DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Hui, providencialment la meua companya de pis m'ha llegit aquesta frase del poeta francès Charles Beaudelaire (1821-1867): Aquesta vida és un hospital en el que cada malalt està posseït pel desig de canviar de llit. El malalt que està junt a l'estufa voldria estar davant la finestra i el que està en la finestra creu que sanarà junt a l'estufa. Aquesta frase és molt semblant a aquella que diu que l'herba sempre és més verda en el jardí del veí. I per què dic que me l'ha llegida providencialment? Perquè justament aquesta deu ser la setmana de: anem a contar els nostres problemes amorosos a Aitor. I em recrema per dins perquè em sembla com si un ric es queixés davant un pobre: ai quants diners que tinc, quin drama!. En un altre ordre de coses, com que m'he fet el ferm propòsit de dir una cosa positiva per cada negativa que diga, sinó vull ser un maníac misantrop com Jack Nicholson en Millor, impossible diré que hui he passat llista per primera vegada i si no

Ahir, mentre feia la compra, una xiqueta em va demanar ajuda. Es trobava indecisa davant el mostrador de companatge. No sabia quin tipus de mortadel·la triar, o més bé no entenia perquè hi havia diversos tipus. -En què es diferencien?- em va preguntar. –Bé, n’hi ha una normal i una altra amb olives - li vaig dir -I quina agafe? -Això ha de ser decisió teua. Quina t’agrada més? -No ho sé, eixa amb olives no l’he provada mai però m’agradaria provar-la però també m’abelleix agafar la de sempre. Es va mirar les mans, comptant-se les monedes, a veure si amb sort la manca de diners podia excloure una de les dues opcions. Però aquell dia no devia ser el seu dia. Es va girar cara mi, demanant-me amb els ulls que decidira per ella. A mi m'hagués resultat senzill, de fet em resulta més senzill triar per la resta, quan la decisió m'afecta sóc insuportablement indecís. Malgrat tot vaig resoldre que havia d'aprendre a decidir per ella mateixa i acceptar els resultats dels seus actes.

Aquí estic un 24 de març, un dia com un altre, amb l'esperança trencada en mil trossets, sentint com la història es repeteix i com un autòmat torna a començar. Amb l'orgull desfet i amb la certesa que la ignorància és l'únic que ens pot donar la felicitat, amb la convicció que vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable. Definitivament, és millor viure en un món irreal, on l'esperança nodreix l'esperit, permetent-li assolir la pau i la quietud, la felicitat.  Saber mai ens ha proporcionat la felicitat però els covards il·lustrats ja són morts per poder recriminar-los res. On són Rousseau i Voltaire? Soterrats, convertits en pols calcària, satisfets després d'haver condemnat la humanitat a creure que el coneixement proporciona la felicitat. I no és cert, no i mil vegades no, el nivell de coneixement és inversament proporcional al nivell d'insatis

Animat primer per Jordi i després per mon pare, m'he llegit recentment el llibre de Caín del filòsof portugués Saramago, i no la filòsofa Sara Mago ;) Doncs bé, he de dir que és un dels llibres més divertits que he llegit mai. Les primeres paraules ja són tota una declaració d'intencions de per on aniran els trets: Cuando el señor, también conocido como Dios...  El llibre parteix del càstig que Déu feu a Caín després de matar el seu germà, el condemna a vagar per la terra. Marcat pel creador, el fill d'Adam va recorrent alguns dels episodis més coneguts de la Bíblia: el sacrifici d'Isaac, la destrucció de Sodoma i Gomorra, la Torre de Babel, el Diluvi Universal, etc.. I al mateix temps va reflexionant sobre les errades de guió de la Bíblia i posant en dubte la justícia d'un Déu que es dedica a posar a prova els seus fidels i a aplicar-los càstigs desproporcionats pels seus pecats. Caín discuteix amb Déu, perquè ell com tots nosaltres no entenem com un Déu tot poder

A l'institut hui hem donat el tema del feixisme i hem començat amb l'experiència italiana, el proper dia passarem a veure el nazisme i preparant la classe m'he trobat aquesta poesia de Martin Niemöller (1892-1984), un pastor luterà alemany que al principi recolzà Hitler perquè el seu discurs anticomunista, antisemita i nacionalista alemany li era atractiu. Molt tard, el 1933, quan Hitler ingerí en l'església protestant, s'oposà al Führer. Després de passar 7 mesos en la presó, acabà en un camp de concentració, primer a Sachsenhausen i després en Dachau fins que Alemanya fou alliberada el 1945. Arrepentit, serà un dels majors defensors del pacifisme. Quan els nazis prengueren els comunistes,  vaig callar, perquè jo no era comunista. Quan empresonaren als socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan vingueren a endur-se els jueus, no vaig

Líbia és un país del nord d'Àfrica, antiga colònia italiana, que des de 1969 és governat per Muammar el Gaddafi sota una República Popular Socialista. Què passa aleshores? Ens adonem ara, més de 40 anys després, que els libis viuen sota una dictadura? No,  Gaddafi sempre ha defensat la neutralitat de Líbia de qualsevol conflicte extern, i acaba la guerra freda quedà com una relíquia més, que en un costat no molestava. El problema és que el petroli s'acaba i Líbia posseïx les majors reserves d'Àfrica. I aquest recurs se'l disputen 3 predadors: EEUU, Europa i Xina.  EEUU necessita sempre justificar moralment les seues accions, i Gadaffi mai ha caigut en la trampa de donar-los motius a una intervenció armada. Xina callant, callant,    fa temps que ha desembarcat en les arenes del desert libi. Per a Europa el nord d'Àfrica és el seu pati de darrere, manté un domini subtil, neocolonial i ha esperat durant molt de temps la caiguda de Gadaffi per a que ara vinga un altre

Què fer quan un dia et veus al bell mig d'una guerra sense buscar-ho? No pots fer res, el teu principal problema ha sigut no haver sabut elegit bé les amistats, motiu suficient per a ser víctima de les purgues, de les què tan orgullós se sentiria Stalin. Així és el poder, un beuratge perillós que emborratxa aquells que el no saben beure.   Però ¿què seria d'un poder despòtic sense una cort que obeix fanàticament totes les ordres, que riu totes les gràcies, encara que s'hi falte el respecte als companys, que aplaudeix els insults als que són diferents o no opinen igual? I tota aquesta degradació moral a canvi d'un plat d'arròs.  Si, indubtablement, són aquestes corts formades per ànimes venudes les que fan creure al poderós que té més poder del que realment té. Ànimes que callen i consenten, que són iguals de culpables.  Recordem la historia d'aquell emperador que un dia es posà  un vestit invisible ignorant que realment no duia roba. La seua cort aplaudia l'

Hui, per fi, ha sigut el dia de la meua estrena. La primera classe. Estava molt nerviós, mentre caminava pels corredors tenia un nus a l’estomac i de sobte al girar el corredor en direcció a la classe, va ser com si el temps es detingués. Podia sentir les meues passes sobre el sòl, molt lentament, el moviment de totes les persones, ralentit. Podria haver-se escoltat fins i tot el soroll d’un full caure al terra. Flanquejat per la professora i el meu company, em venia al cap una sola frase: condenado a muerte recorre la milla verde.   I a l’entrar a la classe, el temps ha recuperat la seua velocitat normal. I allí, amb la pissarra al darrere i la classe al davant, 22 alumnes, 44 ulls mirant, esperant un pas en fals. Poden olorar la por. Amb els textos repartits i la llista passada era el moment de començar. Per on comence? Ah si... acabada la primera guerra mundial... i comence a passejar la vista per tota la classe. Ulls expectants, d’altres distrets i absents...anem a veure com es pro

Del cel violat cau una pluja persistent que ho mulla tot, banya la calçada, amera les voreres, rega els arbres i xopa els vianants que corrent sota els seus paraigües busquen millors amagatalls. L'aigua forma sobre el sòl bassals lluents per l'acció dels llums, bassals daurats que com un mirall reflecteixen la realitat, una realitat ara il·lusòria, ara imaginària. Capten i retornen la imatge d'una ciutat que, malgrat la pluja no deté el ritme ni para a reposar, perseguida per un rellotge implacable del qual tots els seus habitants tracten de fugir, fins i tot amb més prestesa que quan fugen de la pluja. Demà, quan surta el sol, l'aigua retornara al cel i s'endurà amb ella totes les tristeses i totes les penes i altra vegada quedarà  el carrer net per ser embrutat de bell nou, amb totes les misèries humanes.