Entrades

LA KAHINA

Imatge
                                                     La Kahina  és un personatge que encara hui entre els pobles amazics desperta una gran fascinació perquè representa la seua lluita contra els pobles invasors. Però com succeeix amb molts personatges i fets del període altmedieval, no disposem de moltes fonts que ens puguen donar dades fiables i on no arriba la veritat, prolifera la llegenda, per exemple se'n diu que tingué un harem de 400 hòmens, una fantasia més  pròpia  de l'orientalisme romàntic. Sabem que visqué a finals del segle VII a l'actual Algèria i que el seu nom era  Dihya , però  és més coneguda pel sobrenom que li posaren els àrabs al- Kahina , és a dir, la sacerdotessa perquè els seus atributs físics (ulls blaus, cabells negres i llargs) eren els propis d'una sacerdotessa. Estigué casada amb Kuseyla, un líder amazic i va tindre tres fills, un de pare amazic, un altre de pare grec i un altre de pare àrab. Hi ha molt de simbolisme al respecte, els tres pob

DE PEDRAMALA A BENIMARCO

Imatge
  El viatger continua el seu camí deixant arrere les escoles de Pedramala, acompanyat sempre per la majestuositat de la Serra d’Oltà i de la seua germana major, la Serra de Bèrnia, que amb 1128 metres d’altura separa i alhora uneix les dos Marines. Durant el segle XIX l’exportació de pansa des del port de Dénia esperonà el conreu de vinya i les terrasses que havien esculpit segles d’erosió, s’abancalaren i inundaren amb una mar de ceps. A la dreta del camí una senda condueix a l’ermita de Pedramala, un xicotet oratori per a les gents que s’hi instal•laren a conrear el raïm. És una construcció senzilla d’una sola nau dedicada a Sant Vicent Ferrer i que celebra les seues festes a mitjans de juliol quan els benissers s’hi troben, adés per a treballar la terra i ara per a estiuejar. De l’ermita estant, s’obri una balconada des de la qual s’albira el Penyal cap a migdia i el Cap d’Or cap a llevant, les principals fites marines de l’antiga baronia de Calp. Més avant es troba l’encreuamen

MEMENTO

Últimament, li pegue moltes voltes al tema de la mort, especialment per primavera. Els relats sempre associen els cementeris amb dies grisos, pluja, fred, solitud, en  canvi,  sempre he relacionat  estos  llocs amb dies rasos, de calor, primaverals, amb l'aire inundat de l'olor del lliri o del gesmil. Sent de moltes persones del meu voltant que ja no estan. De vegades arriben com un eco llunyà o a través d'un missatge dramàtic, però en qualsevol cas ja no és un fet extraordinari com podia ser-ho fa molts anys. Deu ser l'edat, la gent creix, es fa gran i mor, és el cicle natural de la vida, encara que l'absència provoca melangia i un lament per tots aquells futurs que de sobte han deixat de ser possibles. Ja deia Jorge Manrique que la mort no avisa i llavors em pregunte quina serà l'última vegada que faré això o allò o aniré ací i allà. Imagine que d'ací naixen tots  els  carpe diem que advoquen per gaudir el moment sense pensar, malgrat la realitat. A mi m&#

DE L'EGIPTE A CALIFÒRNIA, EL VIATGE DEL CONTE

Imatge
A finals del s.XIX, el Museu Britànic comprà una col·lecció de documents d'un antiquari anglés, entre els quals hi ha el Papir Harris que conté poesies amoroses i alguns relats egipcis de l’època de les dinasties XIX i XX, és a dir de fa tres mil anys. Un d’aquests relats conta la història del Príncep encantat, segons la qual hi havia un rei que anhelava un hereu, però els déus no li concedien el desig, així que després de pregar molt i finalment li va nàixer un fill. Ara bé, ben prompte les set sacerdotesses de la deessa Hathor van predir que l’infant moriria pel mos d'un gos, d'una serp o d'un cocodril. El rei va embogir, no podia creure que el destí li arravatara allò que graciosament li havia atorgat i per a evitar eixe tràgic final, el rei manà construir un palau al bell mig del desert i hi confinà el seu fill. És una constant a molts mites de l'Antiguitat, els vans intents dels humans per desfer allò que els déus ja han decidit i com a la fi, succeïx tot com e

FELIÇOCRÀCIA

  La novel·la Anna Karènina de Lev Tolstoi comença amb una frase lapidària: Totes les famílies felices es pareixen les unes a les altres, però cada família infeliç ho és a la seua manera. Bé que Tolstoi criticava la societat burgesa que li tocà viure, trobe que és una sentència que no passarà de moda. Cada volta que els astres s'alineen i les obligacions de la vida adulta permeten de poder trobar els pocs amics que queden, comentem sobre les nostres vides i una volta que ens desprenem del pudor de la distància i recuperem la confiança que un dia tinguérem, emergeixen els problemes que cadascú portem darrere com a maletes i m'adone de la vigència de Tolstoi. Tots tenim problemes, fins i tot aquells que s'entesten a reprimir-los i amagar-los fins a més avall dels peus i poder caminar d'ells. Tinc la teoria que moltes problemàtiques se'n deriven de l'entorn familiar que també és aquell del qual difícilment podem escapar. La qüestió és que  estos  conflictes que mai

ETIMOLOGIES PERSES (VI) PARE

La paraula pare en persa és پدر (padar) i en trobarem a balquena, de cognats entre les llengües indoeuropees. Així per exemple, el llatí pater   ha donat el valencià pare, l’occità paire , el castellà i l’italià padre , el sicilià patri , el portugués i l’aragonés pai o el francés père . Per no parlar de tots els derivats com ara pàtria, patriota, patrimoni, patriarcat, paternalisme...Al cap i a la fi el pater era l'element central de la societat romana, fins i tot el principal déu de Roma, Júpiter signifca pare. Dins de les llengües germàniques comptem amb l’anglés father , el neerlandés vader , l’alemany Vater , el suec far , que és el resultat de la contracció de fader i l’ídix פֿאָטער [foter]. Si passem a altres branques com ara les llengües godèiliques, veiem el gaèlic escocés athair i en el grec πατέρας o l’hindi पितृ [pítr] Pel que fa a les llengües eslaves, a partir d’ací trobem un segon bloc de paraules derivades de l’indoeuropeu, ara de átta i que té origen e

LA FIRA DEL LLIBRE

  Com cada any per Pasqua, han muntat la fira del llibre a la platja. Dir-ne fira del llibre és molt agosarat, es tracta més aïna d'una exhibició de les llibreries locals que duen al passeig marítim la seua  col·lecció  de best-sellers perquè els turistes tinguen a bé comprar-los i llegir-los. Enguany a més a més, les parades s'han reduït a dos, el panorama literari no  dona  per a més, ni tan sols són llibreries en sentit estricte, són papereries que a més venen llibres, com venen premsa, còmics, revistes, etc. És a dir que voler trobar llibres especialitzats és difícil. Aprofitant  este  tema, una cosa que m'ha cridat l'atenció és que cada volta hi ha més gent de la comarca que escriu i que publica llibres. Però, la tristor és que en la majoria dels casos opten per fer-ho en castellà i trobes barreges com receptaris de cuina local que intercalen tot de valencianades mentre s'expressen en la llengua de Cervantes. Un poc coent, al meu gust. Per una  banda,  es pot e