TRAVESSAR LA FRONTERA

 

Després d'un flam i un café i més de mitja hora d'espera, per fi em porten el compte i me'n puc anar a l'hotel, encara que a penes desfaig la bossa, la torne a omplir amb el banyador, la tovallola i les carranqueres per a anar a la platja, ja que s'ha fet massa tard per a estirar-me al llit. Baixe a la cala i camine tot resseguint un petit sender damunt de les roques dels cingles i que en un temps no gaire llunyà feien servir els carrabiners per a vigilar la costa i evitar els desembarcaments de contrabandistes. Arribe fins a una caleta solitària on no hi ha ningú. No he caminat molt, a penes 15 minuts i em pareix meravellós. Això a la Marina ja és impossible, trobar una cala deserta al ple de l'agost. I com que estic a soles, em deixe el banyador a la motxilla i em clave dins de l'aigua. Quan ja estic ben xopat, me n'isc a prendre el sol i pense a què puc dedicar la resta de la vesprada, atés que ja no em queda res més per a vore. Llavors comence a pensar malifetes. La xica de turisme m'ha dit al matí que si tinguera cotxe, podria pujar al cap que separa Portbou de la frontera francesa i visitar una exposició a l'aire lliure dedicada als refugiats de la Guerra Civil Espanyola. No tinc cotxe, però una ràpida cerca al Google Maps em diu que a penes hi ha 30 minuts caminant fins al més amunt, així que no m'ho pense, em calce les esportives i me'n vaig cap amunt.

El camí no és molt llarg, ara ben costerut, a través d'un sender estret i pedregós, sota un sol de migdia d'agost i acompanyat pel concert de xitxarres. I per fi arribe al més amunt on hi ha una série de panells de ferro amb fotografies que recorden l'èxode dels exiliats de la guerra. Són imatges dels anys 30, d'aquells que en direcció sud-nord i a partir dels 40, nord-sud, fugien de l'horror i de la misèria, de la destrucció i dels assassinats del feixisme. Unes instantànies que no haurien de fer-nos oblidar als europeus d'on hem vingut, ara que actuem de manera tan insensible amb altres refugiats. Al marge del dolor, des d'allà dalt s'albira tot un bell paisatge, a un costat Portbou i més enllà Llançà i el cap de Creus, a l'altre costat Cervera i la plana del Rosselló.

Allà estant comprove que Cervera, la població aveïnada amb Portbou pel nord, és a un tir de pedra, més encara un cartell indica un assagador de vora 15 minuts cap avall. Faig unes comprovacions amb el mòbil i continue la malifeta. Puc baixar fins a Cervera i tornar amb un dels trens de la vesprada cap a Portbou. Som-hi. Em fa comboi això de travessar una frontera, tot i que és realment una frontera? Perquè tot era Catalunya abans del Tractat dels Pirineus i culturalment ho continua sent. Lingüísticament ja són figues d'un altre paner. 

Seguint la carretera veig els casups de l'antiga duana i m'hi acoste a escodrinyar. Abandonats, fets a pols, plens de grafits. Pareixen més aïna un lloc on els drogoaddictes locals anirien a punxar-se heroïna. Tanmateix, m'enduc una sorpresa desagradable, tot just passant apareix per la porta destartalada un oficial francés i em demana què faig. L'acompanyen tres soldats amb un rifle. O és un kalàixnikov? Afortunadament, no soc Pérez Reverte i no sé d'armes. Em demanen la documentació i en francés els explique que vull anar a Cervera caminant. Em mira un poc amb cara de: "aquests valencians estan bojos", però finalment, i de manera amable em conta com puc arribar-hi, a pesar que no m'han agradat eixes formes inicials, com si m'hagueren pres per un contrabandista a l'ús. Si no duia res més que una motxilla de tela de la Universitat d'Alacant. L'únic delicte que he comés és eixe, dur una motxilla d'una universitat en la qual mai no he estudiat. 

Superat el malentés, inicie el descens. La veritat que esperava un poc més de glamur a la meua arribada i en canvi entre a França per un caminal rocallós, flanquejat per figueres de pala i amb tot de deixalles i pneumàtics abandonats. Una tanca metàl·lica impedeix l'accés a les vies del tren i obliga a fer una gran volta per a arribar a l'estació. Igual que en Portbou, més que una vila amb ferrocarril pareix un ferrocarril amb una vila. L'únic que veig de diferent són les cases, tenen eixe toc tan característic de la Provença amb tot escrit en francés i les mallorquines que llastimosament a casa nostra no són típiques i que atorguen una imatge insular panmediterrània: es troben a Mallorca, a Malta, a Sicília, a Xipre... Una altra cosa que em sorprén és la presència de la senyera a tot arreu. Més que a la Catalunya del sud. Ara bé, entre a un estanc per a comprar una postal i m'adone que malgrat els noms i els cognoms, allà el català és un exotisme, un folclorisme per a enarborar, però mancat de qualsevol reivindicació enfront del centralisme de París. 

Cervera és una petita població de vora mil tres-cents habitants al costat de la mar. El seu nom, amb rèpliques a la resta de la catalofonia, prové de la presència de cèrvids. Com Portbou, era una vila de pescadors que conegué un gran desenvolupament després de l'arribada del ferrocarril, que suposà una gran alteració del seu paisatge per a poder fer passar les vies en eixe congost, i en l'actualitat amb el turisme amb tot el que coneguem: apartaments, hotels, xalets. Un dels edificis més antics és el castell de Querroig que vigila el pas entre banda i banda de la muntanya. És curiós trobar en el llistat de batlles Ferrer, Esteve, Martí o Mas, tots amb el nom en francés. O més que curiós, trist per comprovar com d'efectives han sigut les polítiques jacobines d'anul·lació lingüística.

Em queden uns minuts i m'adrece fins a la platja, una petita cala com la de Portbou però sense l'encant d'un paradís perdut. Ací una carretera amb la fesonomia d'una autopista passa pel costat i esgarra la visa amb murs que voregen la mar i li donen un aspecte brutalista. Un altre xoc l'experimente de tornada al tren. Com que estic assedegat, vull comprar-me a una de les màquines de l'estació una botella d'aigua, però soc a l'Europa que no tolera el no-gust de l'aigua i sols en venen amb gust de fruita, això sí molt més cara que a l'altra banda de la frontera. Me'n torne a Portbou, la primera incursió en sòl francés no ha sigut el que m'esperava.

En el tren a Portbou veig una altra diferència gran respecte a la COVID: soc l'únic que du la carasseta. Una xiqueta i la seua àvia franceses em miren i riuen. Això del virus ja està oblidat, malgrat que continue existint, però si fem com si no existira desapareix per art de màgia, no? Com el feixisme.

De nit no m'abelleix gens haver d'esperar hores en una taula perquè em servisquen, vull una cosa ràpida i colgar-me al llit i com que no hi ha franquícies d'estes de menjar ràpid, acabe en un kebab que du un home de l'Iran, a tocar de l'edifici on morí Walter Benjamin. Sec en un banc de la rambla sense il·luminació. De sobte seu al meu costat un home que em parla en francés i em conta que s'ha quedat tirat allà, que necessita tornar a França i vol diners. Aleshores recorde el reportatge que havia llegit al matí: dins d'eixa bruma de misteri que embolcalla la població, a l'estació de Portbou apareixen molts rodamons, gents sense llar fixa que vinguts de tot arreu, hi acaben no saben com i que se'ls veu deambular pels volts de l'estació. "Veus, no volies companyia per a sopar?, ací ho tens", pense. Però en eixe moment m'envaeix certa nostàlgia i no estic per a socialitzar, així que em desllepisse de l'home i cerque un banc ben il·luminat davant de la mar i al costat d'una xurreria mòbil, al remat puc acabar de menjar tranquil i torne a vore l'home repetint la seua història entre els turistes del passeig. Demà quan me'n vaja de Portbou encara el voré a l'estació com un fantasma atrapat. A la fi me'n vaig a dormir, si demà desperte, hauré sobreviscut a la maledicció que pesa sobre esta vila marinera.