DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

  Pense en excés, però especialment en el temps, fins al punt de pensar que patisc de  cronopatia , una obsessió malsana pel temps, pel seu esdevenir. Sempre mirant el rellotge, rellotges per tot arreu. No tinc temps , em falta temps , em fa perdre el temps , ja fa molt de temps , sempre amb el temps a la boca. Consumisc el temps pensant en el temps, en les coses que vull fer i que no tindré temps  a  fer perquè pareix que els dies es facen magres. Pense en el temps que ja ha passat que fa que no veig a les persones, això m'angoixa i m'allunya encara més, perquè ja ha passat molt de temps. Fa cert temps d' este  o d' aquell  esdeveniment i llavors pareixia tot tan senzill, tan fàcil perquè la nostàlgia és una teranyina que atrapa i oculta la realitat. Però com desfer-se d' esta  cadena pesada que ofega i asfixia? Com oblidar el pas del temps o conviure amb la seua existència? Hi ha cap remei per a la  cronopatia ? L'oblit, sovint pense en l'oblit,  fantasieg

Les vesprades d'estiu són temps adobat per a la  nostàlgia . Com les ones de la mar que arriben d'on es perd l'horitzó, d'un bressol en el qual ningú no les ha vistes nàixer, arriben amb força espitjades pel vent de llebeig per a després d'un llarg viatge, trencar sense remei contra la superfície dura de les roques. Així són els pensaments, continus, incansables, destructors que amb cada embranzida  s'enduen  un poc  de la  pedra. Pense en la gent que ja no està, en aquells que han desaparegut, en els seus retrats solitaris que pengen a mercé de l'oblit i que el temps va devorant sense remei. Qui són? Són els que eren? L'oblit s'alimenta dels pigments, esborra els trets, deixa una imatge a penes reconeixible, formes irreals com l'espuma marina  que  queda abandonada damunt dels còdols de la vora  quan  la mar es retira.

Jove en persa es diu جوان [djavan],  ҷавон en tadjik. Ha passat al turc com a civan .  Trobem diferents cognats com l’hindi युवा [yuva], el gal·lés ifanc i el gaèl·lic escocés òg , l’anglés young , l’alemany jung i el seu derivat Junge , xiquet, el neerlandés jong , el suec ung o l’ídix יונג [yung]. Entre les llengües romàniques i derivat del llatí juven tenim el portugués jovem , el castellà joven , l ’ aragonés choven , el català i l ’ occità jove , el francés jeune , l ’ italià giovane , el sicilià giùvini .   El romanés té june , però és més comú el mot tânăr . Les paraules jònec, jònego i jònega amb que es denominen els bovins jóvens també en deriven. En la família eslava tenim el rus юный i l’ucraïnés юний tot i que les formes молодой i молодий són més comunes.

Fa uns anys en època de pandèmia, quan teníem temps per a tot, vaig  vore  un mapa que mostrava l'evolució dels municipis per població a Catalunya. Llavors vaig decidir fer una cosa pareguda amb el País Valencià. Tot prenent els anys 1857-1877-1920-1960 i 2011 que són els que hi ha disponibles a la web de l'Institut Nacional d'Estadística. Abans del segle XIX no hi havia recomptes de  població  seriosos, de manera que parlem de focs que és una unitat més general. Així ja l'any 1857 durant el regnat d'Isabel II destaquen la zona industrial d'Alcoi-Vinalopó, la zona de les taronges de la Ribera i poblacions històriques com Llíria o Xàtiva. Criden l'atenció les viles pescadores (la Vila, Vinaròs) i la presència de Requena i 2 municipis desapareguts: Russafa i el Poble Nou de la Mar que posteriorment s'integraren dins del terme municipal de València.                                                 Ja en plena restauració, durant el regnat d'Alfons XII, e

  Algunes nits després de sopar, quan no tinc res a fer i m'avorrisc, m'entretinc mirant pàgines de venda de cases. Primer m'agrada mirar si cap veí ha posat sa casa a la venda, després m'agrada escodrinyar-les,  vore  com són per dins, de quina època són, intentar imaginar quina classe de vida duien els seus antics habitants, si tenien bon gust per a decorar o no i també m'agrada imaginar com seria la meua vida si hi visquera, què faria  als matins , quines rutines tindria, què  voria  per la finestra cada dia.  A voltes  mirant, mirant  acabe al barri on em vaig criar i secretament desitge trobar la casa on vaig créixer per a poder  vore -la per dins més que siga en fotos i comparar-la amb la imatge que els records han ajudat a construir. Mai la trobe, però hi ha de paregudes. I si efectivament la trobara? La compraria? Podria escriure una història sobre un home que decideix comprar la casa on es va criar, l'últim lloc on es considera que va ser realment feliç

Comence l'Últim dels valencians de  Guillermo  Colomer i a la segona línia apareix el nom de Xàbia. Llig a la contracoberta que la  novel·la  versa sobre una família burgesa de Carcaixent i pense que la relació no és casual , ja que  dels primers que encetaren això del turisme a Xàbia fou  esta  burgesia agrària de Carcaixent, els mal anomenats "tarongers" que es dedicaren a comprar  parcel·les  vora mar per a construir les seues viles d'estiueig, en la zona coneguda com a Muntanyar o  Benisser . Els alcoians n'havien sigut pioners amb les seues casetes de l'Albir i Benidorm. Ara si afegien els  riberencs. Eren bons temps per a la taronja i fluïen els diners. Hi havia molta demanda europea, els metges recomanaven el consum de cítrics, en Europa no creixien bé i feia un gust dolç. De fet, si mirem un mapa de creixement urbà de la segona meitat del segle XIX, podem observar el creixement dels nuclis de la Ribera: Alzira, Carcaixent, Algemesí... La vinculació ent