A LES FOSQUES

 Malgrat ser una d'eixes frases que a força de ser repetides perden significat, que es banalitzen entre les bosses del pa, les tornes del café i l'espera de l'ascensor, "no saps què tens fins que ho perds" revesteix de veritat. La setmana passada se'n va anar la llum poc abans de l'hora de sopar, després d'haver tingut pujades i baixades de tensió tot el dia, i de sobte fou un bany de realitat, de ser-ne conscients de  tots aquells aparells que funcionen amb electricitat i que ens n'oblidem: preparar el sopar, dutxar-se, parar taula, escurar, llegir...fins i tot per a encendre el foguer de gas fou una petita odissea perquè per a tot ens cal l'electricitat així que va ser entretingut anar cercant ciris i misteres pel rebost i a les palpentes. 

I en anar-se'n la llum fou com si tornara el so, sons que passen desapercebuts en l'aldarull diari de televisors, tragadors de fum, calefactors, eixugadors: l'espetec del foc, el xiuxiueig de la carn torrant-se, el cruixit de l'encisam en rosegar-lo, l'eco de les gotes d'aigua de la dutxa...i al remat va ser estranyament bell.