèrits. Des de l’eixida de Jesús Pobre el camí s’enfonsa en una vall, els contraforts del Montgó que comencen a deixar pas a la gran plana del riu Girona. Abans però, hi troba l’alqueria de Bisserot, una alqueria m...

 Este estiu pensava amb certa ingenuitat que arribat quasi a la quarantena ja no tinc moltes més primeres voltes que experimentar. Dissortadament, al destí li agrada jugar amb nosaltres. No descriuré tota la rastrera de símptomes que arrossegue des de fa més d'un mes, solament que fa dues setmanes vaig arribar al punt que se'm feia insostenible dur una vida normal així que després de moltes visites a urgències, fins i tot a l'hospital, vaig decidir agarrar una baixa.  Primer que tot he d'aclarir que com a professor funcionari estic lligat a un anacronisme anomenat Muface, una mútua sanitària on estem tots els funcionaris de l'Estat. Això va ser un invent dels setanta que venia a pal·liar la falta d'un servei universal de salut i que en el seu dia potser tenia sentit, ja que cada empresa ha de vetlar per l'estat dels seus treballadors. Tanmateix, ja no funciona així, no tenim revisions periòdiques, simplement permet que un grapat de treballadors tinguen la fa...