DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 Ara toca fer eixos resums de l'any, no? La veritat que el 2022 el vaig acabar de manera molt negativa, tanmateix ha anat millorant o millor dit, fins i tot, no m'he sentit infeliç, però sí que queda la por a que eixa felicitat fràgil es puga trencar, no ho sé, un poc records de Vietnam. Al remat sí que sent que he assolit cert equilibri i em conec molt més i he començat a acceptar-me, que pareix poc, però no ho és. Continuant amb inèrcies que vaig encetar l'any passat, en el 2023 he sigut un poc ermità, a penes he vist un parell d'amics. És que els anys pesen i la distància sí que fa l'oblit, més per a gent com jo que és com si hagueren de començar de nou cada volta. A més amb algunes amistats i familiars m'he adonat que no em sentia ja còmode, que eren relacions basades en la nostàlgia i en evocar el passat, però que ja no estan en el present.  He aprovat dos assignatures més del grau d'Història de l'Art, les assignatures d'Art del Pròxim Orient i

 Estos dies estic més melancòlic del que acostumava a estar-ho últimament i no és sols perquè estes dates es presten a la melangia, sinó també fel que el ritme frenètic que precedeix les darreres setmanes abans de Nadal no em deixa temps ni per a pensar i és ara, quan tot ha passat i sols queda la calma, que el mur que conté tots eixos pensaments solseix i es vessen com un torrent. Com més tranquil intente estar, més vagareja el meu cap d'ací a allà i qualsevol estímul desperta una situació, una persona, un record que normalment són negatius i llavors tinc converses imaginàries i projecte hipotètiques situacions futures en les quals m'agradaria dir les coses que de normal no m'atrevisc, perquè em continc o perquè em fa por que el que puga dir siga verinós. Llavors em quede esgotat i sense energia i també enfadat i trist i rabiós i el cap em bull i no sé si és una cosa que em passa a mi sol i que el comú dels mortals es veuen lliures d'eixa maledicció. 

 Els diumenges ens agrada passejar prop de casa. Anem alternant la serra amb la mar, així que a voltes ens allarguem fins a  Altea i passegem pel seu litoral o per la vila. Malgrat el descens de les temperatures, tot continua de gom a gom, amb tot de turistes que es perden pels carreronets estrets, blancs i empedrats del centre històric, que pareixen un decorat més orientat a la fotografia que a la vida. Els visitants xafardegen a les botigues de bijuteria i de roba pretesament eivissenca.  Sempre m'ha fet gràcia l'apel·latiu eivissenc perquè no puc imaginar els pagesos tradicionals de l'illa anar a doblar el llom al bancal vestits de lli. Alguns es fan fotos davant de les buguemvil·lies que escapen d'algun pati, d'altres s'aboquen a l'entrada de l'església. Se senten totes les llengües, especialment les nòrdiques, fins i tot algun restaurant ofereix la carta en islandés. Malauradament, el valencià cada volta és més absent i va quedant arraconat a un ele

  Tenen les ciutats ànima? O són simplement una aglomeració de vides anònimes, edificis, vehicles i carrers anodins? Tenen res que les diferencie les unes de les altres? Són les ciutats actuals capaces de retindre i de guardar com un tresor aquells elements únics i singulars que les diferencien en un món globalitzat, paregut a un aeroport, en què cada volta costa més ser especial? A simple vista la ciutat de Dublín no em va paréixer diferent d'altres ciutats de les Illes Britàniques com Londres, Edimburg o Glasgow i és irònic perquè la història del darrer segle a Irlanda ha sigut la de lluitar contra la Gran Bretanya. Trobe que fou un ministre irlandés del qual ara no recorde el nom, que va dir que Irlanda havia aconseguit la seua independència quan més es pareixia a Anglaterra. Llavors anys i anys de lluita anticolonial amb episodis molt dramàtics per a acabar esdevenint una còpia de Londres, això sí més verda? El Regne Unit va inventar la globalització quan encara ningú havia don