DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 2022 ha sigut un any estrany, la major part del temps ha sigut anodí i corrent encara que el darrer mes ha sigut fatal, m'he trencat tantes voltes en setmanes que em fa por que vindrà en el 2023. L'any el vaig començar decidint abandonar les assignatures d'art en què m'havia matriculat. La meua resolució era tindre més temps lliure. Inexplicablement, no vaig guanyar més temps malgrat llevar-me-les de damunt. També vaig començar a aprendre a ballar danses, una activitat que feia temps que volia provar. En abril vaig viatjar amb els de 4t d'ESO a Barcelona per a llevar-me un trauma de damunt. De Barcelona vaig dur dos coses, el COVID i les ganes de mamprendre de nou la història de l'art. El COVID va agarrar la meua salut mental i la va destrossar, l'aïllament va ser dur i no especialment el físic, sinó l'emocional. Dos setmanes tancat a casa i aproximadament unes 0 persones se'n van preocupar per mi. Bé, mentira una companya de treball m'escrivia

El tren ix d'Argelers i va de gom a gom, sort que sols hi ha vint quilòmetres fins a la següent parada d' este  viatge, però es nota que és cap de setmana i que s'acosta el 15 d'agost, dia de festa també a França.   Perpinyà té vora 120.000 habitants i era de les ciutats més grans de la difunta Corona d'Aragó. El seu sobrenom és la catalana i des del 2010, el català és la llengua cooficial de la ciutat, malgrat tot i és una llàstima, no hi sentiré parlar gens de català. Diuen que els únics que mantenen la la llengua són la comunitat romaní que migraren des de Catalunya i que viuen al raval de Sant Jaume, a llevant de la vila murada. Des de l'estació de tren fins a l'hotel, a l'avinguda del mariscal  Leclerc , recórrec l'avinguda del general De Gaulle i observe que malgrat la seua catalanitat pregona, l'urbanisme no deixa de ser molt paregut al típic francés de formes modernistes, colors crema, teulades amb pissarra i finestres d'ull de bou i

Arran d’un claustre en què votàrem adherir-nos a una xarxa que es dedica a treballar la memòria educativa als centres educatius, i després d’algun polèmic vot en contra, i alguna sorprenent abstenció, em va arribar un comentari. Un comentari que vol ser innocent, però que va ben carregat d'ideologia, malgrat que la gent que defensa eixes idees proclamen no tindre'n cap. Bé, aparentment en els últims temps s'està clavant molt la política en l'educació. És a dir, parlar de democràcia a les aules i reivindicar els governs democràtics en contra dels colpistes és clavar política en l’educació. Bé, i què? No vivim a una democràcia? La política no la fem tots? He de traure de la tomba la mòmia de Joan Fuster per a dir que “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres?”. Trobe que el gran triomf del feixisme i que ha perdurat a través del temps, malgrat la seua suposada desfeta als anys 40, va ser sembrar la idea que la política és roïna per se. Eixa idea va ge