DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Esta setmana he recordat una de les altres situacions per les quals evite viatjar sol i que té a vore amb la meua indecisió. Dilluns passat tenia l'exàmen d'àrab en Dénia, així que només acabar de treballar, me'n vaig anar cap allà perquè havia de fer encara unes gestions a la secretaria de la UNED. Fet i fet em va sobrar una horeta per a dinar, tot i que amb el nervi de la prova no tenia l'estómac molt procliu. Com que al voltant de la Casa de cultura hi ha molts bars, pensava que no em costaria trobar-hi un lloc per a seure i menjar. Un entrepà, una taula d'alumini i un grapat de tovallons que no eixuguen ni torquen, no demanava res més. Ai las! que llavors vaig començar a descobrir pegues a tots els locals: massa, massa poc, no tinc tanta fam, no tindré temps...i a la fi i després de rodar mentre els minuts avançaven de manera inexorable, vaig acabar en una d'eixes franquícies ràpides, tot menjant-me una pizza que no m'abellia amb la consistència del cart

 A la ciutat de Porto hi ha una llibreria molt famosa al carrer de les Carmelites, la Lello, un negoci de principis del segle XX que crida l'atenció per la seua construcció en art neogòtic que transporta els visitants a una edat mitjana de confeti. Diuen que la J.K.Rowling s'inspirà en la botiga per a dissenyar la biblioteca de Hogwarts i per això, ha pres molta coneixença. Fins i tot hom ha de pagar 5 euros per a poder entrar-hi, que són descomptats d'una eventual compra.  Jo no hi he anat mai, vaig ser a Porto quan tenia 7 anys, ja ha plogut molt. Però la professora d'Italià ens contava el seu darrer viatge a Portugal. L'anècdota que volia contar-nos és que li va sorprendre el fet que no hi haguera cap exemplar en italià llevat de la Divina Comèdia i del comissari Montalbano, personatge de Camilleri. Li pareixia llavors indignant que la llengua de Dant i de Petrarca no trobara recer entre els prestatges quan hi havia obres en castellà, anglés, xinés o àrab. Va rec

 Malgrat ser una d'eixes frases que a força de ser repetides perden significat, que es banalitzen entre les bosses del pa, les tornes del café i l'espera de l'ascensor, "no saps què tens fins que ho perds" revesteix de veritat. La setmana passada se'n va anar la llum poc abans de l'hora de sopar, després d'haver tingut pujades i baixades de tensió tot el dia, i de sobte fou un bany de realitat, de ser-ne conscients de  tots aquells aparells que funcionen amb electricitat i que ens n'oblidem: preparar el sopar, dutxar-se, parar taula, escurar, llegir...fins i tot per a encendre el foguer de gas fou una petita odissea perquè per a tot ens cal l'electricitat així que va ser entretingut anar cercant ciris i misteres pel rebost i a les palpentes.  I en anar-se'n la llum fou com si tornara el so, sons que passen desapercebuts en l'aldarull diari de televisors, tragadors de fum, calefactors, eixugadors: l'espetec del foc, el xiuxiueig de l

 El viatge a Barcelona va ser força prolífic pel que fa a temes i reflexions. Deu ser per això que hom diu que viatjar obri la ment, ajuda a contemplar la vida des d'una altra realitat, o sense el jou de la rutina, de les accions diàries a què ens encadenem, la ment és més juganera, s'aventura a explorar més enllà.  La qüestió és que la darrera parada fou Port Aventura, parc temàtic el qual bàsicament ofereix cues infinites. Era el primer dia d'obertura, les primeres vacances de Pasqua en una normalitat relativa, cada volta som més gent al planeta i qualsevol cosa esdevé massificada. No obstant això, hi havia un altre element que contribuïa a eternitzar les cues, a banda de l'existència de gent. Després de pagar l'entrada al parc, que no és barata, pots pagar un extra (d'unes quantes desenes d'euros) i no haver de fer cua, pots botar-te-la. Clar, si en cada viatge cabíem en el carro unes 30 persones, tanmateix d'eixes 30 persones més de la meitat proveni