ELS POLÍTICS SÓN DE MART, ELS CIUTADANS DE VENUS

Arran d’un claustre en què votàrem adherir-nos a una xarxa que es dedica a treballar la memòria educativa als centres educatius, i després d’algun polèmic vot en contra, i alguna sorprenent abstenció, em va arribar un comentari. Un comentari que vol ser innocent, però que va ben carregat d'ideologia, malgrat que la gent que defensa eixes idees proclamen no tindre'n cap. Bé, aparentment en els últims temps s'està clavant molt la política en l'educació. És a dir, parlar de democràcia a les aules i reivindicar els governs democràtics en contra dels colpistes és clavar política en l’educació. Bé, i què? No vivim a una democràcia? La política no la fem tots? He de traure de la tomba la mòmia de Joan Fuster per a dir que “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres?”.

Trobe que el gran triomf del feixisme i que ha perdurat a través del temps, malgrat la seua suposada desfeta als anys 40, va ser sembrar la idea que la política és roïna per se. Eixa idea va germinar i ara florit en pensaments cunyats com a flors pudents. Molts voldrien que governaren els tecnòcrates o un poder fort i autoritari en tal de no haver de gastar les tres neurones que han sobreviscut a anys d’embotinament per a decidir. Perquè els polítics, així com si foren una espècie diferent, extraterrestres, ho fan tot malament i sols pensen a enriquir-se. Com si eixos no foren els valors que predominen a la nostra societat, ja sigues forner o miss univers.

Potser és perquè vam perdre una guerra i perquè un dictador va morir en el llit i no penjat cap per avall com un pernil. Potser és culpa d’eixa enquistada concepció de la guerra civil com un enfrontament d’ideologies igualment d’acceptables, un trist enfrontament de germans. Uns germans que explotaven econòmicament els altres, això sí. 40 anys de dictadura han convertit la política en un tema tabú, en un maldecap molest. Però han passat uns altres 40, gairebé 50 de democràcia i encara estem així i les noves generacions no porten vents de progressisme i renovació. Si en una democràcia no parlem ni fem política, renunciem a un dels drets bàsics.

Posats a triar entre règims no democràtics, preferisc l'absolutisme barroc als règims militars i les tecnocràcies, almanco en el barroc hi havia glamur i fantasia, teatralitat i màgia i no una burgesia enriquida manu militari que prefereix viure en una dictadura totalitària abans que toquen qualsevol dels seus privilegis.

Comentaris

  1. Un claustre de professors no és un unicorn, sinó que és simplement un grup de persones normal i corrent que han aprovat una oposició o són interins. Pel que fa a la política, tot és política i dir el contrari és de necis o de cínics. Per a acabar, 50 o 60 o 70 anys, tot adormit i a l'empara del poder econòmic, que és qui ho controla tot: la democràcia falsa: fins i tot aquells qui anaven a canviar-ho tot han canviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens raó, però sempre esperes major nivell d'aquells que han de formar les noves generacions i que teòricament tenen una major amplitud de mira.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL