EL SOL D'HIVERN

Nadal és una festa molt sobrevalorada. Vull dir, és una festa que com més gran et fas, més nosa et causen moltes de les seues idiosincràsies, com els saraus familiars amb gent amb qui mai podries ser amic i has d'aguantar perquè teniu un avantpassat comú. O eixos falsos desitjos de solidaritat, fraternitat que el dia 8 de gener han restat en el calaix de l'oblit.

De les poques coses que se'n salven són els barroquismes ornamentals: daurats, vermells, argentats que farien enfitar a qualsevol artista del Barroc. Però és cert que la gràcia de Nadal estava en el fet que durava poc, una quinze concreta i au. Ara, que des del mes d'octubre les botigues s'entesten en traure tots els seus paraments de Nadal, arribes a desembre i tot et reglota. 

A més, en passar Nadal tot és una ressaca, com al sendemà d'una festa. Ja no hi ha llums, ni cançons, ni bons desitjos i sols queda el llarg hivern fins a la propera festa. En canvi, o per això, amb l'edat comence a valorar altres coses que abans no em deien res. Per exemple, el solet d'hivern. Eixe sol que no calfa i no crema, que fa sentir bé entre tanta tristor del temps eixivernador, en una època en què a casa nostra és com més tranquil s'està, els dies que allarguen, els ametlers florits... Pot ser, l'origen de Nadal era al remat tot això, celebrar el sol d'hivern.