L'ÀNIMA DE DUBLIN

 

Tenen les ciutats ànima? O són simplement una aglomeració de vides anònimes, edificis, vehicles i carrers anodins? Tenen res que les diferencie les unes de les altres? Són les ciutats actuals capaces de retindre i de guardar com un tresor aquells elements únics i singulars que les diferencien en un món globalitzat, paregut a un aeroport, en què cada volta costa més ser especial?

A simple vista la ciutat de Dublín no em va paréixer diferent d'altres ciutats de les Illes Britàniques com Londres, Edimburg o Glasgow i és irònic perquè la història del darrer segle a Irlanda ha sigut la de lluitar contra la Gran Bretanya. Trobe que fou un ministre irlandés del qual ara no recorde el nom, que va dir que Irlanda havia aconseguit la seua independència quan més es pareixia a Anglaterra. Llavors anys i anys de lluita anticolonial amb episodis molt dramàtics per a acabar esdevenint una còpia de Londres, això sí més verda?

El Regne Unit va inventar la globalització quan encara ningú havia donat nom al fenomen. Ciutats victorianes de carrers amples, construccions de rajola i neogòtic, enreixats i subterranis davall de la vorera, casetes fotocopiades i tallades pel mateix patró, sorgides de la ment de l'arquitecte John Nash, arrenglerades com un escamot de soldats en les quals les classes mitjanes es refugien d'un temps gairebé sempre hostil.

És per això que les gents passen el seu dia en un pub? De bona veritat que no tenen res a vore amb els nostres bars, pareixen ciutats en miniatura, amb tot de carrerets i placetes i amagatalls en els quals hom pot entrar a desdejunar i eixir a altes hores de la nit, amb una falsa impressió que el ric i el pobre poden brindar colpejant les gerres abans d'eixir al carrer i tornar a posar-se les màscares socials. 

Davall de cels metàl·lics que cobreixen tapissos de vellut verd, recorre un aire de melangia d'una ciutat derrotada en la victòria, assimilada i alhora panteixant com un moribund tractant de buscar en un últim alé la seua singularitat que se situa més enllà dels cingles d'Albió, que cerca cap a Europa amb desesperació de no ser engolida per la solitud de l'Atlàntic, amb els sentiments a flor de pell com si els seus habitants foren mediterranis exiliats per alguna deïtat castigadora.

Per tant, les ciutats tenen ànima? Jo trobe que molt en el fons, sí, i eixa és l'ànima de Dublín, malgrat Londres.