SENTÈNCIES BEAUDELAIRIANES



Hui, providencialment la meua companya de pis m'ha llegit aquesta frase del poeta francès Charles Beaudelaire (1821-1867):

Aquesta vida és un hospital en el que cada malalt està posseït pel desig de canviar de llit. El malalt que està junt a l'estufa voldria estar davant la finestra i el que està en la finestra creu que sanarà junt a l'estufa.

Aquesta frase és molt semblant a aquella que diu que l'herba sempre és més verda en el jardí del veí.

I per què dic que me l'ha llegida providencialment? Perquè justament aquesta deu ser la setmana de: anem a contar els nostres problemes amorosos a Aitor. I em recrema per dins perquè em sembla com si un ric es queixés davant un pobre: ai quants diners que tinc, quin drama!.

En un altre ordre de coses, com que m'he fet el ferm propòsit de dir una cosa positiva per cada negativa que diga, sinó vull ser un maníac misantrop com Jack Nicholson en Millor, impossible diré que hui he passat llista per primera vegada i si no hagués tingut l'ajuda de dues secretàries allò hagués pogut ser tràgic.

En fi, reflexions diverses de les 21:30 que si no les dic rebente.

Comentaris

  1. Paola2 d’abril del 2011, a les 21:20

    Podries canviar el nom del blog de diari d' un jove masteritzar pel de Diari d' un jove "martiritzat":-)Estaria més en sintonia amb les coses que contes.
    ¡¡que és broma!!

    ResponElimina
  2. Paola2 d’abril del 2011, a les 21:47

    Pensa també que si els altres et conten els seus problemes amorosos, tu aquells mals de cap no els tens, i una preocupació que t' has llevat de damunt. És un efecte positiu per a la teua salut física i emocional

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

Imatge
Els arabismes són un conjunt de mots manllevats a la llengua aràbiga a la nostra llengua per donar nom a idees o conceptes que originalment no existien o que ja no responen al mateix nom. Certament el català té menys arabismes comparats amb el castellà o el portugués i dialectalment el valencià en té molt més que el català oriental, per raons històriques. En castellà també són més fàcils de detectar perquè sovint conserven l'article al-. Ambtot el seu nombre va retrocedint perquè les paraules també s'extingeixen si els parlants no els donen un ús. Llavors aquí he posat algunes de les paraules que m'han semblat més interessants perquè continuen vives en la nostra realitat diària, això si hi ha moltes més paraules que he sentit dir als avis o a la gent major que a la gent jove. Al final també hi ha algunes expresions d'origen àrab que s'utilitzen cada vegada menys. Per trobar-ne més, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és una bona ferramenta. Albe...
Més informació

A LA VORETA DEL MAR

Lo mariner,  també coneguda com A la voreta del mar és una cançó tradicional valenciana i catalana que s'ha atribuït al rector tortosí Francesc Vicent Garcia (1578-1623),  tot i que allò que el poeta féu va ser posar per escrit una cançó que faria temps que se sentia arreu.  Si no coneixeu la cançó o no l'heu sentida mai ( Aquí està la versió de Paco Muñoz, interpretada juntament amb Pep Gimeno , la número 11) conta que a la vora de la mar hi ha una donzella brodant un vestit  per a la reina. Mentre broda comprova que li falta seda i casualment veu passar l'embarcació d'un comerciant. El mariner s'acosta a terra i ella li demana si té seda, llavors ell la fa entrar a la nau perquè es trie la seda que vulga. Sense que ella siga conscient, el mariner fa que la nau s'allunye mar endins. Quan se n'adona què ha ocorregut li prega que la torne a terra però ell es nega perquè fa anys que va buscant-la pel món per a casar-se amb ella. La donzella es lamenta del...
Més informació

EL PAÍS DELS BENIS

https://drive.google.com/open?id=1SotQtbnpMYP-35p783MoDBTbid8&usp=sharing Fent clic a l'enllaç de dalt es pot accedir al mapa. Des que els humans inventaren el llenguatge per comunicar-se, van tindre la necessitat de donar un nom a l'espai que els envoltava, a manera de domesticar el paisatge i fer-lo propi. Així rius, muntanyes, illes, hortes, barrancs... havien de rebre un nom. També els pobles obtingueren els seus noms, a fi de distingir-los dels seus veïns. Ara bé, per facilitar les coses, es féu clar que calia que aquests noms foren compartits per la comunitat, si cadascú donava un nom diferent a cada unitat, es requeriria molt de temps cada cop que es duguera un a la conversa. A més a més aquests noms es començaren a transmetre de generació en generació, els fills heretarien dels seus pares els noms dels rius i dels pobles com també heretaven terres i cases. D'aquesta manera la toponímia és una gran ferramenta per conéixer i apropar-nos al nostre passat...
Més informació