DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Este estiu vaig arribar a tindre gran dependència del mòbil, massa temps lliure unit a un estat d'angoixa vital eren una mala combinació, i el pitjor no era això, per a mi, era el volum d'hores invertides, a banda de descansar malament. Per mirar-lo abans de dormir, sentia que en el cap tenia un escrolejar gegant de música, situacions, cançons repetides sense parar. Per això, vaig decidir fer alguns canvis.  Als matins ja no mire el mòbil fins dues hores després d'haver-me alçat. Abans esmorzava amb el mòbil i per anar a la faena abans escoltava algun podcast en spotify, però m'estime sentir la ràdio del cotxe i evitar-me les notificacions.  Al llarg del dia sols consulte el mòbil cada dues hores, fins eixe moment ja no llig ni conteste missatges, no hi ha urgències, no soc metge i per descomptat que a partir de les quatre de la vesprada ja ni els mire si són de la faena, i el mateix pel que fa al correu, amb temes de la faena sols vull estar disponible de les huit del ...

  Visitar una ciutat és una manera de consumir-la, t'hi estàs un parell de voltes, passeges pels carrers del centre, veus quatre monuments antics, prens un café, menges i ja t'has fet una idea de com és eixa ciutat, extraus unes conclusions de com pensa, infereixes a partir de la mateixa experiència com batega el seu cor, més que eixa impressió siga falsa perquè en unes hores no es pot copsar una ànima que s'ha forjat durant segles. Per això, m'agrada caminar-les tant com puc i no sols els carrers més bells, també els que hi ha darrere de l'escenari, els seus voltants. M'agrada també caminar al llarg d'un territori, de població en població, vore com es dibuixa la ciutat en la llunyania, com es retalla el paisatge, com gradualment va omplint-se de mobiliari urbà per a després tornar a diluir-se tot en bancals que s'estenen fins on es perd la vista. El darrer dia del meu viatge a Alsàcia vaig agarrar un tren de nou fins a Colmar i a l'estació mateix, v...

 La serralada Prebètica arriba fins a la Mediterrània i abans d'endinsar-se en la mar, dibuixa un conjunt de cingles que tanquen la badia de Xàbia pel sud. D'aquests el més destacat hui és el Cap de la Nau (en-castellano-para-que-lo-entiendan-todos Cabo de la Nao, un catalanisme segons la RAE perquè la castellanització dels noms valencians no obeeix cap regla més que la de fer que sonen menys valencians), cap que s'ha repetit falsament que és el punt més oriental de la Península i el primer lloc per on ix el sol. Tot i ser incorrecte el franquisme ens va "regalar" un eslògan turístic prou coent Amanecer de España, nom que encara du una avinguda de Xàbia i que duia també un col·legi. El franquisme reconeix implícitament que les illes Balears no són Espanya. A aquesta concepció errònia també han contribuït els hel·lenòfils i la seua dèria amb la suposada colònia grega d'Hemeroskopeion que han traduït com a "talaia del dia". Hauríem de parlar del prejud...

 Friburg o Friburg de Brisgòvia, per a diferenciar-la d'altres, és una ciutat del sud-oest d'Alemanya que s'ubica en l'estat de Baden-Württemberg, no gaire lluny de les fronteres amb França i Suïssa i als peus del Schwarzwald o Selva Negra. Esta "selva" és una serralada coberta per pins i avets que li confereixen una tonalitat fosca. Quan s'enfonsa la falla del riu Rin donà com a resultat dues serralades paral·leles, la serralada dels Vosges a ponent i la Selva Negra a llevant, i el graben o plana d'Alsàcia al mig.  La ciutat s'ubica en un congost que dibuixa el riu Dreisam, un dels molts afluents del riu Rin. Esta posició estratègica li permetia de controlar el trànsit fluvial alhora que quedava protegida pels tossals dels voltants. Amb vora dos-cents mil habitants és la quarta ciutat més poblada de l'estat federal, encara que forma una regió metropolitana, l'Oberrhein o Alt Rin, amb altres ciutats d'Alsàcia i del nord de Suïssa on viu...

La primera catedral d'Estrasburg es va construir al segle VI durant la monarquia dels merovingis. D'aquella vella construcció no se'n conserva res, tampoc de la seua successora en època carolíngia que va ser incendiada al segle XI durant una guerra. En eixe moment es va alçar un tercer edifici d'estil otonià que anà ampliant-se durant quatre-cents anys i adaptant-se als estils de moda en cada moment i així passà del romànic al gòtic inicial i clàssic i finalment al gòtic radiant. Per tant, l'edifici acutal és el resultat de l'acumulació d'experiències al llarg del temps. El problema amb una obra que s'allarga tant és que arriba un moment que es desconnecta del projecte inicial i a mesura que creixia el poder econòmic de la ciutat, s'hi anaven sumant elements a la façana: escultures, torres, campanars. Tot això és un pes que la cimentació original no estava pensada per a suportar i a principis del segle XX l'edifici estigué a punt de solsir. Això ...

Si s'hi arriba amb el tren, l'estació és el primer edifici que dona la benvinguda a la ciutat d'Estrasburg. El tren hi va arribar per primera volta l'any 1841, però l'edifici actual es va construir el 1883 ja durant el segon Reich alemany, malgrat que l'arquitectura seguia el patró neorenaixentista que casava més amb la tradició francesa. En el 2007 es va reformar sota la direcció de l'arquitecte Jean-Marie Duthilleul que la va recobrir amb una controvertida cúpula de vidre a tall de capoll que permetia ampliar l'espai d'ús de l'edifici i protegir de l'oratge, però també oculta l'estació antiga. Amb vora tres-cents mil habitants, és la capital i ciutat més poblada d'Alsàcia, i també des del 2016 del Gran Est.  La ciutat antiga d'Estrasburg s'ubica en una illa fluvial del riu Ill afluent del Rin que dona nom a la regió d'Alsàcia, amb el temps i per a evitar la sedimentació i facilitar el tràfic de mercaderies, es construïre...