DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

No escric molt últimament perquè tampoc tinc gaire coses que contar, quan dus una vida quasi monàstica el moment més emocionant del dia és quan arriba el correu...factura, factura, factura, arutcaf! a no, factura. Per això de vegades m'agrada anar a la mar, és el millor racó per a pensar. Les ones van i venen, s'emporten records vells i en porten de nous, a més la mar ajuda a enfrontar els problemes, perquè per molt que intentes llançar-los ben lluny, la mar els tornarà a dur fins la platja. La mar sempre rebutjarà tot allò que no li és inherent.  Però aquestes darreres setmanes per culpa del vent no he pogut anar-hi. Diuen que l'altre dia va haver un tornado, però un tornado si no se'n du volant cases d'Arkansas i vaques i puntualment alguna monja, no és tornado. Són graciosos els tornados, un remolí de vent mortalment destructor. Llàstima que no s'enduguen amb ells, ben lluny, la maleïda crisi.  Un dels motius pels quals ja no encenc la tele, enca

Quan la pedra relliscà i vaig caure per enèsima vegada rere del pes de la motxilla, no vaig poder evitar contemplar el cel. Allà, humiliat sobre les faldes del Montgó, m'assemblava a una tortuga que intenta alçar-se després de caure damunt de la seua closca, fent cops de peu en l'aire i intentant doblegar la gravetat. Entre intents infructuosos, em vaig quedar encantat, contemplant la bellesa incòlume d'aquell cel hivernal, pintat de blau mediterrani i enlluernat de rajos solars que es projectaven al llarg de la vall. M'hauria fet algun colp al cap i aquella imatge que esguardava era el paradís? Però, retrocedim unes hores en el temps. Des del "no pain, no gain" fins al "la fama cuesta y aquí es donde vais a comenzar a pagar" la vida està repleta de situacions i moments que ens ensenyen que tot allò que ens fa gaudir, ens omple de deler o satisfacció es troba al final d'un tortuós camí, plagat d'obstacles i inconvenients. O pot ser siga,

A pesar del que diuen els físics, vivim en un món d'una sola dimensió. Mai t'havies aturat a pensar-ho? Mirem els quadres, sentim els olors, escoltem la música, caminem pels carrers. Però sempre veiem els mateixos colors, sentim les mateixes olors, escoltem les mateixes notes i caminem pels mateixos carrers. Alguns et diran que l'ésser humà és un animal rutinari i que no li agraden les novetats. Tanmateix la realitat és eixa. Aquesta circumstància també és aplicable a les persones, ens relacionem amb aquells més afins i dels cercles més immediats, perquè la resta ens incomoda. Aquestes relacions també tenen una sola dimensió, de segur que també ho has viscut. Amb uns parles de les coses divines i amb els altres de les coses humanes, de manera que no pots invertir la relació perquè el fet d'intentar-ho ens porta a la incomoditat novament. Però un dia, si, un dia qualsevol et despertes i notes que el món es diferent. No t'atreveixes a pensar-ho, però ho intu

Com estàs? Una salutació prototip que donem sempre, però és una pregunta retòrica, çò és, per a la qual no s'espera resposta. O millor dit, si que s'espera una resposta pactada: "bé", solem dir. És una convenció social, ningú espera que el seu interlocutor li conte la seua vida i miracles. La nostra societat és plena de convencions, que a priori haurien de facilitar-nos la vida, però no és sempre així, al remat acabem rodejat de conceptes buits de contingut que empren per onrnamentar, perquè queden bé. Altres conceptes buits són el d'amic i família, grups de persones que coneixem millor que els desconeguts i que acabem tolerant per la força del costum, però a la fi dels amics i de la família sols podem esperar actes convencionals, de caràcter festiu, parlant clar, quan les coses van bé. Perquè quan la vida és capgira ningú pot esperar d'aquestes persones més que el rastre  de l'abscència.