L'ASSALT A CALP DE 1637

Aquest text aparegué al Llibre de Festes de Calp del 2016.

"Contemplant la Marina de hui en dia, costa imaginar que va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en què els seus habitants  miraven la mar amb temor. Els nodria amb els seus fruits abundants però també els enviava castics depredadors que es llançaven sobre les seues terres i s’enduien tot el que podien. Per això s’hi allunyaven i construïen les seues llars sobre tossals, al recer de les muralles. Amb tot, no hi havia murs prou alts per a apaivagar la cobdícia dels pirates i així, de tant en tant, aconseguien burlar les defenses, com tingué lloc en Calp la nit del 2 d’agost de 1637. Aquella  nit la vida va canviar per a molts dels seus habitants.

Set galeres comandades per l’almirall Ali Bitxin s’arribaren silenciosament fins a la badia de Calp i d’elles emergiren més de set-cents pirates assedegats de botins. Els assaltants nocturns es dividiren en dos grups. Uns tenien per objectiu el raval, al voltant dels carrers Puigalt, Pescadors i Sant Roc. L’altre grup es dirigí a la muralla i mitjançant escales de mà una avançada la va saltar i va obrir les portes de la vila. L’operació de saqueig haguera sigut ràpida si un veí del raval no hagués descobert els intrusos i hagués donat la veu d’alarma. Segons ens conten els documents, en aquell moment hi havia al voltant de tres-centes persones, de les quals vint-i-cinc eren homes. La resta d’habitants s’hi trobava fora.

Mentre uns defenien la vila, la resta s’amagà en la torre , hui desapareguda i que havia de trobar-se prop de l’església. Malastrugament els defensors foren derrotats i la població fou apressada. El balanç de la lluita fou el següent:  quaranta pirates i deu calpins morts i més de tres-centes persones captives. La notícia que arribaven reforços de Xàbia, Teulada i Benissa obligà als pirates a fugir amb el seu botí, deixant-hi solament un home i una dona en llibertat i encarregats de transmetre la infausta notícia.

Els pirates fugen amb el seu botí

El grup de pirates llavors es dividí,  la gran majoria de pirates marxà cap a Cadaqués, a la costa gironina i el galiot mare, amb els captius s’hi quedà. Havien de tornar a la rada de Moraira sis dies més tard per poder realitzar l’intercanvi de presoners. Ja que l’objectiu dels pirates era sobretot  aconseguir  diners pel rescat de captius i alhora, alliberar companys o familiars captius en mans dels cristians. Era la pirateria un camí de doble sentit en què hi havia involucrades les dues riberes de la Mediterrània, malgrat que coneixem millor la pirateria barbaresca. El que no sabem és si Moraira era un lloc habitual per a aquest tipus de transaccions o així havia sigut especificat pels pirates.

Una vegada es donà a conéixer tal luctuós fet, en la ciutat de València s’organitzà una multitudinària processó que tenia la finalitat de pregar per les pobres ànimes dels captius i a l’hora fer una recaptació dels diners necessaris per al pagament dels rescats. Segons una carta del virrei, les quantitats recollides foren aquestes: 40.000 reals de l’arquebisbe de València; 20.000 reals del capítol catedralici; 10.000 reals de la ciutat de València; 10.000 reals de la Generalitat; 15.000 reals dels frares de l’Ordre de la Mercé, ordre que tenia com a missió el rescat de cristians captius. Finalment els diferents religiosos de la ciutat aportaren 1500 reals i les esglésies, 3.000 ducats.

Eren quantitats importants però el preu dels captius també ho era. Els preus més elevats corresponien als xiquets, entre 3 i 11 anys, ja que era més fàcil que acabaren convertint-se en pirates. De fet el mateix Alí Pegelim o Bitxin, que les cròniques (entre altres, la Diana Desenterrada, 1643, de l’historiador Palau) anomenen moro colorín de Berbería, era en realitat venecià, nascut com a Niccolo Piccino  i capturat a l’edat de 10 anys pels pirates. No era un cas estrany, es calculen més de 8.000 renegats (cristians convertits a l’Islam i esdevinguts pirates) en Algèria al segle XVII. Alí Bitxin esdevingué Gran Almirall de la flota algerina i un ric propietari d’esclaus.  Tanmateix acabaria sent enverinat per ordre del soldà d’Istanbul,  temorós del creixent poder d’Alí en Algèria. 

Les autoritats prenen mesures.

Mentrestant el virrei, Ferran de Borja manà mobilitzar les forces disponibles i blindar totes les viles en perill i al mateix temps, organitzà una investigació per depurar responsabilitats. L’assalt a Calp causà una gran commoció en tot el regne, car posava de manifest la debilitat del sistema defensiu valencià i deixava a les autoritats en molt mal lloc. Però aquestes moltes vegades no foren capaces d’aportar solucions efectives a la població. Per exemple, quan després de l’atac els veïns de Calp que quedaren, demanaren armes al virrei per defendre’s, aquest intentà vendre'ls les més que cedir-les.

El dit acusador de les investigacions va caure en primer lloc sobre els dos atalladors que s’encarregaven de vigilar la costa de Calp i Benissa. Les cròniques els culpaven per no estar presents o de trobar-se dormint. El seu lloc habitual de vigilància era la torre d’Ifach, tanmateix havien de cobrir a peu un territori que abraçava des de la Fustera fins al Mascarat. No era per tant un sistema molt efectiu de vigilància. De fet la Generalitat havia denunciat davant del virrei i del rei la manca d’efectius per protegir la costa. Per una banda aquests estaven mal pagats, per l’altra el rei s’havia endut una grossa part a protegir la frontera navarresa.

El ben cert és que es coneixia l’atac per avançat, tal com ho confessa el virrei al rei en una carta del dia 11 d’agost. El dia 31 de juliol es trobava la flota d’Alí a resguard en Formentera, llavors un captiu va saltar a l’aigua i arribà nadant fins a Eivissa, on advertí el capità Bernat Salelles de les intencions dels pirates. Guiats per un tal Salvador Mateu, renegat i natural d’Alacant, tenien per objectiu atacar les poblacions de Benissa, Teulada i Calp així com saquejar el monestir de la Santa Faç a Alacant. El capità va enviar ràpidament  l’alerta a Dénia el mateix dia 2 i Benissa i Teulada estigueren sota avís. Malauradament a Calp arribà massa tard la notícia.  

Tal vegada fora interessant per comprendre millor els esdeveniments, saber que  l’any 1637 Europa estava en guerra, la famosa Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que enfrontà les Monarquies Hispànica i Austríaca contra França, Holanda i Anglaterra. Que el rei Felip IV haguera de mobilitzar forces armades a les fronteres enemigues, que aquest fet fóra conegut pels pirates,  que França fóra aliada de l’Imperi Turc i que els turcs controlaren el nord d’Àfrica i que en aquest període es produeix un repunt de les activitats pirates a la Mediterrània Occidental són fets que en conjunt ajuden a explicar com  la pirateria era un dels braços armats de la diplomàcia.

El destí dels captius.

Deixant els conflictes internacionals i tornant a la Marina, el termini de sis dies passà i els pirates no aparegueren per Moraira, com havien dit. La mobilització de forces els hauria espantat cap al nord d’Àfrica de nou. Allà als calpins els esperava el captiveri en els famosos banys que tan bé havia conegut Cervantes. Ja hem dit que el principal objectiu dels pirates eren  els diners que es podien aconseguir amb rescats, però també la tracta d’esclaus era una activitat lucrativa. Els captius treballarien  a les vinyes  o a les pedreres, farien reparacions als ports o a les obres públiques, remarien a les galeres o treballarien d’empleats domèstics mentre esperaven l’arribada dels seus rescatadors.

El 1639 en serien rescatats 69,  per intervenció dels frares mercedaris Juan de Molina i Miguel Miralles. La resta no ho sabem, però de 1646 tenim un altre document un altre document en què la població de Calp suplica al rei una pròrroga en el pagament d’impostos a fi de poder estalviar per reparar les muralles i acabar de rescatar els captius. Molts amenaçaven a marxar a una terra més segura. Una altra notícia, de 1653 ens diu que Calp, juntament amb Altea i Callosa demanen al rei una patent de cors per poder capturar pirates. Possiblement era una solució col·lectiva al problema de la pirateria i una manera d’obtenir ingressos amb què acabar de rescatar captius.

Atacs com el que patí Calp evidencien la duresa d’una terra que ara es ven com a paradís i expliquen perquè la colonització després de la conquesta jaumina fou tan lenta i no arriba a consolidar-se fins a dècades avançades del segle XVIII, moment en què  la pirateria a la Mediterrània comença a decaure."