DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Vaig concloure el 2020 amb l'Ulisses de l'irlandés antiirlandés James Joyce (1882-1941) i a principis d'any, a unes dues-centes pàgines d'acabar-lo, el vaig abandonar de nou, com ja havia fet tantes voltes anteriorment. Enguany he decidit deixar de fer eixes animalades, llegir-me llibres sencers que no m'agraden, més com aquest que frisa les mil pàgines i que suposen una inversió de temps important. Pot ser en un altre temps, una altra vida. 1. Nostra Senyora de París   (Notre Dame de París, 1831) del novel·lista francés Victor Hugo (1802-1885) és una d'eixes novel·les que m'han marcat indirectament perquè la seua versió de dibuixos animats, allà per l'any 1997 va fer que m'entrara el cuquet de la història, del desig de conéixer millor el passat, així que li tinc un cert afecte. Me la vaig llegir per primera vegada l'any 2010 i enguany he decidit rellegir-la, esperant com sempre descobrir noves coses. Certament, tinc ganes de tornar a París i red

 Hem tingut una festa de Nadal moguda a can Twitter per les idiosincràsies típiques valencianes. Algú va dir innocentment que al País Valencià és tradicional dinar putxero el dia de Nadal, sense ser-ne conscient de la guerra civil que encetava. Els de Castelló enfadats perquè allà dinen paella i que si el valencianocentrisme , els virgilis corregint que putxero és un castellanisme, que cal dir olla de Nadal. Els puristes de la gastronomia defensant que el putxero i l'olla no són ben bé el mateix plat.  I com que no n'havíem tingut prou, d'arròs, el sendemà va vindre tocat per la dèria catalana de Sant Esteve, que si sols és festa als països europeus i civilitzats, que si és una festa instaurada per Carlemany, que si els canelons, que si al País Valencià també es contempla el Segon Dia de Nadal, que si per què no l'oficialitzeu, que si quina festa llevem, perquè clar, el problema és que els dies de festa són limitats per culpa de viure sotmesos a un sistema que sols ens

Nadal és una festa molt sobrevalorada. Vull dir, és una festa que com més gran et fas, més nosa et causen moltes de les seues idiosincràsies, com els saraus familiars amb gent amb qui mai podries ser amic i has d'aguantar perquè teniu un avantpassat comú. O eixos falsos desitjos de solidaritat, fraternitat que el dia 8 de gener han restat en el calaix de l'oblit. De les poques coses que se'n salven són els barroquismes ornamentals: daurats, vermells, argentats que farien enfitar a qualsevol artista del Barroc. Però és cert que la gràcia de Nadal estava en el fet que durava poc, una quinze concreta i au. Ara, que des del mes d'octubre les botigues s'entesten en traure tots els seus paraments de Nadal, arribes a desembre i tot et reglota.  A més, en passar Nadal tot és una ressaca, com al sendemà d'una festa. Ja no hi ha llums, ni cançons, ni bons desitjos i sols queda el llarg hivern fins a la propera festa. En canvi, o per això, amb l'edat comence a valorar

 Escric perquè Josep Vicent em diu que soc un gos, però també perquè hui dinant m'ha sorprés la notícia de la mort d'una coneguda actriu madrilenya. El primer pensament que m'ha vingut al cap és: "però no era a un programa de televisió?" i d'ací s'infereixen dues idees: 1 la immediatesa dels canals multimèdia fa oblidar que en molts casos són programes ja gravats; i 2 com si el fet d'eixir a l'altra banda de la pantalla atorgara alguna mena d'immunitat.  A més resulta que el programa havia acabat ja feia dues setmanes, senyal de la poca atenció que em mereixia eixe programa. De veritat que abans el mirava, però de fa un parell d'anys ençà que eixa fórmula em resulta repetitiva, per això trobe que tot i sent-ne conscients, en eixos programes cerquen el circ i personatges histriònics que mantinguen fidels els espectadors. Recordava que hi era perquè a les xarxes socials es comentava que no pareixia trobar-se bé de salut mental, segons els seu