APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (XV) VELES I VENTS

                                    

Aquesta entrada versarà sobre els punts cardinals i els vents, un camp semàntic en què l'àrab va influir atesa la importància que el comerç i la navegació tingueren dins de la Mediterrània. 

L'est és el شرق (sharq) d'on tenim les terres situades a l'est de la península Ibèrica, aproximadament l'actual País Valencià i Múrcia, amb el nom de Xarq-al Àndalus. L'Axarquia és també el nom d'una comarca a l'est de Màlaga derivat del mot jarquía, que en castellà s'emprava per a designar el territori al ponent d'una ciutat. Aquesta denominació és una herència andalusina car a la Ribera també trobem l'alqueria de Xarquia (hui Antella), a Terol Jarque de la Val i Jarque de Moncayo a Saragossa. Finalment, el Maixriq és el conjunt de països a l'orient de la Mediterrània: el Líban, Iraq, Palestina, Jordània, Síria i Kuwait tot i que de vegades també s'hi inclou la península Aràbiga, Egipte i el Sudan.

غرب  (garb) és l'oest i d'aquí tenim l'Algarve, una regió del sud-oest portugués i Algarb era un dels quatre quartons en què es dividia l'illa d'Eivissa, en concret el quartó occidental, així com Algarbia les terres a ponent de Càrcer i les de la ciutat de Màlaga. En el Llibre del Repartiment apareix també una alqueria anomenada de Xilbiela de Largarbia identificada amb Xirivella. El Magreb és el conjunt de països nord-africans situats a l'Occident i que fiten amb la Mediterrània això és el Marroc, Algèria i Tunísia també és el nom del Marroc en llengua àrab. Del sud-oest bufa el garbí, que a vegades es confon amb el llebeig, el Garbí és un dels pics de la Serra Calderona i Garbinet un dels barris d'Alacant, anomenat així perquè rebia en estiu les brises del sud-oest que refrescaven la calitja estival. 

Els altres dos punts cardinals són شمال (shimal) el nord, i جنوب (janub) el sud que no ens han deixat rastre.

Com hem parlat del garbí, comentaré un poc sobre altres vents. El vent càlid que bufa del sud-est és el xaloc, de l'àrab andalusí شَلُوق (shalauq), vent de la mar. En castellà ha donat jaloque i més modernament siroco, que prové del mateix mot però a través de l'italià. Aquest doblet també el trobem en maltés xlokk que podria haver entrat pel català. Sobre l'origen del mot no hi ha consens, uns el relacionen amb el mot sharq que hem vist adés, d'altres que és un mot estrany a la llengua aràbiga i molt relacionat amb l'àrab del Magreb, per tant ha de provindre de la llengua tamazigh. 

El llebeig és un vent marítim que ve del sud-est, es confon amb el garbí per la seua direcció i pareix que hi haja una distinció geogràfica, als pobles de mar el llebeig té més presència mentre que als d'interior, ho és el de garbí. És un vent càlid que anuncia tronades com diu el refrany: el llebeig la mou i el llevant la plou. És un mot manllevat a l'àrab لباش o لباج (labash o labaj) que en última instància ve del grec λιβιχος  (libichos), procedent de Líbia que pel seu component sud-est arriba carregat de terra.

Finalment un tipus de vent que ens queda lluny és el tifó, mot que tradicionalment s'ha considerat un hel·lenisme, relacionat amb el tità Tifó, causant de destrucció. Tanmateix l'arabista Federico Corriente proposa que és un mot d'origen xinés, 大風 (daifung) vent gran, que els àrabs adoptaren com a طوفان (tufan) amb relació als vents forts que bufen a l'oceà Índic i que els navegants portuguesos haurien adoptat. Sobre el portugués tufão influiria el concepte grec i esdevindria tifó a la resta de llengües europees.