SETANTA-QUATRÉ DIA: LA VÍDUA I EL PREBOST

De les poques coses bones que ens ha dut el confinament és el fet de no haver-se d'alçar amb despertador, quan encara és de nit, cada dia. Ja van gairebé tres mesos de l'última volta que va sonar i no ho trobe a faltar. En canvi ara em desperte amb el tràfec dels teuladins i de les oronelles matineres, amb el sol fora. També esmorze sense pressa, sense estar pendent del rellotge, podent contemplar el paisatge, la garrofera que hi ha a vora camí, el xiprer del veí, que d'ençà que la dona se'l va deixar està un poc descuidat, el xiprer em referisc, els plàtans que flanquegen l'avinguda, els eucaliptus que donen ombra a les caravanes i tendes d'un càmping, un altre arbre el nom dels qual no sé, que hi ha de vora l'església i que em recorden als que hi havia al pati d'escola i sota els quals trobàvem recer quan pegava fort el sol, una figuera de fulles amples que guarda l'entrada del bancal del veí, el gesmiler i l'hedra que repten pels murs del pati, les roselles que han crescut en el solar d'enfront, el Penyal al fons...imagina un dia que no hi haguera horaris, això seria una autèntica utopia.