DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  Fa uns mesos vaig rebre una carta de l'Ajuntament convidant-me a unir-me a la comissió de festes perquè per anys, corresponia a la meua quinta. Vaig anar a la primera reunió a ataüllar un poc el personal, perquè tampoc en coneixia cap i francament, també m'espitjava un interés morbós per  vore  com envellia la gent de la meua generació. Finalment, esperava que m'ajudara a socialitzar i oblidar un poc els problemes familiars i també em trobava immers en una crisi d'identitat perquè no em sent lligat a cap lloc La veritat que no em van fer mala impressió, llevat d'algun personatge i l'odi que senten en  este  poble pel valencià. A més a més, em feia comboi això de treballar en barres els dies d'orquestra per a recordar els dies de joventut malvivint de l'hostaleria. M'apanya menys això d'assistir a misses i actes perquè "és tradició". També forma part de la identitat el valencià i això no els  cau  tan mal carregar-s'ho. En fi, que

                                               La Calàbria és una de les penínsules meridionals que conformen la bota italiana, a un tir de pedra de  Sicília  i al bell mig de la Mediterrània, ha sigut un lloc de pas obligatori per a naus que anaven de banda a banda de la Mediterrània: comerciants, soldats, pirates ... però  també apàtrides hi han trobat refugi i com a conseqüència posseeix una rica cultura que la mala fama sovint amaga. No sols s'hi parla l'italià, llengua arribada recentment arran de la unificació, però  sobretot  de l'aparició dels mitjans de comunicació de masses. En són indígenes el sicilià i el napolità, bé que conformen un mateix continu lingüístic que es fon en  esta  península.  Tanmateix,  la forta diglòssia imperant les condemna a l'àmbit casolà, sota l'etiqueta de  dialetti . Tot plegat, un i altre sumen vora 17 milions d'habitants, però la manca de suport institucional, el bandejament de l'àmbit escolar i la reclusió domèstica e

L'absència es fa gran en les coses xicotetes. En el llit desfet que deixà en anar-se'n a l'hospital, el pijama doblat damunt de la cadira, un got d'aigua a mig beure amb una palleta, la seua bossa, la seua cartera, el mocador que li cobria el cap i que a poc a poc anava recuperant els cabells, les claus del cotxe que feia mesos que no havia conduït, la cadira de rodes, una bata que s'havia comprat en el mercat a penes feia dos setmanes. L'absència es nota en tornar de la platja o de treballar i recorde quan parlàvem per telèfon, quan mire el mòbil i ja no hi ha cap perduda ni cap missatge, quan he oblidat preguntar-li o contar-li una cosa i he de véncer l'impuls de telefonar perquè a l'altre costat de la línia ja no hi ha ningú. Tots els papers pendents arxivar, correus que esperen ser llegits, fotos per mirar, somnis i plans de futur, viatges, projectes que ja ningú no complirà. Tots els objectes que guarden un record, totes les cançons que li agradaven

  خواهر [khokar] o хоҳар com s’escriu en tadjik, és com anomenen els perses la germana i conserva cognats en gairebé tota la branca indoeuropea. Eixa kh que sona tan forta va evolucionar ja en el persa mitjà des de la s- de l’indoeuropeu. En sànscrit hi havia स्वसृ [svasr] encara que en l ’ hindi es perdé. En el món eslàvic donà el rus, l ’ ucraïnés o el serbi-croat сестрa i per via de contactes també arribà al finés sisar . Pel que fa a les llengües goidèliques, trobem el gal·lés chwaer i el gaèlic escocés piuthar , amb una evolució fonètica també ben curiosa, en el primer cas per la seua proximitat al persa i en el segon, per eixa [p] que evolucionà d’una [f]. En l’àmbit germànic hi ha l’anglés sister , el neerlandés zuster , l’alemany Schwester , l’ídix שוועסטער [xvester] o el suec syster . A banda, en moltes llengües africanes i asiàtiques l’anglés sister s’ha adoptat com a sinònim d’infermera, empremta històrica de quan la professió mèdica estava controlada per ord

El País Valencià i l'illa de Sicília han compartit períodes de la història en què s'han situat dins de la mateixa entitat política, com ara l'Imperi romà o la Corona d'Aragó. Però també hi hagué una època entre els segles VIII i XI en què els dos territoris foren islamitzats  i  per això no és d'estranyar trobar a banda i banda de la mar topònims d'origen àrab comuns. Un d'ells és el de Favara o el d'Alcantara. La toponímia valenciana n'és plena, de topònims àrabs, referents a descripcions orogràfiques, usos agrícoles, hídrics, etc. En canvi, hi ha una absència que sempre m'ha estranyat. No tenim toponímia portuària, mentre que a Sicília sí. En àrab hi ha diverses paraules per a denominar els llocs on es refugien les embarcacions. Una d’elles és ميناء [mina’] que segons alguns estudiosos vindria del grec λιμήν, tot interpretant-se el li -com a part de l’article determinat. Encara que també es pot escriure مينة i segons d’altres, vindria d’un mo

  Pense en excés, però especialment en el temps, fins al punt de pensar que patisc de  cronopatia , una obsessió malsana pel temps, pel seu esdevenir. Sempre mirant el rellotge, rellotges per tot arreu. No tinc temps , em falta temps , em fa perdre el temps , ja fa molt de temps , sempre amb el temps a la boca. Consumisc el temps pensant en el temps, en les coses que vull fer i que no tindré temps  a  fer perquè pareix que els dies es facen magres. Pense en el temps que ja ha passat que fa que no veig a les persones, això m'angoixa i m'allunya encara més, perquè ja ha passat molt de temps. Fa cert temps d' este  o d' aquell  esdeveniment i llavors pareixia tot tan senzill, tan fàcil perquè la nostàlgia és una teranyina que atrapa i oculta la realitat. Però com desfer-se d' esta  cadena pesada que ofega i asfixia? Com oblidar el pas del temps o conviure amb la seua existència? Hi ha cap remei per a la  cronopatia ? L'oblit, sovint pense en l'oblit,  fantasieg