Entrades

VIVINT LA NOVA NORMALITAT

Entre a l'edifici i el recepcionista, arrecerat darrere d'una mampara de metacrilat, em demana a boca de canó l'objecte de la meua visita. Després m'ordena anotar les meues dades en una llista que em passa per sota de la finestreta. En comprovant les dades, agarra el telèfon per a comunicar-se amb el departament corresponent i amb el seu vistiplau, em deixa continuar. Puge l'escala amb el dubte de saber què trobaré en la següent planta, però aquesta és deserta. Ja m'imaginava havent de fer una prova en cadascuna com si estiguera a la Torre Muscle. Finalment arribe a les golfes de l'edifici, on ara hi ha la biblioteca. Segons el pla, tot consistia a arribar-hi, agarrar els llibres que volia i tornar a temps per a continuar corregint abans que sonara el canvi de classe. Tanmateix el que hi trobe és una sala buida i vetada al públic. El silenci que acompanya aquests tipus de llocs esdevé encara més aclaparador. Les cadires descansen sobre les taules i mostren q

LA CABINA

 Si ho penses bé, era força estrany. Havies de parlar amb algú i llavors entraves a una cabina al mig del carrer, normalment en cantonades i places i tancaves la porta, de manera que quedaves en un espai molt xicotet, claustrofòbic, com en una gàbia.  Després es van modernitzar això sí, i ja no calia entrar-hi, sols tenien un xicotet ràfec que servia d'aixopluc del sol i la pluja. Despenjaves l'auricular i el despenjaves de veritat, no com ara que per a despenjar-lo, llisquem el dit en la pantalla. De fet, caldria modernitzar la literatura i que deixaren de despenjar-se els telèfons i començaren a lliscar  els dits, de fet té un posat més provocador i eròtic. Bé, una volta amb l'auricular a la mà, te'l posaves en el lateral del cap, de manera que el costat per on eixia la veu, es trobava a l'alçada de l'orella i el costat per on parlaves, ho era al de la boca. Tota una obra d'enginyeria. I a saber per quantes mans havia passat allò i sense que anara ningú da

34

Com cada idus de gener, m'he fet un any més vell. Això de fer anys tant al principi de l'any, fa deslluït. La gent està farta de celebracions nadalenques, també a casa, per això d'estalviar sempre, tots els regals que pogueren originar-se per motiu d'alguna festa o natalici, es concentraven en una única data, la nit de Reis en què normalment em regalaven una pel·lícula de Disney i alguna peça de roba, per allò de què els regals han de ser útils també.  No negaré que no tinguera festes, mentre vaig ser menut, vam fer el berenar a casa amb els companys de classe, sandvitxos amb companatge, coca-cola i un pastís amb el disseny de l'element que estiguera de moda: les Tortugues Ninja, la Bella i la Bèstia, un pallasso que prefigurava allò que esdevindria anant el temps... Però sempre les havia de compartir amb el meu germà, que és nascut dos dies abans que jo, d'un altre any, clar. Després el meu germà va créixer, no va voler més festes i s'acabaren.  Més avant e

LA PLAGA

 Recolzada sobre la lleixa de la finestra, embolcallada pel piu-piu dels ocellets que volaven al seu voltant, que saltaven entre les branques dels arbres, que empraven la teulada com a pista d’aterratge, contemplava l’horitzó. La mar en calma refulgia aquell dia de juliol. Alienes a les cabòries i preocupacions de la seua espectadora, les ones es  mantenien afaenades amb un via-va continu. Naixien i poc després es llançaven a morir contra l’arena de la platja i com a kamikazes, s’emportaven amb elles les petjades que algú hi havia deixat. El telèfon la va traure d’aquell ensomni. Va acaçar la melodia fins a la taula de la cuina, on havia deixat per última volta, cansada i fastiguejada d’esperar, aquella màquina tan cruel que es guardava per a si les notícies anhelades. Va despenjar sense parar-se a mirar en la pantalla qui era l’interlocutor. Per això la decepció va ser més gran, quan a l’altra banda de la línia, una veu homenívola i formal li oferia contractar els serveis d’una comp

CABÒRIES DIVERSES

 Enguany farà deu anys que vaig acabar el màster de Secundària i que me'n vaig anar o vaig fugir, com es vulga veure, a Alemanya. Després vindria Escòcia i el Perú i reconec que va haver-hi un temps en què volia que la meua vida fóra així, sempre botant de país en país, sense arrelar-ne en cap i cercant allò que no trobava ni encara he trobat. Però llavors en el Perú estant, vaig ensopegar amb la Història de la Mediterrània d'Abulafia, era un més de la multitud de llibres que vaig empadronar al meu llibre electrònic abans de travessar l'oceà i en previsió que no tinguera cap llibre en un any. La història ja la coneixeu, l'any es va convertir en sis mesos quan vaig decidir fugir del país dels Andes i sempre recordaré les paraules d'una de les meues companyes de treball, amb qui a més compartisc natalici, "tant de bo jo poguera ser així d'egoista i abandonar-ho tot".  Però bé, torne a Abulafia, en aquelles vesprades després de treballar en què no tenia r

LLIBRES DEL 2020

1. Acabe 2019 i comencen 2020 en l'imperi otomà amb l'obra Els senyors de l'horitzó (Lords of the Horizons: a History of the Ottoman Empire , 1998) de l'historiador anglés Jason Goodwin (1964). Un imperi al cavall d'Europa, Àsia i Àfrica, la casa de tots i de ningú que es va carregar el segle XX. Tanmateix el llibre té alguns inconvenients, per exemple que les referències documentals són escasses de manera que tot pareixen opinions de l'historiador. En segon lloc és una història de grans personatges i anècdotes d'harems i palaus sense una anàlisi real del seu sistema social, polític i econòmic. I en tercer lloc, pareixeria que l'imperi Otomà s'estenia sols de Viena a Istanbul, deixant-se pel camí tots els territoris asiàtics i africans. 2. La història d'una família afroamericana al llarg de set generacions (des de 1750 fins a mitjan segle XX) és el que escrigué l'escriptor nord-americà Alex Haley (1921-1992) en Arrels ( Roots: the Saga of a

2020

 Don't think I fit in this party everyone's got so much to say I always feel like I'm nobody who wants to fit in anyway? No sé si va ser abans o durant la pandèmia que vaig sentir aquesta cançó i des d'aleshores no me la vaig llevar del cap. I ja em fotria que amb trenta-tres anys m'impactara tant una cançó d'Ed Sheeran i Justin Bieber com si fóra un adolescent. Però en certa manera unes poques estrofes aconseguien sintetitzar com em sent per dins. Per a mi el 2020 ha sigut un any catastròfic perquè ha suposat un trencament mental que s'ha larvat durant molts anys i que com una palometa, ha trencat el capoll i ha volat deixant un rastre d'insomni, ansietat i una autoestima per terra. El meu cap era una orquestra que no parava de fer soroll quan vaig buscar ajuda professional i l'últim mig any l'he passat en un viatge interior a la recerca d'allò que em fa infeliç.  No recorde quan va començar, però ja és un sentiment vell, el fet de sentir-me