LLIBRES DEL 2021

Vaig concloure el 2020 amb l'Ulisses de l'irlandés antiirlandés James Joyce (1882-1941) i a principis d'any, a unes dues-centes pàgines d'acabar-lo, el vaig abandonar de nou, com ja havia fet tantes voltes anteriorment. Enguany he decidit deixar de fer eixes animalades, llegir-me llibres sencers que no m'agraden, més com aquest que frisa les mil pàgines i que suposen una inversió de temps important. Pot ser en un altre temps, una altra vida.

1. Nostra Senyora de París (Notre Dame de París, 1831) del novel·lista francés Victor Hugo (1802-1885) és una d'eixes novel·les que m'han marcat indirectament perquè la seua versió de dibuixos animats, allà per l'any 1997 va fer que m'entrara el cuquet de la història, del desig de conéixer millor el passat, així que li tinc un cert afecte. Me la vaig llegir per primera vegada l'any 2010 i enguany he decidit rellegir-la, esperant com sempre descobrir noves coses. Certament, tinc ganes de tornar a París i redescobrir la ciutat des d'una perspectiva més literària. La novel·la en si és un fulletó romàntic molt del gust burgés de l'època amb tragèdia, personatges exòtics i un escenari medieval. Els personatges mostren un major desenvolupament que les seues versions modernes fetes per a la pantalla gran perquè això de què la cultura passe cada volta més pel sedàs nord-americà, fa que en aquesta pese molt eixa concepció maniquea del món que hi tenen. Però el gran valor de Nostra Senyora que a voltes és passat per alt, resideix en el seu caràcter de manifest en defensa de l'antiguitat i en contra d'eixe malentés progrés que pretén substituir totes les coses velles per unes altres de modernes, d'una París que estava passant per una gran transformació urbana al calor de les revolucions liberals i les contrarevolucions.

2. Anomenem kafkiana una situació sense cap sentit, destrellatada i surrealista i això és així per les característiques de l'univers que teixia l'escriptor pragués Franz Kafka (1883-1924) amb la seua ploma. En El procés (Der Process, 1925) el protagonista, Josef K. és acusat i jutjat per un crim que mai arriba a conéixer, i el lector tampoc, i de sobte es veu envoltat per una série de personatges absurds, com si estiguérem en el país de les meravelles, però on tots vestiren amb togues judicials i uniformes de policia. L'obra va quedar inconclusa i es va publicar pòstumament, una obra sense un final que acaba de fer més gran la llegenda kafkiana.  L'any en què decidisc deixar novel·les a mitges, era just trobar-me amb novel·les que em deixaren a mitges a mi. 

3. Continuant amb allò que no té explicació, els relats de l'escriptor nord-americà H.P.Lovecraft (1890-1937) com els que apareixen A les muntanyes de la follia (At the mountains of madness, 1936) es troben a mitjan camí entre la novel·la gòtica clàssica d'escriptors com Poe i la literatura científica de Jules Verne, una série de relats que intenten cosir dos mons que pareixien contraposats i que troben en el terror, eixe sentiment primitiu tan humà, la força de les seues costures.  Des d'una Antàrtida poblada per una raça extraterrestre a un vampir que habita els carrers de Manhattan, Lovecraft va voler afegir el seu gra d'arena a una civilització que havia enfollit en una espiral d'autodestrucció. 

4. Els relats de Lovecraft ben bé els haguérem pogut trobar damunt de la tauleta de café en la saleta de la família Ardengo, tot decorant una de les interminables vetlades d'aquesta família protagonista de la novel·la Els indiferents (Gli indifirenti, 1929). L'escriptor romà Alberto Moravia (1907-1990) va voler fer un retrat de joventut d'una burgesia rendista i decadent, mancada d'obligacions i penúries, que viu en una bambolla de xampany i s'emmiralla en coberteries d'argent, que pareix desenvolupar-se simplement entre llargs esmorzars i partides de tenis, sense aspiracions vitals, atrapada en la comoditat material, incapaç d'amar, que llangueix en la impotència de canviar, que es llançarà en braços del feixisme en una pirueta final i suïcida. 

5. És que la burgesia pareix ser l'eterna protagonista de la novel·la contemporània, la classe social que pareix tindre-ho tot per a ser feliç i que no pot ser-ho, com li passa a Martí Daràs, L'últim dels valencians (2019), personatge principal de la novel·la de Guillermo Colomer (Alzira, 1966) que parla sobre una nissaga de terratinents de Carcaixent que han fet fortuna amb la taronja. A través de la història del seu auge, ens relata una faula sobre el valencianisme polític. La primera part del llibre és molt correcta i reflecteix molt bé el mosaic polític que hi havia i que el franquisme va volar pels aires. La segona part em va decebre, quan s’aparta de la realitat i entra en el vedat de la història ficció, quan pareix voler vendre'ns que el País Valencià serà conservador moderat o no serà, quan no saps en quin moment l'últim dels valencians ha esdevingut en una mena de Messies i màrtir en eixa processó cívica per una València convertida en Calvari. 

6. Canviant de terç El mosaic de l'Islam: una conversa amb Perry Anderson (The Mosaic of Islam: A Conversation with Perry Anderson) és una obra breu, però molt sucosa del professor libanés Suleiman Mourad en què a tall d'entrevista, respon a les preguntes que li formula l'historiador Perry Anderson sobre qüestions molt diverses de l'Islam, des dels seus principis teològics fins a les desviacions més modernes connectades amb organitzacions terroristes, passant per la rica història dels països islàmics. De manera que en lloc de ser un manual a l'ús, és un compendi molt dinàmic per a endinsar-se dins d'aquest fascinant món i comprovar que no és un monòlit com en Occident es prefereix veure'l. 

7. Mentre el món es destruïa en l'enèsima guerra, l'escriptor alemany Hermann Hesse (1877-1962) va voler imaginar un futur millor en què tots els coneixements de la humanitat es condensen en el Joc de les Granisses (Das Glasperlenspiel, 1943). En el segle XXV Josef Knecht ambicionarà desentranyar els misteris d'aquest joc. No és una novel·la fàcil de llegir, entre la utopia i el Bildungsroman, és sobretot un tractat filosòfic que reflexiona sobre la ciència, la fe i el lloc de l'ésser humà dins d'aquesta dicotomia.

8. Hi ha novel·les escrites sense pretensió que esperen el dia en què cobraran cert sentit i en un any marcat per una pandèmia, costa de no fer comparacions amb els successos que afecten Salem's Lot (Salem's Lot, 1975) una petita població de l'estat de Main que es veu atacada per una epidèmia de vampirisme. En aquesta novel·la de Stephen King (1947),  l'arribada de dos misteriosos antiquaris al llogaret de Salem's Lot coincideix amb l'estranya desaparició dels seus habitants, que a poc a poc es contagien d'una misteriosa malaltia. La incomunicació del lloc i el fet de no clavar-se en les vides dels veïns de portes endins de casa, afavoreixen que s'escampe en uns pocs dies. 

9. Els fills del capità Grant II (Les enfants du Capitaine Grant, 1865). Continuació del periple d'uns britànics a descobrir la ubicació d'un capità de vaixell desaparegut per terres australs i l'única pista que tenen sobre la seua ubicació, és un crit de socors en una botella llançada a la mar. El viatge seguint el paral·lel 37 es reprén en Austràlia i continua fins a Nova Zelanda. En algunes de les seues novel·les l'escriptor francés Jules Verne (1828-1905) es va demostrar com un visionari a l'hora d'imaginar els avanços de la ciència. En canvi, quan Verne va de portaveus de l'imperialisme i el supremacisme europeu, les seues obres envelleixen malament. Això cal tindre-ho ben present i afrontar-ho com un exercici de literatura històrica, d'una altra manera alguns dels seus passatges costen de tragar. En els Fills en concret, el passatge que descriu les tribus maoris de Nova Zelanda i com es resisteixen a ser colonitzats civilitzats pels britànics són indignants. 

10. Les Últimes existències (2012) de Jovi Lozano-Seser (1979) són una série de relats breus amb el fil conductor de la crisi econòmica del 2008. La fallida de Lehman Brothers genera un efecte papallona sobre persones molt diferents arreu del globus, des d'un japonés que perd els seus estalvis a un grec que pateix la crisi del turisme passant per un italià que emigra a Noruega... cadascú viu en la seua realitat sense ser-ne conscient de com està d'unit a persones que no coneix gràcies a la màgia de la globalització. 

11. En El vot femení i jo: el meu pecat mortal (El voto femenino y yo, mi pecado mortal, 1936) Clara Campoamor (1888-1972) ens conta la seua lluita per a aconseguir l'aprovació del vot femení en la Segona República Això que als llibres d'història sempre contem com un fet que cau pel seu propi pes, ací se'ns apareix com una qüestió que es va debatre llargament i que tenia en contra a molts sectors polítics, fins i tots entre aquells d'esquerres. És per tant una obra en primera persona de gran valor. 

12. Amb Una columna de foc (A column of fire, 2017) l'escriptor britànic Ken Follett (1949) posa fi a la trilogia encetada amb els Pilars de la Terra. Ara avancem fins al segle XVI, una època moguda per les lluites de religió arreu d'Europa. Kingsbridge deixa de ser el focus d'atenció, que ara es reparteix entre Anvers, París, Sevilla i el Carib, massa localitzacions, massa personatges que a penes tenen desenvolupament, massa pàgines i voler contar massa, el resultat és un final desllavassat, fins i tot injust per alguns personatges. Les males llengües diuen que Follett ja sols es limita a estampar la seua signatura en les novel·les que publica.  

13. La vida d'uns pescadors bascos arriscant la vida per a traure-li l'aliment a la mar, les seues frustracions vitals, els seus somnis, les seues pors, la vida i la mort a bord d'un vaixell, tot allò és narrat per l'escriptor basc Ignacio Aldecoa (1925-1969) en Gran Sol (1958), una novel·la que forma part del corrent neorealista de meitat del segle XX que es preocupava per donar veu a personatges desemparats i abandonats per la societat. Per cert, el nom és una traducció literal del francés Grande Sole que es podria traduir com a Gran Lluç i que dona nom a un calador de l'Oceà Atlàntic i que representava les esperances per a molts mariners.

14. El 1994 l'escriptor italià Alessandro Baricco (1958) va parir  Novecento. Un monòleg (Novecento. Monologo teatrale) que conta la història de Novecento, el pianista del Virginian que va ser abandonat en nàixer en l'embarcació i que s'hi criarà amb el seu capità. Novecento adquirirà una gran fama per la seua música, però no pot abandonar el vaixell que l'ha vist créixer. Quan la nau arriba a port, ell espera pacientment fins que tornarà a salpar, com si el temor atàvic de generacions a la mar s'haguera desenvolupat en ell al revés i temera abandonar el líquid amniòtic i nàixer de veritat, en terra. 

15. Bon dia, camerades (Bom dia, camaradas, 2011) és la segona obra de l'escriptor angolés Ondjaki (1977) i parla sobre la revolució angolesa des dels ulls d'un xiquet de família benestant. L'arribada d'una tia des de Portugal és l'excusa per a contemplar la història des de la perspectiva aliena d'aquell que se n'anà i torna a un lloc totalment diferent. Hi ha una actitud molt crítica i pessimista cap a la revolució angolesa i una certa enyorança del passat colonial. Me'l vaig llegir en original, en portugués farcit de molts girs propis d'Angola, fet que ha suposat una experiència força enriquidora. 

16. Sense abandonar la lusofonia, en Sosté Pereira (Sostiene, Pereira, 1994) l'escriptor italià Antonio Tabucchi (1943-2012) va voler fer un crit a la llibertat de pensament en la Lisboa de 1938, sota la dictadura de Salazar i els ecos de la guerra d'Espanya. Pereira és un vidu gris que treballa en un periòdic del règim i que no té cap inquietud política, però un dia s'interessa per un jove filòsof i li proposa d'escriure necrològiques per al seu diari. El jove aprofitarà les necrològiques per a criticar el règim de Salazar i això canviarà la vida a Pereira. És una novel·la que parla sobre eixos col·laboradors passius dels règims feixistes, que es pensen sans i estalvis, que la cosa no va amb ells fins que s'adonen que quan el ventilador s'encén, la merda esguita a tots. 

17. En la línia de Moravia i que molts altres continuaran explorant, la francesa Françoise Sagan (1935-2004) s'endinsa des del seu existencialisme, en el sentit que adopta la vida quan hom té totes les seues necessitats cobertes. Amb aquest debut  Bon dia, tristesa (Bonjour, tristesse, 1954) segueix l'estela de Salinger i dona visibilitat a l'adolescència i els seus canvis, la joventut rebel que començava a obrir-se pas en la cultura. La protagonista és una jove estudiant de Batxillerat que avorrida de la seua vida, decideix complicar l'existència a son pare i a la seua promesa. 

18. Bandolers, corsaris i moriscos (1980) és un treball de síntesi de l'historiador valencià Sebastià Garcia (1942-1986) per a endinsar-se en el camp de la conflictivitat al País Valencià modern a través de tres vectors que definiren la tensió social. Un camp que continua donant fruits i que és necessari per a entendre l'esdevenir contemporani del País Valencià, però que alhora també és un tema universal perquè parla sobre marginalitat social i poder. 

19. Continuant amb el costum d'abandonar els llibres que no m'agraden l'Autobiografia de Federico Sánchez (1977) de l'escriptor madrileny Jorge Semprún (1923-2011) n'és un. Semprún era net de Maura i per tant membre de l'alta burgesia de la capital que va coquetejar de jove amb el comunisme, l'adolescent burgés rebel de què parla Sagan i que després es va passar la resta de la seua existència tirant-ne pestes N'hi ha massa llibres en el món com per perdre el temps amb el vargallosisme. 

20. Enllaçant amb els Bandolers... La defensa del litoral de la Marina Alta al segle XVI és una obra col·lectiva de l'arquitecte Antoni Banyuls i Pérez, Josep Antoni Lluesma i el geògraf Josep Vicent Boira i Maiques sobre les construccions defensives i tot el sistema que hi anava aparellat a la Marina Alta, un bon complement a l'obra de Sebastià Garcia.

21. Un altre llibre candidat a no ser acabat, però que al final vaig llegir fins al final i n'estic orgullós és Entrevista amb la història (Intervista con la Storia, 1976), un recull d'entrevistes amb personatges històrics dels anys 60-70 com Indira Ghandi, Henry Kissinger, Ali Bhutto, Santiago Carrillo, etc. fetes per la periodista italiana Oriana Fallaci (1929-2006).  Com he dit, me'l vaig llegir sencer, vora mil pàgines, perquè era en italià i m'interessava de cara a l'examen, però l'haguera abandonat amb gust pel biaix dretà i i blanqueig feixista que mostrava la periodista, reivindicada hui per grups supremacistes italians. Ben bé és un bon complement del de Semprún.

22. La història de tres generacions d'arquitectes Fähmel es troben a Billar a les nou i mitja (Billard um halb zehn, 1959), de l'escriptor alemany Heinrich Böll (1917-1985). El que l'avi va construir a principis del segle XX, ho destrueix el pare durant el nazisme i ho reconstrueix el fill després de la guerra. Una metàfora del que va ser Alemanya a través dels edificis, al mateix temps que es parla de la guerra, de la pau i del nazisme, d'aquells que es posaren a favor, en contra o en feren els ulls grossos.

23. De l'idealisme revolucionari i el pragmatisme de molts dels seus integrants vist a ulls d'un dels seus protagonistes és la història que l'escriptor mexicà Carlos Fuentes (1928-2012) va plasmar l'any 1962 en La mort d'Artemio Cruz (La muerte de Artemio Cruz). Un industrial mexicà, a prop de la mort comença a fer balanç de la seua vida, des de la Revolució del 1910 fins als anys 60, un empresari oportunista que havia sabut nadar en aigües rebolicades per a traure'n sempre partit. 

24. L'Antagonia (Antagonía, 1973) de l'escriptor català Luis Goytisolo (1935) és un altre Bildungroman o novel·la de creixement en què conta la vida d'un jove d'una família burgesa (una més) catalana des de la guerra civil fins als anys de la Transició i la seua vinculació a l'oposició al franquisme, tot i que a mitjan novel·la té una narració difícil que es perd en digressions de caràcter històric i polític sobre la nació catalana i el seu esdevenir i totes les cares de la societat política del moment i això dilueix la història principal. Forma part de quatre novel·les que giren al voltant de la mateixa família, però des de distintes perspectives, la qual cosa és interessant, a manera de Quartet d'Alexandria nostrat si no fóra per eixes pàgines i pàgines de farciment. 

25. Com parlar qualsevol llengua de manera fluida (How to speak any language fluently, 2017) a banda de ser el meu somni, és una obreta de l'escriptor (?) anglés Alex Rawlings amb consells i orientacions per a aprendre una llengua. Me'l vaig comprar per curiositat, però cal dir que el que escriu al llibre, es pot trobar a qualsevol blog sobre aprenentatge de llengües, i està escrit des de la perspectiva d'oportunitats d'un habitant de ciutat amb molts recursos a la mà (qui no té prop de casa un barri armeni?). 

26. De l'amor i uns altres dimonis. (Del amor y otros demonios, 1994) és una novel·la curta del mestre del realisme màgic Gabriel García Márquez (1927-2014) que parla sobre una xiqueta que és mossegada per un gos amb ràbia i llavors tot l'univers que es genera al voltant d'histèria col·lectiva, ritus africans, supersticions populars, medicina i exorcismes catòlics en una xicoteta ciutat del Carib, així com de la relació que s'estableix entre la jove i el seu exorcista, entre la ciència i la superstició. 

27. Sang i arena (Sangre y arena, 1908). Les novel·les de Blasco Ibáñez (1867-1928) totes juntes ens mostren un retrat de la societat de principis del segle XX des de diferents angles, sobretot la societat valenciana. En aquest cas ens trasllada a Sevilla i al món dels bous i els toreros, amb alguna pinzellada de bandolers i senyorets andalusos, tot i que totes les novel·les seues que s'allunyen de València les trobe deslluïdes, o potser també que no és un món que em resulte gaire atractiu. 

28. En La vida, manual d'ús (La vie mode d'emploi, 1978) l'escriptor francés George Perec (1936-1982) comença explicant-nos què és un trencaclosques i seguidament ens aboca a un. Un edifici al qual se li ha arrancat la frontera i de sobte totes les intimitats que amaguen els seus ocupants queden a la vista, com en eixa tira còmica de Francisco Ibáñez. Cada capítol és dedicat a un dels habitants d'aquest edifici de París i tot el que hi llegim serà l'única informació que d'ell tinguem, car no el tornarem a trobar. De manera que la novel·la es concep com un trencaclosques literari en el qual cada capítol és una peça i que totes juntes, formen el tot. Però encara més interessant és l'estil de Perec, abundant en detalls, ens farà un relat exacte de com és una estança, de què hi ha sobre una taula o dins d'un rebost o les publicacions abandonades per terra per a continuació contar-nos en una breu pinzellada que aquest personatge acaba per pegar-se un tir o que l'altre abandona la seua família. Són les coses i no els seus posseïdors els que centren la nostra atenció.

29. Lingo, una guia d'Europa per al turista lingüístic (Lingo, a language spotter's guide to Europe, 2015), de l'escriptor limburgués Gaston Dörren (1965), és una introducció a la riquesa lingüística del continent europeu, tot i ser comparativament el més pobre de tots. Una riquesa que va en retrocés des de l'arribada de l'estat-nació i els plans uniformitzadors i homogeneïtzadors. La proposta és interessant, però a voltes és molt superficial en l'anàlisi, elegeix un detall de cada llengua i li dedica a una llengua molt poc d'espai, justament a les més minoritzades i també pren postures que no s'entenen en un amant de les llengües com ell es defineix, per exemple qüestiona que Mònaco gaste diners públics en el monegasc i no es planteja per què la llengua oficial de Mònaco és una llengua estrangera. També es troben a faltar moltes llengües com el baix alemany, el frisó, l'asturià, l'aragonés, el sicilià...

30. L'historiador Hobsbawm considerava que el segle XX va començar l'any 1914 i no el 1901 com tocaria. D'aquesta manera valorava l'impacte de la Primera Guerra Mundial sobre Occident i sobre el món sencer. L'historiador català Josep Fontana (1931-2018) reprenia aquesta línia en El segle de la revolució (El siglo de la revolución, 2017). Tot partint de la Gran Guerra fa una anàlisi minuciosa de l'esdevenir del segle XX, però en lloc de detenir-se en l'any 1989, com feia Hobsbawm, allarga la seua anàlisi fins a l'any 2017, incloent-hi qüestions molt recents com la victòria de Trump, el Brexit o la Guerra de Síria. D'aquest llibrot jo destacaré la primera part, els anys compresos entre el 1914 i el 1945. En parla no sols de les relacions polítiques, sinó també de la societat, l'economia o la cultura. D'ençà de l'inici de la Guerra Freda pareix que l'únic objecte d'interés són els EUA i la diplomàcia i es limita a esmentar breument altres fenòmens socioculturals, de manera que dona un resultat un poc desllavassat. Però en general és una excel·lent obra historiogràfica.

31. Les planes misterioses (The Plains of the Passage, 1990) és el quart volum de la saga Els fills de la terra de l'escriptora nord-americana  Jean Marie Auel (1936). En les vora 800 pàgines que el conformen ens conta el llarg viatge, llarg perquè el fan a peu, que fan Ayla i Jondalar des de la desembocadura del riu Danubi, fins al Massís francés tot seguint aquest riu i travessant les glaceres dels Alps. Pretén ser una novel·la de viatge, però el ben cert és que no ho aconsegueix. Recorren molts quilòmetres i descobreixen moltes tribus, sí, però no es produeix cap canvi en els personatges, que segueixen iguals que en el llibre anterior, de manera que el que tenim és molt de sexe en la Prehistòria i una protagonista que ella a soles ha inventat el paleolític i mig neolític, però viu atrapada en una relació un poc tòxica i no se n'adona.

32. Un biòleg, Tono Fornes (1955) i un professor de literatura, Juan Gargallo (1949) ens proposen un deliciós viatge a bord del Libeccio pel País Valencià i la seua façana marítima, des del Delta de l'Ebre fins al Cap de Palos. De la mar estant (2007) és un repàs geogràfic, biològic, etnològic, antropològic, històric i anecdòtic pel litoral valencià entés com una unitat que s'escampa més enllà dels rius Sénia i Segura. Tot acompanyat de moltes fotografies i una sentor salina. 

33. Del Trenc d'alba a la Decadència: cinc-cents anys de vida cultural a Occident, des del 1500 fins a l'actualitat (From Dawn to Decadence: 500 Years of Western Cultural Life, 1500 to the Present, 2000)del filòsof i historiador de les idees francés Jacques Barzun (1907-2012) és una interessant reflexió sobre la cultura occidental des del Renaixement i com ha evolucionat cap a això que ell anomena decadència. Intenta parlar de tot allò que hom engloba dins de la cultura i fins al segle XIX fa una anàlisi rigorosa, tanmateix a partir del segle XX la cosa ix desllavassada, per això que perd l'objectivitat. Es nota el seu anticomunisme i com l'equipara tranquil·lament amb el feixisme, mania prou habitual entre una generació d'intel·lectuals europeus que venen precisament de famílies acomodades (qui si no podia pagar als fills estudis?), però a més eixa pretesa decadència no és més que un plany rere un altre per una societat que ja no s'esforça a entendre. Tot canvia, la seua obra tracta d'això, però tot el segle XX és un assaig sobre per què qualsevol temps ja passat era millor. 

34. L'epopeia de Gilgameix és una de les narracions més antigues que conservem. Va nàixer a l'antiga Mesopotàmia i tracta sobre el sentit de la vida i el desig de ser diví, amb altres temes com l'amistat que desenvolupa Gilgameix amb Enkidu, una amistat molt estreta, hi ha una relació més aïna d'amants. També hi apareix el relat del Diluvi que després serà inclòs a la Bíblia. M'he llegit en concret l'edició del traductor i poeta nord-americà Stephen Mitchell (1943). 

35. Dels Mites grecs (The Greek Miths, 1955) de Robert Graves  ja en vaig parlar durant el confinament i no m'agradaria repetir-me: http://masteritzat.blogspot.com/2020/06/noranta-sise-dia-lamor-del-rei-vell.html 

36. Els nostres noms de lloc. (1982) del filòleg català Enric Moreu-Rey (1917-1992) és una obreta que parla sobre la toponímia de l'àmbit de la catalofonia amb un ànim no sols de recopilació, sinó també crític. És clar que 40 anys després hi ha hagut molts canvis en les teories i interpretacions, però és un bon punt de partida i menys dogmàtic que Coromines. 

37. Les cares de l'evasió fiscal. Pobresa, frau i corrupció a la Comunitat Valenciana. (2021) és un breu assaig elaborat pels meus amics Mar Vivó i Carlos Remohí en què analitzen la relació entre el frau fiscal i la pobresa social i parlen sobre distribució de la riquesa i desenvolupament, des d'un llenguatge assequible per als llecs en economia com jo. 

38. Els Simpson i la filosofia (The Simpsons and Philosophy: The D'oh! of Homer, 2009) coordinat pel professor de filosofia William Irvin (1970) és un conjunt d'assajos breus al voltant de la societat occidental moderna que es veu representada en el programa televisiu dels Simpson. Alguns d'ells com la qüestió de l'antiintel·lectualisme del qual beuen molts moviments com el trumpisme o el negacionisme són ben actuals.

39. De la saga sobre l'Heptarquia anglosaxona de l'escriptor britànic Bernard Cornwell (1944) vos en parle cada any. El tron vacant (The empty throne, 2014) continua amb les aventures d'Uthred de Bebbanburg en una Gran Bretanya dividida en diversos regnes enfrontats entre sí. 

40. El protagonista de El fil de la navalla (The Razor's Edge, 1944) és un jove de classe benestant nord-americà que després de lluitar en la Primera Guerra Mundial, viu una crisi existencial que el du a abandonar la comoditat de casa i a cercar el sentit de la vida en una Europa consumida per la fam i un Orient molt llunyà. A través del narrador, que n'és un personatge més que sovintegen el protagonista, veurem una fotografia de la burgesia occidental en el període d'Entreguerres. 

41. Kodur, el gegant de Segària (2020) del suecà Antoni Prats i amb il·lustracions de Pepa Úbeda, és un relat breu ambientat a la Marina Alta d'època ibèrica i que pren com a argument la lluita dels ibers de l'Alt de Benimaquia contra els romans. 

42. Considerat com l'últim dels romàntics, el colombià Jorge Isaacs (1837-1895) va concebre el 1867 la novel·la Maria (María) sobre el drama d'una parella de joves de classe burgesa que han d'enfrontar-se a l'oposició familiar i a la impetuositat dels seus sentiments impossibles que no troben consol. 

43. La tranquil·litat d'un poblet flamenc es veu alterada quan El doctor Ox (Le docteur Ox, 1874) i el seu ajudant Hygen hi arriben amb un nou sistema d'il·luminació. En aquesta novel·la breu, Jules Verne (1828-1905) experimentava amb els efectes de certs gasos sobre l'ànim de les persones i els bioritmes de la naturalesa. 

44. Finalment en De la construcció de la Benissa liberal. Un segle de vida política i municipal (1760-1860) l'investigador José Luis Prieto partint de l'anàlisi del joc de forces i les característiques de la societat benissera en aquesta etapa històrica, ens du a comprendre millor la societat rural valenciana i de la Marina Alta en concret.