PECES DE MUSEU

L'altre dia vaig anar amb uns amics a dinar a Alcalalí, a EIXE bar, i va ser trist el fet de vore en què ha quedat tot, en un museu del moviment obrer, cobert de pols i de nostàlgia, com a mòmies i peces d'exposició. Sense futur. On van els turistes perquè és un lloc pintoresc i on cada primer de maig es reuneixen brigadistes vells i laboristes, sí, eixos que voten Tony Blair. Sona la Internacional, sona l'Estaca, sona Raimon, però ningú ja no escolta. Pósters de Die Linke, banderes de l'URSS i de Palestina, fotos del Ché, retalls de premsa i estreles, falces i corbelles i polsim.

Roig a tot arreu, roig al vi, roig als tovallons, roig al cor, un roig que es desllueix amb el pas del temps. Mapes dels Països Catalans, frases de Fuster, de Sanchis Guarner i d'Estellés i comensals als quals els agarren fics si lligen la carta en valencià.

Ens sentim vells, cansats d'una comarca que ha fet del cinisme la seua bandera, un cinisme supervivent i desmemoriat i ens sentim que formem l'última generació, encara que no sabem ben bé de què.