HORA I MITJA A COTLLIURE

En consultar els horaris de tren, decidisc passar la resta de la vesprada en Cotlliure, un poble que limita pel sud amb Argelers i que ja havia vist passant a l'arribada. Amb tres mil habitants, la població es troba encaixada en una cala dibuixada al llarg dels segles pels sediments dipositats pel Duí, torrent que travessa el terme, i els seus braços.

Dispose d'hora i mitja per a visitar la població, però no és gaire gran i l'estació és ben a prop del centre. Ara bé, quan arribe em penedisc de no haver-hi estat més temps. Em pareix un poble preciós, com algun tipus d'escenari de pel·lícula, això sí molt més ple que Argelers. Cotlliure ha estat habitada des de la Prehistòria, el seu nom deriva del llatí Caucoiliberris, que significa el port d'Iliberris, l'actual Elna. La seua etimologia ja ens parla de la seua importància estratègica. A la riba esquerra del Duí trobem el nucli històric, que originalment era un raval de pescadors. I a la banda dreta hi ha el castell dels reis de Mallorca, on es trobava la vila vella. Després del Tractat dels Pirineus, el rei de França decidí reforçar les seues defenses i això implicà l'expulsió de la població de les seues faldes i el trasllat al Raval. És un cas similar al de Roses i contemporani, però millor resolt, estèticament parlant. 

El Castell Reial de Cotlliure es documenta ja al segle VII i era una possessió dels comtes del Rosselló quan aquest territori passà als dominis del rei d'Aragó. En morir Jaume I dividí la Corona entre els seus dos fills Pere, el Gran i Jaume II, llavors els territoris del Rosselló i la Cerdanya formaren part del regne de Mallorca i els reis traslladaren la seua cort a Perpinyà. Així Cotlliure esdevingué el principal port del regne després del de Palma fins que Mallorca tornà a la Corona d'Aragó en el regnat de Pere, el Cerimoniós. Al segle XVII el marqués de Vauban decidí afegir-li una série de millores que li donaren la fisonomia actual i de fet, encara hui és una fortificació militar del govern francés, de manera que hi ha moltes restriccions com ara fer fotografies o gravar en vídeo, la qual cosa pareix un poc còmica atés que es troba al bell mig d'un circ turístic. Fou durant les reformes de Vauban que la vila vella fou destruïda i la població expulsada, encara com se'ls permeté de romandre al raval dels pescadors, perquè la idea original de Vauban era la de convertir Cotilliure en un port fortificat per a l'armada del rei Lluís XIV.

Una badia de llaüts catalans separa el Castell de l'església de la Mare de Déu dels Àngels. Desafortunadament, una malla verda la cobreix perquè estan reformant-la i no s'aprecia en la seua esplendor, però es tracta d'un edifici del segle XVII substitut del temple manat destruir per Vauban i que havia de donar servei als nous pobladors del raval. Té una sola nau i els seus murs estan bastits arran de la mar amb un campanar circular que si es pareix a un far no és casualitat, ja que abans era el far de la vila murada. Els seus fonaments es troben dins de l'aigua i això implica no pocs problemes de cara al seu manteniment. A llevant de l'església, un petit espigó condueix fins al santuari de Sant Vicent, que no és ni el Màrtir ni el Ferrer, és un tercer Vicent que aparentment sols és venerat en esta població i que té uns orígens molt foscos, contemporani de Sant Vicent de la Rodeta. Antigament este santuari es trobava en un illot d'enfront del litoral, lloc que el màrtir havia triat per a retirar-se del món. A l'altra banda del Castell hi ha el Cotlliure nou, però fins allà no tinc temps d'arribar.

Els carrerets de l'antic raval són estrets i desordenats i són inevitables les comparacions amb Roses, de com cuiden l'urbanisme a esta banda dels Pirineus. Em toca córrer entre la multitud si vull vore-ho tot, amb la sensació que em perd moltes coses, però eixa sensació la tinc de continu, viatge o no. El nom de Cotlliure va lligat al de la pintura contemporània perquè hi fundà Matisse el moviment fauvista, un dels primers corrents d'avantguarda i per això hi ha molts espais dedicats a la pintura i com en el cas de Cadaqués, és una altra vila molt lligada a les arts pictòriques. Artistes com els cubistes Picasso, Braque o Juan Gris, els surrealistes Dalí i Max Ernst, el postimpressionista Signac o els fauvistes Dérain i Vlaminck hi passaren algunes temporades als pocs hotels que llavors tenia la població.

Per a rematar esta visita general, visite l'atracció principal de la vila: la tomba d'Antonio Machado. El poeta andalús s'hi va exiliar després de la derrota de l'exèrcit popular en 1939; tanmateix, poc de temps d'arribar-hi, morí el 22 de febrer de 1939, tres dies abans que sa mare i acompanyant en este viatge. En el seu decés duia un vers a la butxaca: "Estos días azules y este sol de la infancia" amb referència al cel de la Mediterrània, que al mateix temps simbolitza per a ell la tristesa de l'exili, i el sol de Sevilla natal. Al cementeri es pot visitar la seua tomba, plena de dedicatòries i de versos de poetes amateurs. És un bon complement a les visites de Portbou i Argelers per a obtindre una panoràmica in situ del drama de l'exili per a molts republicans. I ja no tinc temps a més, torne a l'estació sense gaires ganes i prenc el tren de tornada a Argelers. Hui he fet més de trenta mil passes, estic esgotat i encara em queda el camí a peu cap a l'hotel.

Per a sopar resulta que en aquell polígon no hi ha res i les cames s'han declarat en vaga així que no puc anar més lluny. Llevat d'una petita pizzeria familiar que trobe amagada en un carreró, no hi ha cap opció més. Això o una trista màquina expenedora a la recepció de l'hotel. Fins i tot el matrimoni que  regenta la pizzeria pareix sorprés que algú hi entre. Fa tanta calor eixa nit que no sé si és pitjor sopar dins, en un local minúscul ocupat la meitat pel forn i com a única refrigeració dos ventiladors que escampen l'aire calent, o fora, amb unes temperatures que no es diferencien molt. Al final sec fora en una espècie de terrassa improvisada sobre el voral de l'edifici, amb una moqueta verda que simula la gespa. La resta del paviment és asfalt i a eixes hores de la nit comença a reglotar tota la calor acumulada durant el dia. És com sopar dins d'una sauna finesa. Pensava que en estes contrades les temperatures serien més suaus, i suant em puc acabar la pizza i beure'm un got de vi calent. Nits tòrrides d'estiu.