L'ENGINY DE MR. RIPLEY

 Vaig llegir per primera, i darrera vegada, la novel·la L'enginyós Senyor Ripley de Patricia Highsmith fa més de deu anys, durant un viatge a París. Era un d'eixos llibres que llavors regalava la premsa i romania oblidat en una prestatgeria de casa. El vaig clavar dins de la maleta com una lectura lleugera per a fer més entretingut el tedi de l'avió, tanmateix, m'atrapà la seua història i el vaig devorar a cada moment lliure que tenia. Les peripècies de Ripley per mantindre la teranyina que s'havia muntat, tot suplantant la personalitat d'un gigoló nord-americà aficionat al jazz em tingueren en vil fins al seu desenllaç, Ripley en un vaixell rumb a Grècia i jo en un tren anant cap a Versalles.

En tornar de París, quan hom va a París a de repetir-ho molt perquè fa bohemi, em vaig descarregar les seues versions fílmiques, la francesa de 1950 amb Alain Delon i la més recent de 1999 amb Matt Demon. Llavors el personatge de Ripley em creava rebuig, però estos dies que he estat remirant la versió nord-americana, m'ha sorprés com una dècada després empatitze més amb el jove psicòpata i no sé si preocupar-me'n o el final de Green, el jove americà, és ben merescut. Al cap i a la fi no és més que la història d'un pobre que viu a una ratera de Nova York i contempla amb enveja la vida regalada que la burgesia es pega en Europa a costa del patrimoni familiar. Ripley no vol un repartiment de la riquesa, vol suplantar una classe injustament privilegiada. Tot just com els burgesos francesos de 1789. A més ja no es tracta d'una ambició de classe, hi ha també una tensió sexual reprimida que enriqueix la relació dels dos personatges que pivota entre l'admiració, la fascinació, l'enveja, l'atracció i el desengany. Tot un poliedre.  L'escena de la partida d'escacs en la banyera, el joc de mirades, d'insinuacions i de marxes arrere és prou habitual en un submón en què la subtilitat ho és tot. 

La qüestió és que comparant ambdues versions, m'ha resultat curiós com la primera és  una representació contemporània de la novel·la, se'n lleven 5 anys entre la publicació i l'estrena. Per tant, l'ambientació no és més que una reproducció de la realitat. En canvi, respecte de la versió de 1999 els escenaris de la Itàlia dels anys 50 resulten d'un exercici de reconstrucció arqueològica. 

Una altra escena que no puc estar-me de comentar és eixa de la processó de la Mare de Déu. La imatge emergeix de l'aigua portada per uns fidels que la condueixen fins a la vora. És un acte religiós que encaixaria molt bé en la paganitat clàssica, com si dos mil anys a penes hagueren suposat una petita pàtina de pintura superficial en el cor de la fictícia població de Mongibello, vora Nàpols. Però que hui 50 anys després ja no trobaríem, no per un acte de laïcització, sinó perquè les dècades que seguiren a la Segona Guerra Mundial devoraren bona part del tradicionari occidental tot substituint-lo per un altre molt més comercial, postís, estandarditzat. Quan el cos de la jove fruitera ix de l'aigua gairebé sense vida, per darrere de la imatge i els portadors corren a rescatar-la tot deixant la Mare de Déu sola, que lentament torna a submergir-se. Em pareix preciosa.

Pel que fa al poble on transcorre bona part de la novel·la i de la pel·lícula, Mongibello, pren el seu nom del volcà Etna, anomenat també pels sicilians Mongibeddu i en valencià antic, Montgibell. És el resultat d'un sincretisme llatí-àrab, ja que gibell ve de جبل (djabal) muntanya. La muntanya muntanya, el Jabal al-Bulkan (la muntanya del volcà) o el Jabal an-Nar (la muntanya del foc). 

Finalment, les escenes de Ripley passejant per Roma a l'ocàs, en un desèrtic fòrum imperial o pujant per l'escala de l'Arx Capitolina amb la presència d'una única parella de monges em fan sentir enveja per un temps en què tot no s'havia convertit encara en un producte turístic envaït per hordes de persones i en què era possible trobar-se amb la sol·litud i les veus del passat.