DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Darrere de casa teníem un solar ben gran que havia escapat de la dèria urbanitzadora de la Marina. Poblada sols per plantes i animals, en els dies del confinament seure al balcó i contemplar el solar era una escapatòria al tancament: els coloms parrupant damunt de la branca d’un pi gegant, els ocellets jugant entre les seues fulles punxegudes, un esquirol cercant pinyes, una parella de corbs vigilant-ho tot, unes gates explorant eixa terra indòmita… Però l’alegria no va durar, ben prompte aparegué una pala excavadora i arrasà amb la meitat del solar i on hi havia el pi ara hi ha un xalet, on explorava el gat, una piscina, on volaven els corbs, el no-res. Llavors pensàvem que tindríem nous veïns. Però quina classe de veïns? D’eixos absents? Que compren una casa per a passar-hi una quinzena i la resta de l’any deixar l’habitatge viu? D’eixos que compren una casa per a llogar-la a turistes desconsiderats que fan festes a les 3 del matí? Veïns que hi viurien tot l’any? De moment no hem tin...

Diu la saviesa del carrer que l'aleteig d'una palometa al Brasil pot desencadenar un tornado en Dallas o al Japó, ves a saber, és el que sovint passa amb eixes veritats urbanes que beuen molt de la tradició oral, passen de boca a orella i de generació en generació fins a transformar-se i fer que ningú ja no sàpiga si era ben bé així. La qüestió és que, a causa d'eixe efecte palometa, fa uns quatre-cents anys es van trobar en un baül una pintura amb una Mare de Déu Immaculada i ara m'he trobat jo amb una setmana de vacances. Genial, dies lliures, cinc dies, no, una setmana, no, espera, nou dies sencers de disbauxa i embogimenta per a no fer res, per a gaudir del lliure albir, per a anar d'excursió, llegir, passejar, jugar, relaxar-me, alçar-me sense despertador, gitar-me sense haver de comptar les hores, sentir música, contemplar el paisatge des de la finestra, mirar pel·lícules, no ser productiu, visitar amics, seure en un banc del carrer i encara havia de sobrar-me...

Si heu llegit mai el Dràcula de Bram Stoker, un fet sorprenent és que el protagonista Jonathan arriba al castell del comte en Transilvània, no la vespra de difunts, com s'esperaria, sinó la vespra de Sant Jordi, en abril i els camperols es troben molt inquiets perquè eixa nit les portes de l'infern s'obrin i el món dels morts i dels vius queden comunicats. Desconec si la versió original parla de Sant Jordi i això és una adaptació de la versió castellana o sí, efectivament en el calendari ortodox té alguna coincidència, perquè en realitat eixa data és la festa de Santa Valpurga, que té lloc el 30 d'abril, i pensant-ho bé, el 30 d'abril és l'oposat al 31 d'octubre, el Samhuinn dels celtes, l'inici i el final de l'estiu. Estiu entés en termes agrícoles, clar.  La nit de Santa Valpurga o de Walpurgis té certa tradició en alguns indrets d'Europa i es coneix també com la nit de Bruixes, igual que la vespra de difunts. Es tractaria d'una festivitat ...

En persa, la paraula دیو [div] ens remet al dimoni, un ésser maligne, tot i que si parem atenció a la pronúncia en persa dari o en tadjik, escrit дев i pronunciat [dew] ens adonem que originalment la seua naturalesa era ben diferent. Efectivament, si ens capbussem en la història de la llengua persa fins a arribar al 1500 abans de Crist, trobarem que llavors feia referència a un déu, un ésser dotat d'una naturalesa especial. La influència del zoroastrisme primer i de l'islam després canviaren el seu significat. Del persa se'n deriven l'hindi देव [dev] amb el mateix sentit, i el turc dev i el serbi-croat див / div amb el sentit de gegant. Cognats del mot persa, tenim el déu Tiwaz, divinitat solar dels luvites, els habitants d'Anatòlia i probablement relacionats amb els troians. Este Tiwaz era conegut com a Šiwat pels hitites. Entre les llengües cèltiques comptem amb el gaèlic escocés dia i el gal·lés duw, déu, i a més apareix en topònims com Deobriga , situada en...

 M'he fet un blog nou. Sí, en el 2026. Però si el món del cinema sols ens pot oferir reboots, vivim instal·lats en plena ona feixista i els genocidis i les guerres en Pròxim Orient tornen a ser tendència, per què no recuperar l'art dels blogs? En realitat ja té uns mesos de vida, me'l vaig fer per Nadal. M'abellia tindre un espai on parlar de les pel·lícules que mire, dels llibres que llig, de les cançons que sent, de les manifestacions artístiques que contemple. Ara, volia fugir de les simples dades tècniques pròpies dels inventaris, vull parlar-ne d'impressions, de les relacions que existeixen entre tot, de com hi apareixen les pors i obsessions de la humanitat i que malgrat tot portem dos mil anys i escaig giravoltant sempre sobre els mateixos temes.  https://culturadeconsum.blogspot.com/ 

  Fa uns dies he estat de nou per Itàlia, però esta volta per faena. Dins del programa Erasmus he anat a visitar un institut d'una localitat propera a Florència. Per a mi, el més destacable ha sigut tindre una excusa per a visitar de nou Florència perquè l'experiència en si no ha sigut tan edificant. M'explique, no és que utilitzen metodologies innovadores o que tinguen uns resultats acadèmics elevats. El programa està pensat per a poder difondre allò que millors resultats done, tot i que en la pràctica la possibilitat d'anar a visitar centres és més reduïda. Tot i això, no consisteix solament a veure què fan de diferent en un altre país, sinó que ajuda a ser més conscient del mateix sistema, no sols amb les seues mancances sinó també amb les seues fortaleses. El sistema educatiu italià és un poc diferent de l'espanyol i es pareix més a l'alemany. Entre l'ensenyament primari i secundari hi ha un ensenyament mig que va dels 10 als 14 anys, equivalent als nost...