PERPINYÀ, LA CATALANA

El tren ix d'Argelers i va de gom a gom, sort que sols hi ha vint quilòmetres fins a la següent parada d'este viatge, però es nota que és cap de setmana i que s'acosta el 15 d'agost, dia de festa també a França. Perpinyà té vora 120.000 habitants i era de les ciutats més grans de la difunta Corona d'Aragó. El seu sobrenom és la catalana i des del 2010, el català és la llengua cooficial de la ciutat, malgrat tot i és una llàstima, no hi sentiré parlar gens de català. Diuen que els únics que mantenen la la llengua són la comunitat romaní que migraren des de Catalunya i que viuen al raval de Sant Jaume, a llevant de la vila murada.

Des de l'estació de tren fins a l'hotel, a l'avinguda del mariscal Leclerc, recórrec l'avinguda del general De Gaulle i observe que malgrat la seua catalanitat pregona, l'urbanisme no deixa de ser molt paregut al típic francés de formes modernistes, colors crema, teulades amb pissarra i finestres d'ull de bou i mansardes. De fet, pareix que estigues a París i no en una vila de la Mediterrània. Ai França, feta a imatge i paregut de la capital en nom de l'egalité, la liberté i la fraternité.

En deixar la motxilla a l'hotel me'n vaig a descobrir la ciutat. L'habitació és ben cèntrica, a un tir de pedra del Castellet, una de les antigues portes medievals que hi ha sobreviscut i se n'ha convertit en símbol. Fou construïda durant el regnat de Joan el Caçador amb la fisonomia d'una fortificació i accés mitjançant un pont que hui ja no hi és. Després que Perpinyà deixara de ser una ciutat de frontera, esdevingué presó reial i actualment és la seu de la Casa Pairal, Museu català de les arts i tradicions populars. La ciutat va nàixer a l'edat mitjana com un mercat situat a la plana fèrtil que formen els tossals del Puig, de la Real i del Rei. Anteriorment, els romans havien ocupat la població de Ruscino, als afores de la ciutat i que acabà donant nom a tot el comtat del Rosselló.

D'enfront del Castellet hi ha l'antiga llotja de la mar. Un penell amb la forma d'una nau evoca el seu caràcter mercantil. Es tracta d'una mostra del gòtic mediterrani, de planta rectangular amb arqueries gòtiques que comuniquen l'interior amb l'exterior. Hostatjava també el Consolat de Mar i així com era la seu de la diputació i a l'igual que les seues homòlogues de Barcelona, València, Palma i Saragossa era l'escenari dels intercanvis comercials de la burgesia Després que al segle XVIII fóra convertida primer en teatre i després en oficina de correus, a mitjan segle XIX l'ajuntament recuperà la propietat i en l'actualitat s'empra com a oficina de turisme. Allà em faig amb un mapa i ja avance que la meitat de coses que s'hi poden visitar es troben tancades bé per vacances, bé per obres.

A tocar de la Llotja hi ha la Casa de la Ciutat que actualment hi inclou l'antiga Casa de la Diputació, els tres edificis conformen un conjunt típic del gòtic català. L'ajuntament destaca pel seu pati d'arqueries, prototip dels palaus medievals de la Mediterrània. A l'antiga sala dels cònsols, hui se celebren les unions civils sota l'estricta observança dels dos gegants anomenats Jaume II i Esclarmonda de Foix. Els gegants ixen a ballar a les danses, una tradició ben catalana, em diu la vigilant de seguretat de l'estança, en un perfecte francés.

La catedral em va impressionar per la seua escassa grandària , comparada amb les grans catedrals de la resta de la Corona. L'edifici actual és el resultat de la unió de l'antiga església parroquial de Sant Joan, de mitjans del segle XII, i la canongia agustina que hi havia al costat i que s'havia bastit a principis del segle XI. En aquell moment Perpinyà formava part del bisbat d'Elna, ara bé quan els reis de Mallorca la triaren com a capital, volgueren dotar-la d'una importància religiosa d'acord amb el seu nou estatut polític. Originalment, tindria tres naus amb un absis i capelles laterals, llavors arribà la Pesta Negra i les obres foren interrompudes. Encara més, la reannexió de Mallorca a la Corona d'Aragó li restà tota la seua importància. Quan es mamprengueren de nou les obres a mitjan segle XV, el bisbe decidí fer-la d'una única nau i capelles entre els contraforts per tal d'abaratir despeses i acabar prompte l'obra que ja s'allargava un segle. La catedral, que havia d'esdevenir panteó reial sols conté la tomba de Sanç I de Mallorca, una mostra de tot allò que la ciutat pogué ser i no fou.

Des de la catedral deixe arrere diferents edificis històrics tancats i acabe al carrer d'Émile Zola on hi ha l'Hotel Pams. A mitjan segle XIX Pierre Bardou, fill del fundador de l'empresa de paper de fumar JOB comprà una casa i les dels voltants per a convertir-la en la seu de la fàbrica familiar. En morir, el seu gendre Jules Pams (membre de la Societat d'Estudis Catalans) continuà l'obra i amb ajuda de l'arquitecte Léopold Carlier li donà la fisonomia actual en art nouveau, amplià el pati-jardí i afegí pintures de Gervais a les parets de la monumental escala. L'edifici destaca a més a més per ser el primer de la ciutat que instal·là sostre de vidre per a il·luminar els tallers.

A continuació passe pel Museu de Jacint Rigau, la pinacoteca local. S'ubica entre dos palaus burgesos, el de Mailly i el de Lazerme i originalment es trobava a la seu de la universitat. La col·lecció s'inicià a principis del segle XIX amb les obres del pintor local Jacint Rigau que va nàixer a Perpinyà el 1659, uns pocs mesos abans de la signatura del Tractat dels Pirineus. Fou un dels més importants representants del barroc francés gràcies a la seua posició com a pintor de cambra de Lluís XIV. El museu es completa amb altres obres que van des del romànic i el gòtic, tot destacant-ne el Retaule de la Trinitat que abans ocupava la Llotja, així com altres representants del Renaixement i del Barroc. La pintura contemporània està encapçalada per l'escultor Aristides Maillol i trobem una bona representació de l'art d'avantguarda amb obres de Picasso, Juli González o membres del grup CoBrA com Karel Appel. Hi ha una exposició temporal sobre Monfreid, artista instal·lat a la ciutat, exponent del postimpressionisme i amic de Gauguin i Matisse. En general conté una bona col·lecció i agraïsc l'assignatura d'art contemporani que he fet el curs passat per a valorar més estes manifestacions artístiques. 

En eixir del Museu de Belles Arts, sec i pegue un mosset a hora francesa, això sí. Trie un local sense gaires pretensions que fa entrepans. Atenció que els francesos els anomenen sandwich i poden dur a confusió amb els sandvitxos. El café es troba a un bulevard recorregut per la Bassa, una riera que roda la vila vella abans de desaiguar al riu Tet. Durant molts segles es va utilitzar per a regar les hortes periurbanes, així com a abocador de deixalles. La ciutat va continuar creixent a l'altra riba i de fa uns anys s'ha regenerat el paisatge per a convertir-lo en un espai més amable i que els hostalers hi puguen fer negocis amb taules a la seua vora.

En acabant de dinar, encara era prompte així que m'he allargat fins a la Llibreria Catalana, que m'havia recomanat Josep Vicent. M'he quedat despagat perquè l'he torbada tancada per vacances, a més a més els carrers s'han buidat sense que me n'adonara i sols hi ha una parella de jóvens mormons asseguts en un banc, així que me n'he anat a l'hotel a tombar-me un poc.

Després de despertar s'havia fet fosc i amenaçava pluja, de manera que m'he afanyat per visitar el Castell dels Reis de Mallorca, que es troba a l'altra banda de Perpinyà sobre un promontori als afores de la vila anomenat Tossal del Rei. Els comtes de Rosselló tingueren la seua primitiva residència a la població de Castell de Rosselló, on hi ha les runes de la vella Ruscino. Però ja al segle XI triaren la puixant ciutat de Perpinyà com a capital, en un primer moment en una fortalesa a tocar de l'església de Sant Joan, actual catedral. El 1276 Jaume II de Mallorca manà erigir un nou palau més gran i bell, amb jardins, digne de la capital d'un reialme. Després de perdre el seu estatut, es convertí en una residència menor per a les visites esparses que els monarques feien a la ciutat. Tipològicament, és una fortalesa d'estil gòtic amb influències de l'arquitectura mallorquina.

Acabada la visita, he passejat un poc pels carrers de Perpinyà, malgrat que alguns d'ells fan un aspecte poc tranquil·litzador i finalment he fruït de la gastronomia local sopant en un restaurant de cuina del sud-est asiàtic. En general m'ha paregut una ciutat que a banda de seure en un café, ofereix molt poc de què se suposa que tenen les ciutats de diferent respecte dels pobles, pot ser si m'haguera allunyat més del centre i m'hi estiguera més temps..., reflexione mentre pegue glops d'una cervesa tailandesa... La qüestió és que pose punt final a este viatge, en una nit de tronada estival. 

L'any que ve si tinc temps i ganes potser el continue anant fins a Montpeller. El somni és poder arribar algun dia a Istanbul fent servir el tren, més ars longa, vita brevis..