DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

 2022 ha sigut un any estrany, la major part del temps ha sigut anodí i corrent encara que el darrer mes ha sigut fatal, m'he trencat tantes voltes en setmanes que em fa por que vindrà en el 2023. L'any el vaig començar decidint abandonar les assignatures d'art en què m'havia matriculat. La meua resolució era tindre més temps lliure. Inexplicablement, no vaig guanyar més temps malgrat llevar-me-les de damunt. També vaig començar a aprendre a ballar danses, una activitat que feia temps que volia provar. En abril vaig viatjar amb els de 4t d'ESO a Barcelona per a llevar-me un trauma de damunt. De Barcelona vaig dur dos coses, el COVID i les ganes de mamprendre de nou la història de l'art. El COVID va agarrar la meua salut mental i la va destrossar, l'aïllament va ser dur i no especialment el físic, sinó l'emocional. Dos setmanes tancat a casa i aproximadament unes 0 persones se'n van preocupar per mi. Bé, mentira una companya de treball m'escrivia

El tren ix d'Argelers i va de gom a gom, sort que sols hi ha vint quilòmetres fins a la següent parada d' este  viatge, però es nota que és cap de setmana i que s'acosta el 15 d'agost, dia de festa també a França.   Perpinyà té vora 120.000 habitants i era de les ciutats més grans de la difunta Corona d'Aragó. El seu sobrenom és la catalana i des del 2010, el català és la llengua cooficial de la ciutat, malgrat tot i és una llàstima, no hi sentiré parlar gens de català. Diuen que els únics que mantenen la la llengua són la comunitat romaní que migraren des de Catalunya i que viuen al raval de Sant Jaume, a llevant de la vila murada. Des de l'estació de tren fins a l'hotel, a l'avinguda del mariscal  Leclerc , recórrec l'avinguda del general De Gaulle i observe que malgrat la seua catalanitat pregona, l'urbanisme no deixa de ser molt paregut al típic francés de formes modernistes, colors crema, teulades amb pissarra i finestres d'ull de bou i

Arran d’un claustre en què votàrem adherir-nos a una xarxa que es dedica a treballar la memòria educativa als centres educatius, i després d’algun polèmic vot en contra, i alguna sorprenent abstenció, em va arribar un comentari. Un comentari que vol ser innocent, però que va ben carregat d'ideologia, malgrat que la gent que defensa eixes idees proclamen no tindre'n cap. Bé, aparentment en els últims temps s'està clavant molt la política en l'educació. És a dir, parlar de democràcia a les aules i reivindicar els governs democràtics en contra dels colpistes és clavar política en l’educació. Bé, i què? No vivim a una democràcia? La política no la fem tots? He de traure de la tomba la mòmia de Joan Fuster per a dir que “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres?”. Trobe que el gran triomf del feixisme i que ha perdurat a través del temps, malgrat la seua suposada desfeta als anys 40, va ser sembrar la idea que la política és roïna per se. Eixa idea va ge

En consultar els horaris de tren, decidisc passar la resta de la vesprada en Cotlliure, un poble que limita pel sud amb Argelers i que ja havia vist passant a l'arribada. Amb tres mil habitants, la població es troba encaixada en una  cala  dibuixada al llarg dels segles pels sediments dipositats pel  Duí , torrent que travessa el terme, i els seus braços. Dispose d'hora i mitja per a visitar la població, però no és gaire gran i l'estació és ben a prop del centre. Ara bé, quan arribe em penedisc de no haver-hi estat més temps. Em pareix un poble preciós, com algun tipus d'escenari de pel·lícula, això sí molt més ple que Argelers. Cotlliure ha estat habitada des de la Prehistòria, el seu nom deriva del llatí  Caucoiliberris , que significa el port d' Iliberris , l'actual Elna. La seua etimologia ja ens parla de la seua importància estratègica. A la riba esquerra del  Duí  trobem el nucli històric, que originalment era un raval de pescadors. I a la banda dreta hi h

El  tren s'esvara suaument per la Marenda i el sol pega amb força a les finestres en este matí d'agost. Quan he eixit de l'estació de Portbou, era plena de gom a gom amb tot de jóvens amb motxilla vinguts del continent europeu. Després de travessar la serra de l'Albera, deixe arrere l'Empordà i m'endinse en el Rosselló. La primera parada és Argelers, un conegut centre turístic de la comarca amb el comercial nom de Costa Vermella. Argelers que deu el seu nom a la planta  ulex   europaeus , dita vulgarment  argelagaga , és un  municipi  de vora deu mil habitants que inclou l'esmentada vila i una  série  de llogarets. S'escampa des de la serra de l'Albera, nom derivat del llatí albus amb el sentit de blanc o en referència a l'arbre  populus  alba , i el riu Tec.  Este  riu que naix als Pirineus i desaigua a la Marenda després d'haver fet un recorregut de 80 quilòmetres, era conegut pels antics romans com a  Ticis,  d'origen discutit. França