D'UN EXAMEN I UNA PIZZA

Esta setmana he recordat una de les altres situacions per les quals evite viatjar sol i que té a vore amb la meua indecisió. Dilluns passat tenia l'exàmen d'àrab en Dénia, així que només acabar de treballar, me'n vaig anar cap allà perquè havia de fer encara unes gestions a la secretaria de la UNED. Fet i fet em va sobrar una horeta per a dinar, tot i que amb el nervi de la prova no tenia l'estómac molt procliu. Com que al voltant de la Casa de cultura hi ha molts bars, pensava que no em costaria trobar-hi un lloc per a seure i menjar. Un entrepà, una taula d'alumini i un grapat de tovallons que no eixuguen ni torquen, no demanava res més. Ai las! que llavors vaig començar a descobrir pegues a tots els locals: massa, massa poc, no tinc tanta fam, no tindré temps...i a la fi i després de rodar mentre els minuts avançaven de manera inexorable, vaig acabar en una d'eixes franquícies ràpides, tot menjant-me una pizza que no m'abellia amb la consistència del cartó i una aigua mineral, assegut a un tamboret d'eixos amb què és difícil tocar terra. 

Llavors vaig recordar que la situació no era gens nova, la de no poder decidir-me, vull dir, la de triar malament, de sentir-me sol i observat, i pitjor encara, jutjat per la resta perquè què hi fas tot sol. Mentre em barallava amb un tros de formatge abrasint, em vaig vore caminant pels carrers d'Amsterdam, de Roma o de Milà. De fet, recorde que quan vaig estar a Torí em feia comboi seure a una terrassa i prendre un martini, que no havia begut mai, perquè era una cosa típica de la ciutat i per això mateix que he exposat, no ho vaig fer. Ja són gairebé 4 anys de la darrera o última, depén de que duga el futur, que vaig viatjar sol.