SANG

 Des que fa tanta calor que tinc un parell d'alumnes que sagnen molt pel nas, i no sé si té a vore amb l'adolescència perquè a mi també em passava. Em constipava i sagnava pel nas. Em pegava un colp i em xorrava el nas. També quan esternudava, respirava, existia, qualsevol acte convertia el meu nas en un brollador. No em passava quan veia dones nuetes, com li passava al Geni Tortuga, valga l'aclariment.

Fins que un dia, quan tindria vora 21 anys, va ser l'última, però llavors jo no ho sabia. No ho sabem, quines són les últimes voltes i quines són les darreres, no en aquells actes involuntaris, que no depenen de nosaltres mateixa. O sí, en els nostres propòsits les últimes poden ser les darreres. Ara pense que, aquella volta per ser l'última, o la darrera, o jo què sé. Com més pense en últim i darrere més se'm reboliquen els seus significats al cap. El cas és que aquella volta havia de ser apoteòsica, a manera d'acomiadament amb focs d'artifici, confeti i una banda musical.

Era per ara, els exàmens de juny del tercer curs de la carrera. Els alumnes que tinc enguany en la tutoria encara no havien nascut i pensar-ho em fa sentir terriblement ancià. La crisi no havia arribat i l'Artista Abans Conegut com a Prince, tornava a ser conegut com a Prince. Aquell estiu me n'anava a Rússia i per a poder arranjar el visat, vaig haver de fer dos viatges d'anada i tornada, el mateix dia, al consolat de Barcelona. Portava els apunts darrere per a repassar al tren i els vaig passejar per mitja Barcelona, des de Sants fins a Pedralbes. Dur-los per un acte de superstició, els dus darrere per si en cap moment t'assalta la necessitat d'estudiar o de repassar, d'aprendre per pura taumatúrgia, per imposició de mans, com els reis francesos. 

En realitat això no té res a vore amb l'anècdota, però és un recurs literari que em permet de crear expectació, d'allargar-la. En fi, que era època d'exàmens i feia molta calor, com tots els estius.

El ple migdia d'estiu a València és horrible. Feia tanta calor que els peus cremaven al contacte amb el pol de la vorera. Havia d'avançar cap a la facultat com un faquir d'eixos de l'Índia que passegen per damunt de les brases sense sentir ni patir. En canvi, la facultat pareixia l'Antàrtida. Els contrastos tèrmics dels edificis públics mereixerien una ressenya. Per exemple quan entres al ple de l'hivern en la biblioteca de Calp, podries morir per combustió espontània, del mateix recalfament corporal en eixe ambient tan sec. 

El cas és que aquell dia era l'examen de Relacions Internacionals de Contemporània i a la mitja hora, note un filet líquid davallant des del nas fins a la boca per a acabar llançant-se al buit contra el full blanc timbrat amb l'emblema de Ferran el Catòlic, el Papa Alexandre VI i la Ciutat. Des d'aquells dies, memòries de Vietnam, quan em moque o note que em cauen mocs he de comprovar-ho ara, inconscientment en un acte reflex, com si molts anys després encara esperara trobar sang, cosa que em fa afegir una extravagància més a una llista llarga.

No recorde ben bé la pregunta de l'examen, crec que era sobre el conflicte d'Israel i Palestina i els Acords de Camp David. A la pressió de voler bossar sobre el full tota la informació que retenia a dures penes, em debatia si anar al bany o acabar l'examen. Finalment, em vaig alçar i em vaig dirigir cap a la porta amb la sang xorrant-me braç avall.

Quan sagnes molt, t'hi acostumes. Però la sang és escandalosa i la professora es va alarmar molt en vore-la. Era Maria Cruz Romeo, salutacions. No sols em va deixar anar al bany, sinó que m'hi va acompanyar fins que el nas deixà de rajar i vaig poder continuar. Si no coneixeu els banys de l'aulari de la Facultat, són emmanisats en negre, amb llums halògens, una fantasia futurista i allà estava jo cara la pica, aplicant-me aigua freda al bescoll mentre veia per l'espill la professora, esperant a la porta i amb gest de preocupació. Desconec que va passar a l'aula en aquell lapse de temps. Si s'imposà l'ètica o el meu mal tràngol va ser una oportunitat per a molts de poder comprovar els seus apunts. Ningú mai no m'ha donat les gràcies per allò, jo que era una víctima oferent involuntària.

Al final em va posar un 8, però com que sempre tendisc a infravalorar tot el que faig, considere que aquell 8 era en part llàstima de mater dolorosa. Quan corregí l'examen de segur que trobà les taques de sang i se n'apiadà o pensà que era part d'alguna performance crítica amb la guerra, a saber. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL