ARGELERS, LA PLATJA DE MEMÒRIA INFAUSTA

El tren s'esvara suaument per la Marenda i el sol pega amb força a les finestres en este matí d'agost. Quan he eixit de l'estació de Portbou, era plena de gom a gom amb tot de jóvens amb motxilla vinguts del continent europeu. Després de travessar la serra de l'Albera, deixe arrere l'Empordà i m'endinse en el Rosselló. La primera parada és Argelers, un conegut centre turístic de la comarca amb el comercial nom de Costa Vermella. Argelers que deu el seu nom a la planta ulex europaeus, dita vulgarment argelagaga, és un municipi de vora deu mil habitants que inclou l'esmentada vila i una série de llogarets. S'escampa des de la serra de l'Albera, nom derivat del llatí albus amb el sentit de blanc o en referència a l'arbre populus alba, i el riu Tec. Este riu que naix als Pirineus i desaigua a la Marenda després d'haver fet un recorregut de 80 quilòmetres, era conegut pels antics romans com a Ticis, d'origen discutit.

França és més cara i més encara a prop hi ha la mar, de manera que esta volta l'hotel és ben lluny del centre, un apart-hotel que es troba en una mena de polígon, entre una farmàcia i l'oficina d'ocupació municipal. Hi ha un petit autobús que passa just per davant, la naveta, però els horaris són poc convenients, de manera que me'n vaig a peu carregat amb la motxilla. He de caminar per una avinguda amb molt de trànsit i sense cap ombra, gire una cantonada i em sorprén trobar una creu de terme ben gran. No és com les nostres creus de pedra, és una talla d'un Crist sanguinolent al bell mig del carrer, coses que sí que trobes en els països catòlics d'Europa, malgrat la seua laïcitat pregona. Continue pel polígon esmentat caminant pel voral de la carretera perquè no hi ha ni tan sols una vorera. Em comenten que esta mena de polígons a l'americana han tingut certa expansió per l'estat gal, justament una de les milanta coses que no cal copiar dels Estats Units és la concepció de l'urbanisme cotxecèntrica. Bé, quan hi arribe, puc deixar la bossa en l'habitació i me'n vaig a explorar.

Torne arrere i travesse la ribera de la Maçana, un rierol que naix a la serra de l'Albera i que en eixe mateix moment no porta gens d'aigua, de fet observe que l'empren com a estacionament, tot i que fa més de vint anys com a bon riu mediterrani demostrà que és una fera adormida i en eixir-se'n de mare, negà bona part del municipi. M'endinse en la vila d'Argelers. Té cert encant, d'eixes coses que cal reconéixer als francesos, que saben cuidar l'escenari urbà: carrers tractats amb primor, petites botiguetes i terrasses discretes a les vores a manera de cafés parisiens amb para-sols ratllats. Xé, que sols falta que passe amb bicicleta una xica jove amb vestit estampat de flors i duent una bossa de paper de la qual s'aboca una baguette acabada de coure. Però esta màgia es trenca tan bon punt arribe a la via principal, la Rue Libération on la vocació turística es veu en l'abundància de llocs d'hostaleria. De bona veritat, són les dotze del migidia, l'hora en què molts francesos paren a dinar i per això els bars són de gom a gom. No deixa de cridar-me l'atenció com en la seua reivindicació de la catalanitat, venen la paella com un plat nacional propi, això sí, una paella que faria a molts de l'Albufera tirar-se per la finestra.

Documentant-me per a escriure això me n'adone que fa sis anys esta via era compartida amb el trànsit rodat i hui és completament per als vianants, tot i que com passa sovint, este espai guanyat acaba sent usurpat pels hostalers. Dinàmiques que no ens són gens estranyes.

Malgrat que no se sent parlar català, els carrers tenen la doble nomenclatura, una de catalana referent al nom tradicional i una de francesa destinada a reforçar els puntals de la nació gal·la. Preferisc els noms tradicionals i són els que caldria mantindre arreu. Eixe costum de posar noms per posar-ne, d'abstractes o pitjor, en homenatge a persones de moda condueix contradictòriament a la despersonalització que, al cap i a la fi, sospite, és el que cerquen tots els estats nació.

L'edifici principal de la vila vella és l'església de Santa Maria del Prat, de la qual en tenim evidències ja al segle X. Inicialment la fàbrica era romànica, però al segle XIV s'adequa als nous canons gòtics, un tipus que, per una altra banda, no abunda al Rosselló. Té una sola nau i en el seu flanc occidental s'alça l'imponent campanar romànic que arriba fins als 34 metres. Les dimensions, que contrasten amb la grandària del temple, s'expliquen per la seua pluralitat de funcions, car a banda de cridar els fidels a missa, també servia de torre de l'homenatge i de guaita i marcava les hores dels vilatans. Als peus la plaça de Sant Cosme i Sant Damià, patrons d'Argelers, ocupa l'espai del fossar medieval. El seu nom és curiós perquè no fa referència a cap aparició mariana, sinó que es refereix a la primitiva funció del solar ocupat per l'església, el prat comunal on es duien a pasturar els ramats.

En Argelers aprendré la importància del migdia al Midi francés: tot està tancat entre les 12.00 i les 14.00/15.00. A la resta de l'estat en fan juguesca d'este costum i de que sagrat pareix ser. Este i altres estereotips em sonen als que en Espanya s'aboquen sobre Andalusia o en Catalunya respecte al País Valencià. És un costum força estés això de titllar de malfaeneres les societats meridionals, encara que els suds tinguen els seus propis suds i els nords siguen el sud d'algú, eixe eix nord-sud de menyspreu el veig a tot Europa, llevat de la Gran Bretanya on funciona de manera inversa, des del sud cap al nord.
I com tot es paralitza, a això em referisc quan parlava dels horaris poc convenients de les navetes, perquè a les 11.30 paren de circular fins a les 14.00. Podria aprofitar per a visitar un museu, però també està tancat. L'únic que puc fer i tot em condueix a això, és dinar. Em decidisc per un petit café que hi ha vora l'estació el ferrocarril. Prenc una d'eixes fórmules de migdia: ensalada i peix. Es veu la influència francesa en la gastronomia, per la seua qualitat vull dir.

En acabar de dinar em toca esperar una de les navetes que baixen a la platja. La conductora és simpàtica i xarradora, i la intimitat del moment, estem tots allà atibacats en un espai reduït, passatgers i maletes, em permet de detectar alguns trets del parlar francés rossellonenc que potser són deguts a la influència del català, per exemple les -e àtones a final de paraula que el francés emmudeix esdevenen -a així que plage sona plaja i montagne montagna entre d'altres. Això és com quan els valencianoparlants sonoritzem les -s en castellà, un detector de criptocatalanoparlants. Amb el minibús fem un recorregut turístic per l'horta d'Argelers on hui floreixen els xalets i els càmpings, entre canyars i restes de bosc mediterrani degradat.

Vull fer-me amb un mapa turístic, però l'oficina d'informació es troba encara tancada així que me'n vaig a passejar per la platja. Allà al fons, al migjorn i sobre un cap es distingeix el Fort Carrat una construcció defensiva del segle XVIII que protegia el litoral de Cotlliure. La platja no té res de l'altre món, és un llarg desert d'arena amb un passeig ample amb tot de botigues, restaurants i altres locals destinats al consum, res que hom no puga trobar en Gandia, per exemple. Però si he parat en Argelers ha sigut atret per la seua infausta memòria lligada al camp de concentració que entre 1939 i 1941 hi estigué en funcionament per a internar els refugiats republicans que hi arribaven des d'Espanya. A la platja del Tamariguer més de 100.000 refugiats romangueren amuntegats, exposats al sol i al vent humit i salat de la mar custodiats pels legionaris senegalesos que tenien fama de poc pietosos. Especialment, fou dur per a les dones, que encara s'exposaven a ser violades pels soldats. Entre els interns hi hagué el frare franciscà valencià Vicente Ferrer i el pintor Josep Renau. M'atrau la història d'este camp des que vaig llegir les experiències com a expatriada de l'escriptora i anarquista Silvia Mistral, que en tingué contacte i ho contà al seu diari: Éxodo diario de una refugiada española, des de la seua fugida de Barcelona fins a la seua arribada a Mèxic. Una història que tristament continua d'actualitat a les vides de tants refugiats. 

On eren les garites dels oficials i les tanques dels presoners hui hi ha una pinada i res més que un monòlit en record de les persones atrapades, un monòlit solitari per davant del qual passen ciclistes, gent corrent, xiquets que juguen, passejadors de gossos i que pocs d'ells repararan en la seua existència. Això sí, els carrers del voltant tenen un gust hispànic: Alhambra Vista Hermosa, Balears, Catalunya, etc. De fet hi ha un petit centre comercial que du l'horrible nom de Costa Blanca.

Continue avançant pel passeig i després trenque cap a la dreta, i caminant dos quilòmetres més arribe al Cementeri dels Espanyols. En este recinte, que hui es troba al costat del ranxo Kentucky per a passejos a cavalls, foren soterrats alguns dels morts del camp de concentració, amb un record per als més de 70 xiquets que hi moriren.  I amb això ja he vist tot el que volia d’Argelers i encara em queda tota la vesprada per davant. Com que encara falta una hora perquè passe l’autobús, decidisc tornar-me’n a la vila caminant mentre pense en què més hi puc fer. 

 A