DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

No sé quan va ser exactament que vaig començar a sentir antipatia pels pallassos. És que per a mi són el contrari del que pretenen representar: alegria i felicitat. Si ho penses bé, són unes persones inquietants, amb la cara pintada de blanc i empolsimada de talc, les faccions marcades de roig viu, com si fora sang, uns cabells abundants als costats, ataronjats com el foc, estufats de perruqueria dominical. Resulten tètrics. Trobe que esta animadversió s'inicià de menut. En aquell temps m'agradava vore per la tele Sailor Moon, la feien en estiu als matins, però en els salvatges 90 seguir un programa per la tele era ben difícil: els llevaven, els posaven, els reposaven, els canviaven d'hora sense ordre ni concert. Potser és que llavors la gent no tenia criteri i mirava qualsevol cosa que li passaren per davant del tub catòdic. La qüestió és que jo tampoc podia quedar-me sol a casa i em passava bona part dels estius seguint ma mare per xalets diversos i amb una bossa carregad

Aquells que estem en el món de l’educació, sentim molt parlar del model educatiu d’este país nòrdic com una panacea. Un ungüent que tot ho cura i tot ho resol, però com no és el mateix contar-ho que viure-ho, volia passar 21 dies en el sistema educatiu finlandés. Malauradament i per problemes de pressupost, al remat sols ha sigut una setmana. A més a més, estes impressions es basen en l'experiència personal d'allò que he vist o que han volgut mostrar-me perquè a la fi és com quan hom visita una casa que no es seua, que mai li ensenyen el desastre del rebost. Hi vaig estar fent un curs centrat en l’abandonament escolar, car tenen una de les ràtios més baixes d’Europa. Tot i que al remat el curs ha sigut ben bé una decepció, però he ataüllat la seua fórmula secreta. Quina és llavors? Es basa en tres idees fonamentals: DINERS, FLEXIBILITAT I NECESSITAT. Pel que fa als diners és obvi. Amb diners, torrons, diu la saviesa popular. Està clar que si inverteixes en educació, obtin

  El millor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses. O millor caldria dir que  el pitjor de tindre espai és que pots emmagatzemar moltes coses perquè comences a acumular objectes que són inútils, objectes carregats de nostàlgia, que evoquen un temps que ja no tornarà. Figuretes de déus d’aquell viatge a Egipte de final de carrera, apunts de quan feia alemany aquell any a l’atur, llibres de l’institut, tiquets de compra, formularis de la universitat. Guarde uns horaris d’aquell curs d’anglés que vaig fer en Malta, també un calendari de 2013 amb fotos, regal d’aniversari, bolígrafs amb la tinta seca o caputxons que han perdut el seu boli. Em sap mal desfer-me d'algunes coses i alhora m'angoixa tindre coses i no donar-los cap ús. Per què ens apeguem tant als objectes materials? Per què ens costa tant desfer-nos-en, llançar-los al poal del fem i donar-los una nova vida? Einstein deia que la matèria ni es creava ni es destruïa, es transformava. Llavors l'acumulac

El persa és una llengua indoeuropea del grup indoari, així no és estrany trobar-hi molts cognats amb les llengües europees. Tanmateix, l'escriptura àrab i la religió musulmana fan que l'Iran ens parega un país molt alié.  Per exemple, porta es diu در, pronunciat [dar] i escrit també en tadjik дар [dar]. Entre els seus cognats, tenim l'anglés door, l'alemany Tür, , l'ídix טיר [tir], el neerlandés doer, el suec dörr. El rus двер [dvjer] i l'ucraïnés двері [dvjeri] o el grec θύρα [thyra] i l'hindi द्वार [dvar]. En llatí no tenim un cognat tan evident, ja que el protoindoeuropeu evolucionà a forum amb les seues evolucions, a banda del cultisme, com el català fur, el gallec foro, el castellà fuero. Un derivat curiós és forense, l'examinador que donava evidències públiques sobre algun delicte.

 Vull escriure algunes impressions que m’ha provocat Finlàndia, però sense esplaiar-me massa i deixant al marge el sistema educatiu, que ben bé mereix una entrada a part. GASTRONOMIA Pocs restaurants de cuina local i la majoria eren d’això que hom anomena “cuina internacional”. Fa poc vaig vore un mapa que dividia el nord del sud d’Europa també per esta qüestió. Al sud és més fàcil trobar llocs amb gastronomia local que al nord. No he tastat gaires menjars típics, i això que el Duolingo me’n va fer aprendre. El salmiakki és una mena de regalícia amb gust de cassalla i els korvapuusti són uns rotllets de canella i cardamom que estan molt bons. El café m’ha agradat perquè no és gaire fort, abunda el de cafetera de filtre tipus alemany i m’ha resultat curiós que enlloc et serveixen el café, sinó que hi ha una tauleta amb les cafeteres, el sucre, la llet, i cadascú se serveix al gust. No sé si es podia repetir, però no em vaig atrevir a provar-ho. En general molt car. Un menjar p

  27.07.2019. Seguint les escales del costerut calvari, el viatger arriba a la porta d’Altea i entra a la vila murada de Calp, segueix les passes pel carrer Major on les famílies més adinerades tenien la residència i trenca a mà esquerra pel carrer del Santíssim Crist. Per a qualsevol persona forastera i més durant els episodis de crisis infeccioses l’hospital seria parada obligatòria. Del vell hospital separat per una arcada xicoteta, no en queda ni la memòria del nom en el seu carrer, hui dedicat als pescadors. Més avant hi ha el Portalet o antic Ajuntament de la vila que feia de presó i d’entrada al baluard central. Aquest complex sistema de murs que envolten la vila ens parla del terror que causaven les incursions de pirates que atracaven la vila i s’emportaven tot el que podien. En temps del rei Felip IV una d’estes ràtzies suposà la desaparició de quasi tota la població calpina. En la plaça de l’Església ens crida l’atenció una construcció moderna que trenca l’harmonia del centre