DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Érase un hombre a una nariz pegado ...Així comença un sonet de Quevedo dedicat al seu enemic Góngora. Canviant el sonet, malgrat el que puguen opinar els fanboys de Mecano sobre canviar paraules, ben bé podríem dir que Érase un hombre a una oreja pegado . Qui li diria al pobre Van Gogh que acabaria passant a la posteritat gràcies al seu apèndix auditiu. I no per desmeréixer l’obra del pintor holandés, que també és digna d’elogi. De fet el Museu Van Gogh d’Amsterdam és l’edifici que més visites rep de tota la ciutat i cal reservar avançadament per a poder gaudir de la seua obra pictòrica. No sabem si de tots aquests visitants arribem més atrets pel postimpressionisme o per la seua tràgica història. El museu Van Gogh, creat l’any 1973 amb diversos fons, està consagrat a l’obra i vida del pintor que va viure entre els anys 1853 i 1890. Van Gogh era fill d’un pastor protestant que volgué seguir les passes  de son pare, tot i que no acabaven de fer bona lliga, perquè el nostr

Des de fora, el número 40 del Oudezijds Voorburgwal no deixa de ser la típica casa burgesa del centre d’Amsterdam, una casa de cinc planes, llarga però estreta per allò de l’especulació urbanística i coronada per les golfes amb teulada a diverses aigües i el remat característic en punta. El seu propietari fou Jan Hartman, un senyor alemany, de Coestfelt (Westfàlia), que s’instal·là en Amsterdam per a provar fortuna i es va fer ric amb el vi, va llogar a la municipalitat l’impost sobre esta beguda. Amb les butxaques farcides de diners va decidir comprar-se una casa al costat del canal i dos cases més, contigües,   amb un projecte en ment. Era l’any 1661 i Hartman l’adquirí per vora 40.000 florins.  La casa, hui visitable, paga la pena per conéixer un habitatge burgés de l’època, ara bé, al visitant li espera una sorpresa en pujar a la cambra perquè, en lloc de trobar allò que esperaria: ferramentes, queviures, mercaderies, abastiments... el que troba és una església. N

La garrofa és un fruit de polpa carnosa i coberta coriàcia que prové del garrofer i que en l’antiguitat era valorat per a l’alimentació dels animals. En època d’escassesa també ha sigut emprada per al consum humà. Alfarroba en portugués, algarroba en castellà i algarrofa en aragonés és un mot àrab خربة (kharruba) d’origen bé acadi o bé siri. De l’àrab també passà a altres llengües com el francés caroube , l’anglés carob , l’italià carrubo , el grec  χαρούπι ( haroupi) , l’alemany Karobe, el romanés carub ... és a dir que està prou estés pel continent europeu on arribaria pel temps de les Croades. Tal vegada n'és una mostra de la seua importància, l'existència d'abundants paraules derivades: l’arbre de les garrofes és la garrofera, un garroferal és el camp de garroferes, una garrofina és una garrofa xicoteta que s’està formant, garrofejar és l’acció de collir i arreplegar la garrofa, garrofó un tipus de fesol, garrofí és la llavor de la garrofera, garrofal és allò que