AMSTERDAM VIII




Érase un hombre a una nariz pegado...Així comença un sonet de Quevedo dedicat al seu enemic Góngora. Canviant el sonet, malgrat el que puguen opinar els fanboys de Mecano sobre canviar paraules, ben bé podríem dir que Érase un hombre a una oreja pegado. Qui li diria al pobre Van Gogh que acabaria passant a la posteritat gràcies al seu apèndix auditiu. I no per desmeréixer l’obra del pintor holandés, que també és digna d’elogi. De fet el Museu Van Gogh d’Amsterdam és l’edifici que més visites rep de tota la ciutat i cal reservar avançadament per a poder gaudir de la seua obra pictòrica. No sabem si de tots aquests visitants arribem més atrets pel postimpressionisme o per la seua tràgica història.



El museu Van Gogh, creat l’any 1973 amb diversos fons, està consagrat a l’obra i vida del pintor que va viure entre els anys 1853 i 1890. Van Gogh era fill d’un pastor protestant que volgué seguir les passes  de son pare, tot i que no acabaven de fer bona lliga, perquè el nostre protagonista buscava en la fe la seua cura a un dessassosec mental que l’acaçava. Ja des de la joventut es veu en les cartes i memòries de l’artista la seua ansietat vital. Ben aviat es va adonar que no li servia de res i va provar amb l’art, trobar la cura a la seua malaltia anímica.


Van Gogh se n’anà a la Provença buscant les bondats del clima mediterrani. A Arle intentà crear un cercle artístic però malauradament sols el seu amic Gauguin acudí a la crida. La relació amb Gauguin és famosa per la intensitat amb què la visqueren, les seues baralles eren constants i en una d’aquestes s’emmarca el famós episodi en què el pintor es tallà l’orella. Arran d’açò Van Gogh prendrà major consciència de la seua inestabilitat mental i va decidir buscar ajuda mèdica i per això es farà ingressar diverses ocasions en hospitals mentals. Però ni la religió, ni l’art, ni l’amistat de Gauguin, ni la fidelitat del seu germà Theo, ni la ciència aconseguiren donar-li la cura que necessitava i finalment una vesprada d’estiu es va pegar un tret. Dos dies més tard morirà i les seues últimes paraules foren: "La tristesse durera toujours" (La tristesa durarà per sempre). Un any més tard l’acompanyarà en el seu viatge a l’eternitat la persona que més l’havia estimat, el seu germà Theo, víctima de la sífilis.


Monument a Van Gogh en Arle
Aqueste camí a la follia el podem resseguir en l’obra de Van Gogh que s’exposa en el museu. Des dels inicis i passant pels seus incomptables autoretrats, o de l’abundant producció epistolar que deixà,  fins a les seues grans obres com el Dormitori d’Arle, Els menjadors de creïlles, els Gira-sols i obres d’altres artistes afins com Monet, Gauguin o Toulousse-Lautrec. Ara bé jo vaig trobar a faltar la que per a mi és la seua obra més significativa: La nit estrelada immortalitzant el cel de la Provença tan assotat pel Mestral. Des de ben aviat l’obra de Van Gogh es va vendre en el mercat i afavorí la seua dispersió, eren nous temps, el pintor expressava en l’obra el seu estat anímic i aquest es podia comprar i vendre.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL