APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (VII) FRUITS

La garrofa és un fruit de polpa carnosa i coberta coriàcia que prové del garrofer i que en l’antiguitat era valorat per a l’alimentació dels animals. En època d’escassesa també ha sigut emprada per al consum humà. Alfarroba en portugués, algarroba en castellà i algarrofa en aragonés és un mot àrab خربة (kharruba) d’origen bé acadi o bé siri. De l’àrab també passà a altres llengües com el francés caroube, l’anglés carob, l’italià carrubo, el grec χαρούπι (haroupi), l’alemany Karobe, el romanés carub... és a dir que està prou estés pel continent europeu on arribaria pel temps de les Croades.

Tal vegada n'és una mostra de la seua importància, l'existència d'abundants paraules derivades: l’arbre de les garrofes és la garrofera, un garroferal és el camp de garroferes, una garrofina és una garrofa xicoteta que s’està formant, garrofejar és l’acció de collir i arreplegar la garrofa, garrofó un tipus de fesol, garrofí és la llavor de la garrofera, garrofal és allò que es pareix a una garrofa, una multitud de garrofes és un garrofam i garrofat és la propietat del color de la garrofa. 

Aprofitant que estem amb les garrofes, en les llengües germàniques a banda del mot àrab també empren un altre molt curiós, Saint John's bread en anglés, Johannisbrot en alemany, johannesbröd en suec o johannesbrood en neerlandés tot plegat vol dir Pa de Sant Joan per una llegenda que involucra el sant i el fruit.

El garrofer centenari de Llutxent que té més de tres segles de vida
Font: Gabi Canet

L'albercoc (bercoc en la Marina) és un fruit de pinyol amb la pell envellutada i color taronja o groc o també persona que té poc de seny. Prové de l’àrab بَرْقُوق (barquq) i ara ve la broma, en àrab un “albercoc” és una pruna. Els àrabs prengueren el mot del grec praikókion que és una adaptació del llatí malum praecoquum, poma o fruit verd (en sentit de no madur, primerenc). En algun moment en l’occident musulmà adquirí el significat que li donem hui, apartant-se del sentit original. Novament de l’àrab passa a altres llengües com el portugués albricoque > francés abricot, l’anglés apricot, l’alemany Aprikose, l’italià albicocca, l’occità aubercoc...

Nosaltres l'anomenem albercoc

Els àrabs l'anomenen albercoc

Alberge és una bresquilla més menuda.Prové de l’àrab andalusí albershiq sobre el mot llatí (malum) persicum (préssec o poma de Pèrsia), desconec si en l'arab clàssic existeix. En castellà l'anomenen albérchigo (a l'Andalusia occidental s'empra per a anomenar l'alberoc) i en aragonés alberche. És interessant l’existència de fruits els noms dels quals ens han arribat del llatí passant per l’àrab i fa plantejar-se algunes qüestions sobre si és que s’oblida la seua existència en algun moment medieval i els àrabs els reintrodueixen o si les varietats que coneixien els romans eren diferents d'aquelles que introdueixen els àrabs i per això canvien de nom. Un fenomen semblant a quan un mot valencià com tonyina es converteix en besugo quan apareix enllaunat.

La naronja o aranja és un cítric de gust agre que es pareix més a la llima. Prové de l’àrab naranj (نارنج) i este del Persa نارنگ (narang) (en llatí citrus medica, és a dir cítric de Mèdia>Pèrsia > Iran). Se’n deriven el portugués laranja, el castellà naranja o l’aragonés narancha. De l’italià narancia/ arancia passa a l’occità auranja, francés orange, anglés orange, alemany Orange...S’hi observa que la nostra aranja no té res a veure amb les altres fruites esmentades en altres llengües i això ens du al següent mot.

L'aranja

La taronja és un cítric de corfa rugosa, sucós i de color taronja. De l’àrab ترنج (turunj) que vol dir aranja. També és un manlleu del persa  ترنج  (turung), és el que en castellà anomenen toronja. És a dir que en valencià tenim les etimologies canviades, el fruit que nosaltres coneguem com a taronja, hauria de ser l’aranja i viceversa.

La taronja pela-la, la taronja trau-li el suc.

Aquesta confusió de la taronja amb l’aranja explicaria també l’existència en altres llengües de duets com el francés: orange/ pomme d’orange, l’italià arancia/melarancia, l’alemany Orange/Apfelsinn, el neerlandés oranje/sinaasappel ... A l’Edat Mitjana degué arribar una varietat molt àcida que els àrabs no consumien, tenien com a arbre decoratiu però que s’estengué per tota Europa i ja en època moderna sembla que es reintroduí una varietat més dolça del fruit i es popularitzà amb el nom francés per a diferenciar-les.   Aquests reintroductors havien de ser els portuguesos car en moltes altres llengües com el grec πορτοκάλι (portokáli), l’albanés portokall o el napolità portogallo el nom de la taronja delata el nom de Portugal. Fins i tot els àrabs que introduïren les paraules taronja i aranja, empren el mot البرتقال(burtukal).

Tanquem l’apartat de cítrics amb la llima. Cítric ovoide de pell rugosa i suc àcid i color groguenc però també fruit més arrodonit i de suc més dolç i color verdós. De l’Ebre cap aquí no en fem la distinció d'això que en castellà diuen limón i lima. De l’àrab ليمون (laimun), del persa لیمو (limu) i aquest del sànscrit निम्बू (nimbu). A través del francés passa a l’anglés lemon. La variant llimona també vindria de l’àrab ليمون (laymuna)