DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Marcel Duchamp forma part d'eixa colla d'artistes que visqueren la Primera Guerra Mundial i experimentaren un profund desencant per la civilització occidental. D'entre les diverses reaccions- ira, nostàlgia, evasió- Duchamp elegí la burla descarada, per això és un dels precursors del moviment dadà que pretén capgirar I riure-se'n dels fonaments de la societat que els havia tocat viure. Des de la comoditat d'una ciutat neutral com Zuric, els dadaistes es dedicaren a elaborar obres mestres que es reien sobretot dels valors preestablerts de l'anomenada belle époque.  Duchamp estigué treballant huit anys, entre 1915 i 1923 fins que s'avorrí, en una obra anomenada La promesa despullada pels seus pretendents o simplement, El gran vidre. Tot i que és presentada com el resultat de l'atzar, darrere hi ha un treball darrere de matemàtica i geometria, que és la crítica que sovint es pot fer tant als dadaistes com als surrealistes, és a dir que presumeixen fer obre

  Des que fa tanta calor que tinc un parell d'alumnes que sagnen molt pel nas, i no sé si té a vore amb l'adolescència perquè a mi també em passava.  Em constipava i sagnava pel nas. Em pegava un colp i em xorrava el nas. També quan esternudava, respirava, existia, qualsevol acte convertia el meu nas en un brollador. No em passava quan veia dones nuetes, com li passava al Geni Tortuga, valga l'aclariment. Fins que un dia, quan tindria vora 21 anys, va ser l'última, però llavors jo no ho sabia. No ho sabem, quines són les últimes voltes i quines són les darreres, no en aquells actes involuntaris, que no depenen de nosaltres mateixa. O sí, en els nostres propòsits les últimes poden ser les darreres. Ara pense que, aquella volta per ser l'última, o la darrera, o jo què sé. Com més pense en últim i darrere més se'm reboliquen els seus significats al cap. El cas és que aquella volta havia de ser apoteòsica, a manera d'acomiadament amb focs d'artifici, confeti

Pareix que va ser ahir que començàvem un nou curs i ja ho tenim a tocar. Vist en retrospectiva, ha passat molt ràpidament, encara que alguns mesos han sigut més aïna una travessera pel desert. Ma mare sempre diu que com més vell et fas, més de pressa corre el temps i trobe que darrere d'eixa afirmació hi ha una explicació més o menys racional. A mesura que creixes, vas prenent més consciència del temps, de la seua durada o de la seua finitud. A més a més, ser adult vol dir estar en una carrera contínua contra el pas inexorable del temps, des que t'alces fins que te'n tornes al llit, una carrera perduda de bestreta perquè són tantes les obligacions diàries, que sempre ens n'anem a dormir amb una llista de pendents. Quan eres menut en canvi, el temps pren una forma més diàfana. No em referisc al fet que molts arriben a secundària sense saber llegir un rellotge analògic, sinó que no són plenament conscients del pas del temps, tot i que paradoxalment és l'etapa en què q

 Vaig llegir per primera, i darrera vegada, la novel·la L'enginyós Senyor Ripley de Patricia Highsmith fa més de deu anys, durant un viatge a París. Era un d'eixos llibres que llavors regalava la premsa i romania oblidat en una prestatgeria de casa. El vaig clavar dins de la maleta com una lectura lleugera per a fer més entretingut el tedi de l'avió, tanmateix, m'atrapà la seua història i el vaig devorar a cada moment lliure que tenia. Les peripècies de Ripley per mantindre la teranyina que s'havia muntat, tot suplantant la personalitat d'un gigoló nord-americà aficionat al jazz em tingueren en vil fins al seu desenllaç, Ripley en un vaixell rumb a Grècia i jo en un tren anant cap a Versalles. En tornar de París, quan hom va a París a de repetir-ho molt perquè fa bohemi, em vaig descarregar les seues versions fílmiques, la francesa de 1950 amb Alain Delon i la més recent de 1999 amb Matt Demon. Llavors el personatge de Ripley em creava rebuig, però estos dies qu