DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 De fa molts anys que visc amb una sensació de buit. Aquesta sensació es manifesta sobretot en períodes de desacceleració, així doncs coincidint amb les vacances, tot eixe frenesí dels dies previs, muta en abúlia, apatia i desencant. Em va dir que omplira el buit i ho he fet. Massa i tot i ara m'he trobat amb un excés de coses a fer. No hi ha cap contradicció, però és que he omplit el buit amb més buit i funcione amb el pilot automàtic com un vaixell a la deriva. Llig sense llegir, escric sense escriure, faig i desfaig sense ser-ne plenament conscient i així els dies i les setmanes van passant. Físicament en el present però mentalment entre el passat i el futur. I quan acabe, quan ja ha passat un temps, me n'adone, de què no he gaudit, de què m'he deixat dominar per les cabòries i llavors comença la nostàlgia, la melangia del temps perdut, dels dies que ja no tornaran perquè s'han escorregut com l'aigua entre les mans. De manera que cal frenar i dedicar el temps a f

 Hem tingut avaluació de Batxillerat i en els resultats s'ha vist la mà de la COVID i les mesures populistes adoptades pel ministeri d'educació per a amagar el fet que durant la pandèmia es van vore impotents i ineficaços per a gestionar l'educació. Però no tot és atribuïble al confinament, en segon també regloten totes aquelles mancances que s'han arrossegat i els hàbits d'estudi mal adquirits.  Aquests resultats sempre són personals i cercar sempre elements externs per a justificar-se és una manera de tirar balons fora, però al mateix temps un dels factors que no es tenen gaire en compte és l'ambient domèstic de l'estudiant. Els papers juguen un rol determinant en l'educació dels fills i cada volta que els pares menystenen la tasca docent davant dels fills, que justifiquen els mals resultats o que els forcen a estudiar allò que no volen, contribueixen al fracàs.  Tanmateix pareix que el principal actor en l'èxit acadèmic és la motivació del profess

 "No és cert que la joventut siga cada volta pitjor, és que nosaltres som cada any més vells i ells sempre es troben en el mateix rang d'edat" ara no recorde qui va dir això referit a l'alumnat i té raó. Cada curs que passa els professors envellim i els alumnes passen de curs fins a anar-se'n i entrar-ne de nous i amb cada any, ens anem allunyant de la joventut i perdent empatia.  Estes setmanes he estat pegant-li voltes a això, a l'edat i a la vellesa. Els alumnes que tinc enguany van nàixer quan ja havien desaparegut les pessetes, les Torres Bessones ja estaven en terra i no conegueren al Papa Joan Pau II, esdeveniments que a mi encara em pareixen recents. Fins i tot pensava que les eleccions nord-americanes havien sigut l'any passat, però d'eixe any passat fa quatre anys!