DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Esta setmana he fet els exàmens de la UNED, m'he presentat a dues assignatures: Art dels segles XVII i XVIII i Història del Cinema. La d'art barroc i del segle XVIII és la que més m'ha agradat, especialment perquè tenia molts prejudicis cap a l'art barroc, el veia com un estil molt artificiós, carregat, exagerat, que ho és, però he comprés millor la seua raó de ser, que no és un simple caprici i m'ha paregut tot plegat, un estil molt més original que l'art renaixentista, malgrat que este gaudeix de millor propaganda. Per a esta assignatura he provat de gravar-me llegint alguns temes per a després sentir-me mentre passege els gossos, vaig amb el cotxe o isc a caminar. Fins i tot, em vaig motivar i vaig estar experimentant amb la inclusió de música de fons del barroc, tot i que això ho podia fer durant les vacances, en acabant el temps és el que n'hi ha. El cas és que el mateix dia de l'examen sols tenia oportunitat per a sentir dos temes de la vora cinqu...

Des del 550 aC fins a l'any 1979 Pèrsia fou una monarquia i els seus governants duien el nom de xa, és a dir rei. Com a emperadors duien el títol de Xahanxà o rei de reis, sobirà de diversos sobirans, títol que també s'atribuí a Jesucrist, d'ací la mítica pel·lícula de 1961 de Nicholas Ray. El Xahnameh és una de les obres cimeres de la literatura persa, escrita per Fidawrsi l'any 1000 es tradueix com a Llibre dels Reis. És un llibre ben interessant pel seu contingut, explica la història del món, és a dir de Pèrsia, des de la creació del món fins a la conquesta islàmica i la seua idea era reivindicar la cultura persa enfront de l'àrab, i de pas, a mantindre la integritat política de Pèrsia, ajudant a crear consciència, per això és un dels pocs països islamitzats del Pròxim Orient que va conservar la seua llengua. La paraula xa deriva d'un mot indoeuropeu relacionat amb prendre o governar, per tant, seria aquell que té el poder, el que governa. Xšaθrapā era el tít...

He fet vaga perquè el govern intenta degradar l'educació pública en benefici de la privada. He fet vaga perquè l'escola pública és una de les millors defenses contra el feixisme rampant. He fet vaga perquè crec que l'escola pública és el millor vehicle per a integrar en la societat els nouvinguts. He fet vaga perquè baixen la ràtio d'alumnes per aula. He fet vaga perquè cada volta ens exigeixen millors resultats amb menors inversions. He fet vaga perquè el govern desvia diners públics en benefici de la privada. He fet vaga perquè el govern vol reduir el valencià a un element folklòric. He fet vaga perquè adeqüen els salaris a un nivell de vida cada volta més elevat. He fet vaga perquè crec en la lluita col·lectiva.  He fet vaga perquè no vull jubilar-me a setanta anys. Ara em costa tragar-me la mateixa gent egoista de sempre amb les seues mateixes justificacions que són incapaces de fer res per canviar les coses a banda de queixar-se de tot. 

Chambèri i Torí, dues ciutats que separades per vora 200 km, formaren part d'una mateixa entitat durant gairebé 400 anys. Una era la capital del ducat de Savoia i l'altra, del Piemont. Entremig s'estén la serralada dels Alps, que més que separar-les, les unia a través de les valls. Encara més, a banda i banda s'hi parlava o si parla amb menys salut, una mateixa llengua romànica, l'arpità. Hui malgrat els seus lligams culturals i històrics, una mira a París i l'altra, a Roma. Els Savoia foren una dinastia regnant a Itàlia breument, també a Espanya, encara amb brevetat més elevada, també en Sardenya, Sicília i Croàcia, mai en un període llarg, això sí. Originalment, eren d'aquest territori, al qual han manllevat el seu nom i la seua llengua era l'arpità, fins que l'abandonaren per l'italià, gairebé al mateix temps que es traslladaven de Chambèri, la capital històrica, a Torí, conscients que cap a França tenien poc a fer i, en canvi, Itàlia oferia m...

 Les darreres vacances les vaig passar tancat en casa amb el meu pitjor enemic, jo mateix. Em sentia esgotat psíquicament, sense voluntat de fer res més que hivernar, però alhora amb els remordiments d'estar perdent el temps, de no gaudir de cada moment de llibertat ni aprofitar el lliure albir. Això em va dur a una espiral de culpabilitat de difícil eixida i de molts de pensaments. Un dels més recurrents que tinc és el de la solitud, d'estar contínuament sol i encara que es base en impressions creades pel meu cap, també hi ha bona part de certesa perquè realment eixa setmana que comente no vaig tindre ningú amb qui fer plans, igual que cada període de vacances i això em porta a períodes de la meua vida més tristos quan vaig tornar d'Alemanya o del Perú en què tots els suposats amics que tenia, no hi eren. Se li suma que recentment hi ha hagut moltes pèrdues i que les relacions amb els amics de fora s'han anat gelant tant que costa de reprendre. Al mateix temps els inte...

Darrere de casa teníem un solar ben gran que havia escapat de la dèria urbanitzadora de la Marina. Poblada sols per plantes i animals, en els dies del confinament seure al balcó i contemplar el solar era una escapatòria al tancament: els coloms parrupant damunt de la branca d’un pi gegant, els ocellets jugant entre les seues fulles punxegudes, un esquirol cercant pinyes, una parella de corbs vigilant-ho tot, unes gates explorant eixa terra indòmita… Però l’alegria no va durar, ben prompte aparegué una pala excavadora i arrasà amb la meitat del solar i on hi havia el pi ara hi ha un xalet, on explorava el gat, una piscina, on volaven els corbs, el no-res. Llavors pensàvem que tindríem nous veïns. Però quina classe de veïns? D’eixos absents? Que compren una casa per a passar-hi una quinzena i la resta de l’any deixar l’habitatge viu? D’eixos que compren una casa per a llogar-la a turistes desconsiderats que fan festes a les 3 del matí? Veïns que hi viurien tot l’any? De moment no hem tin...