24 DE MARÇ

Aquí estic un 24 de març, un dia com un altre, amb l'esperança trencada en mil trossets, sentint com la història es repeteix i com un autòmat torna a començar. Amb l'orgull desfet i amb la certesa que la ignorància és l'únic que ens pot donar la felicitat, amb la convicció que vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable. Definitivament, és millor viure en un món irreal, on l'esperança nodreix l'esperit, permetent-li assolir la pau i la quietud, la felicitat. 

Saber mai ens ha proporcionat la felicitat però els covards il·lustrats ja són morts per poder recriminar-los res. On són Rousseau i Voltaire? Soterrats, convertits en pols calcària, satisfets després d'haver condemnat la humanitat a creure que el coneixement proporciona la felicitat. I no és cert, no i mil vegades no, el nivell de coneixement és inversament proporcional al nivell d'insatisfacció i infelicitat.

Aquí estic, un 24 de març, no importa l'any perquè tots els 24 de març seran iguals, el d'enguany, el del darrer any i el del proper, fins l'últim 24 de març.

Comentaris

  1. Anònim25 de març del 2011, a les 16:24

    Totalment d'acord, Aitor.
    Tere.

    ResponElimina
  2. Paola26 de març del 2011, a les 12:49

    Estic completament en desacord amb "vivíem millor en la caverna, contemplant ombres il·lusòries abans que el maleït Plató ens arrossegués cap a la llum per poder veure una realitat desagradable"
    És cert que el coneixement no ens fa feliços, però per què viure en les ombres és millor? sols perquè vivim esmorteïts,ignorants,enganyats,i atordits però feliços.
    Triare mil vegades eixir de la caverna que viure en un mirall. Tindre un camí il·luminat, sense cap mapa crec que és millor que viure encadenat per la ignorància

    ResponElimina
  3. APMB26 de març del 2011, a les 13:00

    no anaven per ahi els trets

    ResponElimina
  4. Paola29 de març del 2011, a les 0:33

    el tema del text no és la infelicitat que proporciona el coneixement?
    coneixement entés en sentir ample, tant en el sentit d' assabentar-se com el d'anar més enllà del coneixement vulgar.
    No em pensava que la meua comprensió lectora fos tant deficient!!

    ResponElimina
  5. APMB29 de març del 2011, a les 9:51

    si i no, té un sentit més metàforic i personal que la simple dissertació filosòfica

    ResponElimina
  6. Paola29 de març del 2011, a les 19:49

    És un text ambigu, però m' agrada l' estil. Vaig llegir-lo varies vegades per a entrendre tots el temes que es perfilaven; alguns més obertament que altres però, amb poc més de 13 linees em vaig decantar per interpretar-lo com una una dissertació en absolut és simple.
    A la meua manera de vore, el tema que impera és el que he dit anteriorment.És per això que he expressat la meua opinió respecte aquest tema.
    Continue creguent que tot i ser un text ambigu,la natura que impera en del text és més dissertació que reflexió, ja que utilitzes l'argument autoritat per a validar allò que penses. A més ho plasmes d' una manera molt acurada i fina, és més propi de la literatura del segle XIX gens freqüent aquestos dies.

    ResponElimina
  7. APMB30 de març del 2011, a les 21:26

    hahaha eres única Paola, però massa analítica, sent!!
    del segle xix? haha però quin estil? romàntic? realista?

    ResponElimina
  8. Paola2 d’abril del 2011, a les 22:38

    l' estil i la temàtica estan més en sintonia amb el romanticisme

    ResponElimina
  9. APMB5 d’abril del 2011, a les 11:51

    haha tens unes coses. Deuria haver nascut en el segle XIX, per supost en una família burgesa amb sanitaris, clar

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

Imatge
Els arabismes són un conjunt de mots manllevats a la llengua aràbiga a la nostra llengua per donar nom a idees o conceptes que originalment no existien o que ja no responen al mateix nom. Certament el català té menys arabismes comparats amb el castellà o el portugués i dialectalment el valencià en té molt més que el català oriental, per raons històriques. En castellà també són més fàcils de detectar perquè sovint conserven l'article al-. Ambtot el seu nombre va retrocedint perquè les paraules també s'extingeixen si els parlants no els donen un ús. Llavors aquí he posat algunes de les paraules que m'han semblat més interessants perquè continuen vives en la nostra realitat diària, això si hi ha moltes més paraules que he sentit dir als avis o a la gent major que a la gent jove. Al final també hi ha algunes expresions d'origen àrab que s'utilitzen cada vegada menys. Per trobar-ne més, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és una bona ferramenta. Albe...
Més informació

A LA VORETA DEL MAR

Lo mariner,  també coneguda com A la voreta del mar és una cançó tradicional valenciana i catalana que s'ha atribuït al rector tortosí Francesc Vicent Garcia (1578-1623),  tot i que allò que el poeta féu va ser posar per escrit una cançó que faria temps que se sentia arreu.  Si no coneixeu la cançó o no l'heu sentida mai ( Aquí està la versió de Paco Muñoz, interpretada juntament amb Pep Gimeno , la número 11) conta que a la vora de la mar hi ha una donzella brodant un vestit  per a la reina. Mentre broda comprova que li falta seda i casualment veu passar l'embarcació d'un comerciant. El mariner s'acosta a terra i ella li demana si té seda, llavors ell la fa entrar a la nau perquè es trie la seda que vulga. Sense que ella siga conscient, el mariner fa que la nau s'allunye mar endins. Quan se n'adona què ha ocorregut li prega que la torne a terra però ell es nega perquè fa anys que va buscant-la pel món per a casar-se amb ella. La donzella es lamenta del...
Més informació

EL PAÍS DELS BENIS

https://drive.google.com/open?id=1SotQtbnpMYP-35p783MoDBTbid8&usp=sharing Fent clic a l'enllaç de dalt es pot accedir al mapa. Des que els humans inventaren el llenguatge per comunicar-se, van tindre la necessitat de donar un nom a l'espai que els envoltava, a manera de domesticar el paisatge i fer-lo propi. Així rius, muntanyes, illes, hortes, barrancs... havien de rebre un nom. També els pobles obtingueren els seus noms, a fi de distingir-los dels seus veïns. Ara bé, per facilitar les coses, es féu clar que calia que aquests noms foren compartits per la comunitat, si cadascú donava un nom diferent a cada unitat, es requeriria molt de temps cada cop que es duguera un a la conversa. A més a més aquests noms es començaren a transmetre de generació en generació, els fills heretarien dels seus pares els noms dels rius i dels pobles com també heretaven terres i cases. D'aquesta manera la toponímia és una gran ferramenta per conéixer i apropar-nos al nostre passat...
Més informació