A LA VORETA DEL MAR

Lo mariner, també coneguda com A la voreta del mar és una cançó tradicional valenciana i catalana que s'ha atribuït al rector tortosí Francesc Vicent Garcia (1578-1623),  tot i que allò que el poeta féu va ser posar per escrit una cançó que faria temps que se sentia arreu. 

Si no coneixeu la cançó o no l'heu sentida mai (Aquí està la versió de Paco Muñoz, interpretada juntament amb Pep Gimeno, la número 11) conta que a la vora de la mar hi ha una donzella brodant un vestit  per a la reina. Mentre broda comprova que li falta seda i casualment veu passar l'embarcació d'un comerciant. El mariner s'acosta a terra i ella li demana si té seda, llavors ell la fa entrar a la nau perquè es trie la seda que vulga. Sense que ella siga conscient, el mariner fa que la nau s'allunye mar endins. Quan se n'adona què ha ocorregut li prega que la torne a terra però ell es nega perquè fa anys que va buscant-la pel món per a casar-se amb ella. La donzella es lamenta del seu destí car les seues germanes estan casades amb membres de la noblesa i a ella li ha tocat ser l'esposa d'un mariner. Per sort el mariner li revetla que en realitat ell és el fill del rei d'Anglaterra i per tant, ella serà la reina. I així la història té un final feliç si obviem el fet que la cançó està parlant-nos del segrest d'una jove que a més és forçada.

Al marge d'aquestes qüestions, l'altre dia rellegia els contes dels Germans Grimm i em va cridar l'atenció en concret un. En llegir-lo vaig pensar: aquesta història ja l'he sentida abans en algun altre lloc. Així en el conte d'El fidel Joan (Der treue Johannes en l'original alemany) els germans Grimm ens relaten que molts anys abans vivia un rei que, a punt de morir, va fer prometre al seu home de confiança (el Fidel Joan) guiar el seu fill com a rei i sobretot, evitar que aquest accedís mai a una cambra en concret del castell, puix en la dita cambra penjava un quadre i si el príncep l'arribés a veure, s'enamoraria a l'instant de la donzella allà retratada.

Com succeïx en els contes, abans ho diu el rei, abans el príncep descobreix la cambra i s'enamora de la donzella a l'instant, amb tanta intensitat que decideix anar a buscar-la, acompanyat del seu fidel Joan. Anys després van navegant quan veuen una donzella brodant un vestit a la vora de la mar, igual a la del retrat, i llavors el jove rei li demana al fidel Joan que porte la donzella a la nau. Ell li conta a la jove que el seu amo posseeix una gran quantitat de tresors i la convida a veure'ls. Llavors la donzella puja en la nau i mentre va mirant tot el que el rei du, aquest fa que la nau torne a fer-se a la mar.  Poc després la donzella se n'adona i li demana que la torne a terra però ell es nega, car fa anys que va buscant-la. La donzella llavors plora i es lamenta pel seu destí, condemnada a ser l'esposa d'un mariner. Però el rei la reconforta i li revetla la seua condició reial, de manera que en arribar al regne es casen. El conte encara continua amb altres episodis però a mi em va copsar aquest capítol en concret per les semblances amb la cançó esmentada. Està clar que els raptes estaven a l'ordre del dia i que ja en l'antiguitat trobem nombrosos mites en què els déus segresten humans servint-se de disfresses i paranys diversos. 

Tanmateix en aquest cas trobem un argument no inspirat, sinó igual un a l'altre. Quin és més antic no ho sabem. La cançó del mariner com he dit, està documentada des del segle XVII i els germans Grimm visqueren al segle XIX. Però els germans Grimm no van inventar cap dels seus contes. Si no els coneixeu, eren uns erudits que visqueren en l'Alemanya envaïda per les tropes napoleòniques. La invasió francesa va suposar un gran revulsiu per a la cultura alemanya que llavors iniciava el seu procés de construcció nacional. Els germans es dedicaren a recórrer aldees alemanyes recopilant antigues narracions orals que es contaven a la vora de la llar o en les feines del camp, convençuts que en ells radicava l'essència de la nació alemanya. Aquests contes tampoc eren cap invenció alemanya, formen part d'una tradició oral més antiga. Aleshores cal pensar que la cançó del mariner és una altra de tantes històries que viatjaven amb els comerciants, els rodamons i la soldadesca, d'aldea en aldea i de port en port. Amb tot continua meravellant aquestes coincidències i connexions del passat.