LA RELATIVITAT DEL TEMPS

Pareix que va ser ahir que començàvem un nou curs i ja ho tenim a tocar. Vist en retrospectiva, ha passat molt ràpidament, encara que alguns mesos han sigut més aïna una travessera pel desert. Ma mare sempre diu que com més vell et fas, més de pressa corre el temps i trobe que darrere d'eixa afirmació hi ha una explicació més o menys racional. A mesura que creixes, vas prenent més consciència del temps, de la seua durada o de la seua finitud. A més a més, ser adult vol dir estar en una carrera contínua contra el pas inexorable del temps, des que t'alces fins que te'n tornes al llit, una carrera perduda de bestreta perquè són tantes les obligacions diàries, que sempre ens n'anem a dormir amb una llista de pendents.

Quan eres menut en canvi, el temps pren una forma més diàfana. No em referisc al fet que molts arriben a secundària sense saber llegir un rellotge analògic, sinó que no són plenament conscients del pas del temps, tot i que paradoxalment és l'etapa en què que més canvis es pateixen i en què pareix que cada dia equival a una setmana. Sols comparable a fer exercicis isomètrics. Per això pense que té a vore amb la virtut de la paciència, com més la domines, més corre el temps i quan et despaciencies, pareix que s'eternitze. Al cap i a la fi, el temps és relatiu, com va enunciar Einstein després de passar una setmana de juny en una classe de primer d'ESO.