DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Les guies venen l’espectacular lluminositat que travessa els finestrals de la Oude Kerk o Església Vella d’Amsterdam com un espectacle digne de ser contemplat en aquelles terres on la llum es fa de pregar. Jo en canvi vaig trobar una atmosfera rogenca que em feia davallar a l’avern.   No estava vivint cap situació paranormal, és que l’església, també espai d’art, formava part d’una performance artística que volia simbolitzar la Passió de Crist i llavors tots els finestrals havien sigut coberts amb una espècie de paper de xarol roig. En acostumant-se’m els ulls a la penombra rogenca, la visita es féu més agradable tot i que no vaig poder llegir els motius que havien empentat l’artista a fer tot allò, clar, que era un text a lletra onze sobre paper de diari no era agradós de llegir. Esta velada crítica a l’art contemporani em permet de fer una introducció a l’edifici més antic d’Amsterdam, l’antiga basílica de Sant Nicolau, coneguda hui amb el nom de Oude Kerk.  Un poc ab

No gaire lluny de la plaça Dam hom troba la plaça Spui, un antic braç d’aigua (en neerlandés spui vol dir reclosa) que en el segle XIX fou reblit amb terra i esdevingué una plaça. Són famoses les seues llibreries que s’hi arrepleguen al voltant però a banda d’això no té res que a primera vista puga cridar l’atenció del visitant. Ara bé, si ens hi fixem, hi veurem que en una de les fronteres   hi ha una porta amb arc de mig punt sobre el qual una imatge en pedra de Santa Úrsula ens convida a travessar-lo. Si així obrem,  arribarem al Begijnhof o pati de les Beguines. Per a saber qui foren estes beguines cal que viatgem arrere en el temps fins al segle XIII. Europa vivia un moment d’efervescència religiosa. Les doctrines medievals ja no satisfeien a gran part dels fidels, llavors molts buscaren noves fórmules i així proliferaren nous ordes religiosos i també, heretgies. Les beguines formaven part del primer grup tot i que foren sempre sospitoses de formar-ne part del segon

Les paraules de hui fan referència a ocupacions.  Un torsimany (i les seues varietats trujamà i dragoman) és aquell que fa entendre dos persones que parlen llengües diferents, allò que hui anomenem traductor o intèrpret.   La paraula ve de l’àrab clàssic ترجمان (turjman)   si bé la variant dragoman ens arriba pel francés. Mentre que un intèrpret o un traductor posseïx una major formació, un torsimany es dedicava a fer traduccions més ràpides i improvisades per a satisfer les necessitats immediates d’una comunicació breu, sobretot en l’àmbit comercial. Es reduïa molt als intercanvis comercials i relacions d’altres tipus amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Per exemple, l’escriptor mallorquí, autor d’entre altres obres La disputa de l’ase, Anselm Turmeda (1355-1423) que va morir a Tunis, era conegut en convertir-se a l’islam com a Abdal·la at-Tarjuman, és a dir Abdal·là, el Torsimany. Assassinat d'un vizir seljúcida. Assassí (i la seua variant axixí) és la perso