DE CULPES I CULPABLES

 Escric perquè Josep Vicent em diu que soc un gos, però també perquè hui dinant m'ha sorprés la notícia de la mort d'una coneguda actriu madrilenya. El primer pensament que m'ha vingut al cap és: "però no era a un programa de televisió?" i d'ací s'infereixen dues idees: 1 la immediatesa dels canals multimèdia fa oblidar que en molts casos són programes ja gravats; i 2 com si el fet d'eixir a l'altra banda de la pantalla atorgara alguna mena d'immunitat. 

A més resulta que el programa havia acabat ja feia dues setmanes, senyal de la poca atenció que em mereixia eixe programa. De veritat que abans el mirava, però de fa un parell d'anys ençà que eixa fórmula em resulta repetitiva, per això trobe que tot i sent-ne conscients, en eixos programes cerquen el circ i personatges histriònics que mantinguen fidels els espectadors. Recordava que hi era perquè a les xarxes socials es comentava que no pareixia trobar-se bé de salut mental, segons els seus comentaris i de les seues reaccions. Tots en feien burla perquè la televisió deshumanitza i ara tots volen un culpable a qui responsabilitzar d'una acció premeditada i no accidental i llevar-se de damunt el remordiment. No és cap secret que els mitjans de comunicació fan això, exposar el bufó de torn per a continuar fent negoci, al cap i a la fi es guien per les lògiques del capitalisme la major part de la societat premia eixes conductes. La televisió és com el tità Cronos que devorava les seues criatures per a poder continuar existint.