LA TENSIÓ NO RESOLTA
Marcel Duchamp forma part d'eixa colla d'artistes que visqueren la Primera Guerra Mundial i experimentaren un profund desencant per la civilització occidental. D'entre les diverses reaccions- ira, nostàlgia, evasió- Duchamp elegí la burla descarada, per això és un dels precursors del moviment dadà que pretén capgirar I riure-se'n dels fonaments de la societat que els havia tocat viure. Des de la comoditat d'una ciutat neutral com Zuric, els dadaistes es dedicaren a elaborar obres mestres que es reien sobretot dels valors preestablerts de l'anomenada belle époque.
Duchamp estigué treballant huit anys, entre 1915 i 1923 fins que s'avorrí, en una obra anomenada La promesa despullada pels seus pretendents o simplement, El gran vidre. Tot i que és presentada com el resultat de l'atzar, darrere hi ha un treball darrere de matemàtica i geometria, que és la crítica que sovint es pot fer tant als dadaistes com als surrealistes, és a dir que presumeixen fer obres atzaroses i fruit del subconscient, però que al remat són el resultat d'estudis previs. En un trasllat el vidre va esclafir i llavors Duchamp declarà que per fi estava acabada.
Des de la seua forma és profundament dadaista, eixa indefinició de ser i no ser. A mig camí entre la pintura i l'escultura, els materials emprats són el vidre, l'alumini, el fil d'aram de fusells elèctrics i fins i tot la pols que anava acumulant-se al seu estudi.
L'obra està formada per dos seccions ben diferenciades, dos escenes d'una narració inacabada que té com a tema central un tòpic universal, el sexe. En la part de damunt hi ha la jove que s'està desvestint per atraure l'atenció dels fadrins. Ella té la forma gairebé d'una mantis religiosa que devora els seus amants després de l'acoblament sexual. Sobre esta Lilith hi ha la Via Làctia, tal volta una connexió amb els temes clàssics divins i que recorda una composició de temàtica religiosa com les que trobaríem al Barroc: la terra i el paradís, baix els humans i dalt els déus.
En la secció de davall descobrim els fadrins, completament deshumanitzats, símptoma del desengany que havia provocat la guerra. Són ben mirat màquines, un altre símbol de l'època, fabricades en sèrie per un molinet de xocolate. Segons deixà escrit Duchamp, es tracta d'un sacerdot, un repartidor, un policia, un cavaller, un gendarme, un enterrador, un criat, un cambrer i un cap d'estació. Un catàleg de víctimes prou representatiu de la societat contemporània. La xica controla els fadrins com si foren titelles, però una línia d'alumini els separa. I a la fi tota l'obra és sobre aquesta tensió sexual existent que mai podrà ser resolta i que sols pot conduir a una frustració perpètua.
Duchamp era expert en els ready-made, peces de resolució senzilla que es feien per la combinació de peces ja existents i La promesa ho és si tenim en compte que els tres personatges: la dona jove, els fadrins i la màquina ja han aparegut en obres prèvies.
La promesa en una peça cubista: De verge a casada (1912)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada