ERA UNA FESTA

 Fa uns mesos vaig rebre una carta de l'Ajuntament convidant-me a unir-me a la comissió de festes perquè per anys, corresponia a la meua quinta. Vaig anar a la primera reunió a ataüllar un poc el personal, perquè tampoc en coneixia cap i francament, també m'espitjava un interés morbós per vore com envellia la gent de la meua generació. Finalment, esperava que m'ajudara a socialitzar i oblidar un poc els problemes familiars i també em trobava immers en una crisi d'identitat perquè no em sent lligat a cap lloc

La veritat que no em van fer mala impressió, llevat d'algun personatge i l'odi que senten en este poble pel valencià. A més a més, em feia comboi això de treballar en barres els dies d'orquestra per a recordar els dies de joventut malvivint de l'hostaleria. M'apanya menys això d'assistir a misses i actes perquè "és tradició". També forma part de la identitat el valencià i això no els cau tan mal carregar-s'ho. En fi, que en passar els mesos i després de l'estiu quan torne a la meua faena i ara que el tema familiar ha tingut un desenllaç, fatal i no volgut, però al cap i a la fi, un desenllaç, ara això de les festes em queda molt gran. Han passat els mesos, no em sent gens involucrat, més com un moble, però no com un sofà o una nevera que són útils, més aïna el taquilló on arreballar les claus. Bé que també he conegut gent meravellosa, que no en són molts, però no m'agrada caure en la inèrcia que a l'hora de la veritat pesen més les coses negatives que les positives.

Ara em debat entre continuar endavant perquè no m'agrada deixar les coses a mitges i abandonar o deixar-ho estar perquè no estic traient cap profit. I com que no m'agrada desdir-me el que decidisca ha de ser vist per a sentència, per això vull pensar-ho ben bé i entre que ho pense i ho deixe de pensar, haurà passat tot l'any i de les festes ja sols romandrà un record farcit de nostàlgia.