DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

El País Valencià i l'illa de Sicília han compartit períodes de la història en què s'han situat dins de la mateixa entitat política, com ara l'Imperi romà o la Corona d'Aragó. Però també hi hagué una època entre els segles VIII i XI en què els dos territoris foren islamitzats  i  per això no és d'estranyar trobar a banda i banda de la mar topònims d'origen àrab comuns. Un d'ells és el de Favara o el d'Alcantara. La toponímia valenciana n'és plena, de topònims àrabs, referents a descripcions orogràfiques, usos agrícoles, hídrics, etc. En canvi, hi ha una absència que sempre m'ha estranyat. No tenim toponímia portuària, mentre que a Sicília sí. En àrab hi ha diverses paraules per a denominar els llocs on es refugien les embarcacions. Una d’elles és ميناء [mina’] que segons alguns estudiosos vindria del grec λιμήν, tot interpretant-se el li -com a part de l’article determinat. Encara que també es pot escriure مينة i segons d’altres, vindria d’un mo

 A la comarca de l'Alt Palància hi ha  un topònim ben curiós perquè conté en ell dos noms d'edificis religiosos diferents: Algímia d'Almonesir. Algímia és una població de vora 250 habitants que pren el seu cognom de la vall d'Almonesir que al seu torn l'agarra del castell homònim i per a no confondre-la amb Algímia d'Alfara, al Camp de Morvedre .                                            Si analitzem ambdós elements per separat, trobem que, en primer lloc, Algímia  ve de l'àrab جمع (jama') que vol dir lloc de reunió i que normalment s'aplica a la mesquita on té lloc l'oració del divendres, que és la principal de l'islam, i on es reuneixen els fidels. L'altra mesquita té el nom de  مسجد [masdjid] i que ve del verb  سجد [sadjada] que vol dir agenollar-se. En valencià aljama ha pres històricament el significat de comunitat de musulmans o de jueus.  Pot ser que en Algímia es trobara la mesquita més important de la vall d'Almonasir i que

Vivim en un sistema econòmic que alterna la crisi econòmica amb l'onada inflacionista, de manera que per defecte o per excés perdem poder adquisitiu. Però mentre que per a les crisis trobem anàlisis complexes, en els darrers anys la pujada de preus ve donada sempre per un problema en ics part del món. Les bondats de la globalitat, supose. La qüestió és que ara un conflicte latent de fa dècades ens alleugera més les butxaques. Iemen és un d'eixos casos en què la pèssima gestió colonial o més aïna, el temor a la voluntat popular, dugué a ingerències de tota mena que es traduïren en una divisió del país allà pels setanta, una decisió salomònica que es revesteix d'ironia si tenim en compte que era en Iemen on es trobava el mític regne de Sabà governat per una reina de nom desconegut que fou amant del rei Salomó.  En els 90 el país es tornà a unir i condemnat a l'oblit pels mitjans de comunicació fins que fa poc ha tornat a la palestra. Però ací no vinc a parlar de geopolíti

Les paraules d'esta entrada formen part de l'habitatge.  Un alcavor o alcavó obeïx a distintes realitats. Entre els significats que inclou el diccionari, trobem el de departament dins d'un forn que s'aprofitava per a torrar fruits secs o eixugar llenya i per extensió, designa la calentoreta suau que se'n desprén; també s'empra per a definir un conducte subterrani. Un tercer sentit és el de cambreta dins d'una casa que se situa en el soterrani o a la vora de la llar i que s'empra per a guardar-hi llenya. Finalment l'alcavor designa els revoltons o les motlades (anomenat popularment almolaes) que separa dues bigues en un sostre. Unes realitats tan diverses comparteixen la seua fisonomia de volta. De fet, alcavor prové de l'àrab قبو (qabu) que vol dir això mateix, volta. En castellà l' alcabor és el buit de les ximeneres.                                         Molt relacionada amb l'alcavor és l' alcova , una  cambra de la casa que es

Les salses i les espècies formen part de la cultura gastronòmica dels països al llarg de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Algunes d'elles ens arribaren des d'Àsia a través dels àrabs.  L'alfàbega és una planta herbàcia olorosa que s'empra per a assaborir plats diversos i que forma un dels ingredients fonamentals de la salsa pesto, conegut en lígur com a baixecò. Creix annualment i se sol plantar a meitat de l'hivern, com diu la dita: per Santa Àgueda (5 de febrer), planta l'alfàbega. Aquest mot prové de l'àrab andalusí  الحَبَاقَة (al-habaqa') i al seu torn de l'àrab clàssic  حَبَق (habaq) que dessigna qualsevol tipus d'herba olorosa. De fet l'arrel hbq indica canviar la flaire de l'aire. En la resta de llengües peninsulars es coneix coma alfábega o albahaca en castellà, alfadega en aragonés, alfávega en portugués, alhábega en murcià o aljávaka en sefardita. Fins i tot el lígur baixecò pareix que en té relació tot i que se'

                                             Aquesta entrada versarà sobre els punts cardinals i els vents, un camp semàntic en què l'àrab va influir atesa la importància que el comerç i la navegació tingueren dins de la Mediterrània.  L' est és el شرق ( sharq) d'on tenim les terres situades a l'est de la península Ibèrica, aproximadament l'actual País Valencià i Múrcia, amb el nom de Xarq-al Àndalus. L'Axarquia és també el nom d'una comarca a l'est de Màlaga derivat del mot jarquía , que en castellà s'emprava per a designar el territori al ponent d'una ciutat. Aquesta denominació és una herència andalusina car a la Ribera també trobem l'alqueria de Xarquia (hui Antella), a Terol Jarque de la Val i Jarque de Moncayo a Saragossa. Finalment, el Maixriq és el conjunt de països a l'orient de la Mediterrània: el Líban, Iraq, Palestina, Jordània, Síria i Kuwait tot i que de vegades també s'hi inclou la península Aràbiga, Egipte i el Sudan.

En el 2007 vaig anar a Malta a estudiar anglés i llavors els noms dels llocs em feien la impressió de ser ben estranys. Ara que vaig aprenent més sobre la llengua maltesa, m'apareixen més clars. Per exemple, al sud de l'illa hi ha el port de Marsaxlokk que vol dir el port del sud-est o el port de xaloc. És ben curiosa però no casual la relació entre xlokk i el nostre xaloc. Xaloc o eixaloc és un arabisme شَلُوق (shalawq), amb el significat de vent de la mar. També el trobem en aragónes saloc o esaloc o en castellà jaloque però desplaçat per l'italianisme siroco. L'italià scirocco prové també de l'àrab però ha fet més fortuna i s'ha expandit a llengües com l'anglés, el francés, el portugués, l'alemany, el rus... Tradicionament s'havia atribuït l'etimologia a l'àrab شرق (sharq), llevant, però l'arabista F. Corriente va proposar l'origen en l'àrab andalusí més que en el clàssic i el remunta al grec, amb el sentit general de vent